Arxiu de la categoria: Uncategorized

El meu cervell.

Quan obro l’ordinador per escriure un article, penso en el tema sobre el que vull expressar-me i en molts casos, veig, noto, sento que el meu cervell queda com aturat, sense donar idees, com si estigués inactiu. Llavors em trasllado un anys enrere quan això d’escriure em resultava molt més fàcil, no tenia pas problemes d’escriptura perquè els dits anaven a les ordres del cervell que ja havia establert el contingut i les formes. 

Sé que el fet de llegir cada dia m’ajuda molt per resoldre aquests tràngols, aquestes mancances d’idees i de temes, però cada dia es ben diferent de l’anterior i no sé quin dia tindré demà. Però qui mana sobre cadascú de nosaltres, és el nostre cervell. Des que vaig patir aquest ictus amb vessament cerebral a la part esquerra he llegit molts articles i estudis mèdics sobre el cervell i, certament, és fantàstic i interessant conèixer les funcions que realitza.

El vessament em va afectar a la parla, la memòria em va desaparèixer i altres funcions que són habituals en el nostre dia a dia van quedar afectades. No entenia el que em deien. Fins i tot, un dia que encara era ingressat, Marta em va demanar perquè m’havia dutxat però no havia canviat el pijama i no m’havia afaitat. No vaig saber que dir, perquè no sabia què era afaitar-se. I com aquesta anècdota, moltes altres. 

Vaig tornar a casa, desprès de l’alta hospitalària, i vaig haver de fer sortides al carrer acompanyat per evitar que em quedes aturat al carrer o no sabés on anar. Pocs dies desprès vaig poder-ho fer, tranquil, amb calma però la realitat és que anava sempre als mateixos llocs i pels mateixos itineraris perquè els recordava. 

Què és el nostre cervell? Qui és el nostres cervell? Com pot succeir que de sobte no recordis res del passat, fins i tot del passat present, i no puguis evolucionar com tu voldries? La memòria es aquell racó on dipositem les nostres experiències, vivències i records importants de la nostra vida, personal i laboral. I quan accedeixes per rememorar uns fets, una situació, un nom de persona o lloc, t’adones que falla i no tens cap solució per reviure aquells instants i exposar-los. Amb el temps, t’acostumes a tenir aquesta deficiència i amb esforç aconsegueixes normalitzar-ho. Els intents de superar-ho són constants. 

Una situació en la que m’he trobat diferent, es la de conduir el cotxe. Abans, quan havia d’anar a qualsevol lloc, ho feia de forma intuïtiva, natural, les indicacions et venien donades en un segon o potser menys temps. Ara, quan condueixo, haig d’estar més alerta. Els recorreguts, potser son els mateixos que feia, però m’he trobat en casos que aquelles vies, camins, carreteres, carrers, per on podies estalviar un temps, queden obsolets i vaig per les vies principals. Certament no ho tinc prohibit perquè les indicacions mediques m’ho permeten.

Tan sols tinc una recança. Haver perdut l’agilitat de memòria que tenia abans i que em permetia parlar sense ometre alguns noms o situacions. Ara, quan haig de parlar amb altres o escriure, com ara, el meu cervell ha de treballar molt més i com he dit abans, tinc aquesta recança, una deficiència que no recuperaré mai però amb la que haig de viure fins el final. Vaig fent certs treballs i tasques per reforçar la memòria i el cervell, però no arribaré mai a assolir la fita de l’èxit i tornar a ser qui era. 

Els nano satèl·lits i la NASA catalana.

Els nano satèl·lits que son en orbita al nostre planeta, ho fan des d’alguns anys i certament son una eina important per les investigacions i estudis que es fan i es poden fer per estudiar i veure quins remeis poden posar-se en marxa, sobretot pel greu problema de canvi climàtic. Ja van ser llançats a l’espai en l’any 2016 i posteriorment. 

Tots aquest avenços son de la UPC, en la que participen un important nombre de científics entre els que cal destacar el professor Adriano Jose Camps i el professor Alessandro Golkar, que son els que han dirigit i segueixen fent les tasques per avaluar les dades que obtenen. Seguint l’enllaç d’UPC, es pot veure els satèl·lits que han enviat per disposar d’aquesta informació. Podeu veure que els dos ja enviats, s’anomenen Cat-5A i Cat-5B, formaven part de la missió FSSCat, en la que ja han actuat quatre satèl·lits i comparteixen dades i informació amb col·laboració amb Copernicus Land and Marine Environment services.

Per això, ara mateix no hi ha pas res de nou. No cal que el conseller Puigneró faci publicitat d’aquesta tasca com si fos una qüestió personal. No cal que ens digui que es llevarà molt d’hora per poder estar en contacte amb la base que farà el llançament. El conec molt bé, des que encara hi era a la JNC, però ja figurava com a regidor a l’Ajuntament de Sant Cugat.

Les tasques per tenir cura del medi ambient s’haurien d’ampliar amb rigor i diners, perquè pel que diuen els experts, la situación està fent un gir dramàtic i perillòs que ens pot portar a trovar-nos problemes molt més greus. Si teniu interés per aquesta problemática, en l’enllaç indicat, l’UPC, podeu trovar molta informació interessant. 

Llei de l’eutanàsia.

Avui, per fi, s’ha aprovat la llei de l’eutanàsia, la llei que permet la mort digne a molts ciutadans i ciutadanes que estan en una fase terminal per la malaltia que pateixen, poden tenir dret a escollir si volen seguir vivint dins el patiment i martiri que els causa o triar la opció a deixar aquest món de la forma més digne i adequada.

La llei s’ha aprovat amb els vots a favor de la majoria de partits polítics que son presents en el Congreso de los Diputados, però amb el vot en contra de Vox i Partit Popular. Ambdós partits de la dreta més rància i radical que sempre surten amb estirabots i mostren, de forma fefaent, quina classe de gent son. Vox ha dit que portarà aquesta llei al TC i el Partit Popular, estudia el fet de sumar el recolzament a Vox. 

Malgrat aquest entrebanc, moltes persones podran respirar a fons i amb la tranquil·litat que els dona, el fet que els seus familiars més propers, podran decidir què volen fer amb la seva vida, difícil vida, que els suposa estar amb patiments o en casos en els que es troben hospitalitzats, totalment sedats i sense assabentar-se de què succeeix en el mon. El patiment és increïble i genera estats depressius pels que estan al seu costat, veient que no hi ha cap remei que els permeti millorar i superar el neguit. 

Fa uns anys, mentre era a Sant Cugat del Vallès, participava en tertúlies polítiques a Radio Sant Cugat. En una de les tertúlies vàrem parlar sobre aquest assumpte i no vàrem poder deixar clar aquest concepte de la mort digne. A ran d’això, vaig proposar a la mateixa ràdio, fer un programa, d’una hora de duració, setmanal, i vaig rebre el vist i plau per fer-ho. Amb un altre company de tertúlies, vàrem iniciar aquesta aventura radiofònica, que va tenir una durada de tres temporades. En un dels programes vàrem tractar aquest assumpte de l’eutanàsia. Vàrem tenir tres representants de diferents entitats que lluitaven per aquesta llei (parlo dels anys 2003, 2004 i 2005) i ens van presentar molts casos de persones que tenien aquests greus problemes i d’altres, que desprès de viure, sobreviure, amb malalties que no tenien cap remei, van acabar el seu mal quan van morir. Els exemples feien esgarrifar. Eren unes històries que havien viscut i vivien encara, amb familiars, amics i coneguts, que meditant-les donaven una visió clara del que poden patir algunes persones i altres que neguen aquest final. Entre aquests negacionistes, hi havia persones que la seva fe religiosa els impedia acceptar que la mort no fos decidida pel seu déu, ja que era el que deia qui naixia i qui havia de morir. 

Per sort, tenim la llei aprovada i això permetrà que la vida sigui humana i no dirigida per polítics ni per religions. 

La democràcia més ferma que hi ha.

Avui, 17 d’abril de 2021, en el debat que hi ha al Congreso de los Diputados, en Pedro Sánchez ha tornat a repetir per enèsima vegada i ha ventat a tots els punts cardinals el fet de la fortalesa i realitat de la democràcia espanyola. Fins i tot ha fet esment a diverses revistes i entitats internacionals, que situen Espanya en llocs importants i rellevants en els estudis sobre les democràcies en el món i, en aquest cas, en Europa. Res de nou. Aquests articles apareixen en aquests mitjans si abans has coordinat el tipus d’articles o comentaris que fan, previ el pagament de les quantitats que demanen per fer aquest servei.

Recordo molt quan l’Ajuntament de Sant Cugat del Vallès va anar a fer un gir pels Estats Units. Llavors governava CiU i van anar l’alcalde Lluís Recoder, el tinent d’alcalde d’Economia i Finances, Jordi Joly, i el cap de gabinet de l’alcalde, en Marc Monells. El viatge va ser organitzat per tenir alts contactes amb empreses financeres i veure d’assolir aportacions econòmiques per poder portar a terme projectes importants dins la ciutat. El viatge va tenir una durada d’uns 10 dies, recordo, i a la tornada dels viatgers, vàrem poder observar que tot el projecte va quedar en un no res i que l’economia seguiria com fins llavors, perquè no van aconseguir cap aportació. 

Recordo que els comentaris que feien els grups de l’oposició anaven en el sentit de l’important despesa efectuada i no tenir cap resultat, però el cert és que si van haver despeses. Entre elles, la que més va sobtar va ser la que va costar posar un article al New York Times sobre Sant Cugat del Vallès, en el que apart de descriure la ciutat, comentava el desenvolupament tècnic i industrial de les empreses ubicades en els polígons industrials. Va ser de 20.000€. Un xifra molt elevada pel resultat que va tenir, que va ser, cap. Apart de les despeses del viatge, allotjament i una en especial, que va ser la factura del mòbil del cap de gabinet, que va ser de 6.000€, en aquests deu dies.

Comentat això, vull expressar que “pagant, Sant Pere canta…” i que les expressions d’en Pedro Sánchez, com també les ha fet algun ministre més, tant sols són publicitat però no pas gratuïta, més aviat, interessada i costosa per l’erari públic. Tampoc dic que això és nou, hi ha molts articles i reportatges que surten als mitjans de comunicació, que tenen un cost elevat i que serveixen per donar imatge del que no és real. Els conceptes son redactats pels interessats i els mitjans publiquen el que els hi diuen.

He de dir que aquest assumpte el conec bé, perquè aquests anys, jo era dins alcaldia el responsable i l’encarregat de gestionar les factures amb el departament financer i aprovar el pagament de les corresponien a alcaldia. Havia de signar per aprovar qualsevol factura que arribés, sempre que fos oficial i adequada perquè es fes el tràmit del pagament.

Per acabar diré que aquest tipus de declaracions, sempre m’han semblat excessivament exagerades i serveixen, en molts casos, perquè els “líders” de partits o institucions, puguin gaudir de les seves mentides, amb el cost econòmic que tenen.

També he intentat trobar aquest article en la web del New York Times, però ha estat impossible o no he sabut fer-ho bé.     

Quins temps!!!

Els dies van passant i veig que tot va agafant un color gris, fosc i veritablement difícil. Ho dic per la situació política a Espanya.

Espanya està en greu davallada. La classe política està arribant a situacions extremes que no albiren res bo. Els transfuguisme va camí de convertir-se en una qüestió natural i de bon fer. Fa anys, quan un polític o política donava aquest pas, se’ls considerava persones no grates i tenien el qualificatius que menyspreaven les seves accions. Ara, sembla ser que és una manera habitual dins les formes de fer política i, fins i tot, se’ls lloa pels canvis portats a terme, perquè beneficien que la “pàtria” quedi salvada dels partits que no estan en aquesta línia.

Un dels casos s’ha donat en la Comunitat de Murcia. Quan els socialistes del PSOE i els militants de Ciudadanos, han presentat mocions de censura contra el govern del Partit Popular, tres diputats de Ciudadanos han fet canvi de carnet i han recolzat el govern del Partit Popular, pel qual les mocions de censura queden en paper mullat. S’ha produït gracies als tres trànsfugues de Ciudadanos que han arribat a assolir càrrecs de consellers del govern de la comunitat. 

Hi ha el cas de la Comunitat de Madrid. Tornaran a fer eleccions, el dia 4 de maig, dia feiner, perquè el TSJM, ha dictaminat que les mocions de censura presentades pels mateixos partits que a Murcia, PSOE i Ciudadanos, quedessin sense validesa i ha avalat el fet de que es facin els comicis. La actual presidenta, Ayuso, fins i tot ha declarat que tindrà uns molts bons resultats i espera que Vox doni el suport necessari per poder tornar a governar.

El Partit Popular està en un greu desgavell. Ha arribat un moment en el que poden fer qualsevol ximpleria per evitar que la caiguda sigui sonada i no dubtaran pas en donar pas a Vox per assolir les fites de govern que tenen com a objectiu. No poden deixar que caigui Espanya, la pàtria, com ells creuen que ha de ser. No han oblidat mai d’on venen, Alianza Popular, i cap a on van. Si cal, donaran un gir cap a l’extrema dreta en la seva ideologia per refermar les seves postures i donaran pas a Vox.

També existeix Vox. Un partit d’extrema dreta radical, que observant els seus principis i postures, deixen veure qui son i com son. Els postulats els defineix com a seguidors del franquisme i nazisme. Ells ho han declarat en nombroses vegades. No s’han amagat mai. Sempre havien donat veu a les seves idees, però els altres partits no creien que arribessin a on ara son. 

Quan al PSOE, partit d’esquerres, fundat per en Pablo Iglesias Posse, està en un moment difícil per la “revolta” de la dreta i extrema dreta. No han exercit mai com a esquerres i pel que es pot observar, no arribaran mai a exercir la política amb la que va ser fundat. Moments complicats perquè el gran capital, empreses, banca i altres moviments socials que dominen el moviment del diner, no permeten que aquestes ideologies intervinguin en els seus beneficis. 

Veient tot això penso que Espanya donarà un canvi greu en les seves formes. Potser tornarem a moments que no foren prou aconsellables i que poden arrabassar amb tot el que hi ha. Moments que recordo amargament, perquè els vaig viure durant molts anys, pel fet de néixer 10 anys desprès de finalitzada la trist i vergonyosa guerra, organitzada per en Franco, i la posterior dictadura que tenir una durada de 40 anys.

Com a català, nacionalista, republicà i independentista, penso que aquests moments en que vivim no son pas els més adequats per una democràcia, que els partits espanyols, batejats com a constitucionalistes, defensen de la forma més barroera, i difonen el missatge més irreal que poden donar en dir que aquesta democràcia és ferma i de les més sòlides dins Europa i la resta del món. 

Empatia i ecpatia.

Empatia és una paraula d’origen del grec antic, que significa “dins del que està succeint”. Hi ha altres autors que marquen el seu origen en l’alemany pel fet que Sigmund Freud la utilitzava en diversos escrits seus, pel fet que escriptors anteriors l’havien creat o nomenat.

El seu significat dóna imatge de les persones que tenen prou capacitat d’entendre i endinsar-se en els problemes d’altres, com un ajut, i saben com i quins remeis han de fer servir per ajudar-les. Es a dir, tenen sistemes i formes per estudiar el cas i aportar les idees i solucions per resoldre aquells problemes o neguits.

Quedi  clar que no té res a veure amb la simpatia, perquè el seu significat està relacionat amb la amabilitat de les persones, amb la capacitat d’aproximació a tercers. Ser amable.

En els estudis de Comunicació no verbal, quan es tracten els conceptes de reconeixement de les persones per les seves accions, intervé molt l’empatia perquè permet entrar dins elles, en vistes a obtenir informació i coneixement del seu estat per les observacions dels seus actes i paraules i permet establir les formules i guies per donar solució.  

L’empatia dóna claus per diferents observacions. Cal analitzar el rostre, els seus moviments de mans i peus quan estan asseguts i els moviments del seu cos. Tot això dóna idea de que la Comunicació no vernal és complexa i no resol les dificultats en breu temps. 

He assenyalat també la paraula ecpatia. Significa que no hi ha empatia. Acostumen a ser persones que no tenen aquesta capacitat, no són empàtiques, sinó tot el contrari. Acostumen a ser persones sense capacitat de reacció davant els problemes de tercers i per tan, no ajuden a millorar sinó que, en casos, incrementen els problemes o els deixen estar com estan.

També volia comentar que en xarxes socials he vist alguns comentaris apuntant al fet de ser empàtic. Acostumen a dir que cal ser simpàtic i davant els problemes d’altri, els hi fan arribar ànims. Sí, ànims. Però hem de tenir ben clar que els ànims no ajuden a resoldre res. Dir ànims és només un formulari verbal que no aporta res més. Amb els ànims, les persones que tenen problemes importants precisen quelcom més i no parlo d’aportacions o ajuts econòmics que en casos son d’agrair, precisen de sentir-se acollides pels que volen donar un ajut emocional, personal o, com he dit, econòmic. 

En altres escrits parlaré de Comunicació no verbal, que és un altre món interessant.