Arxiu de l'autor: admin

Avui el dia anirà malament…

Hi ha dies en els que tant sols llevar-se del llit ja es pensa i es percep que el dia serà negatiu, que serà un dia en el que res funcionarà, que tot anirà malament. Crec que això dóna imatge de l’estat d’ànim de la persona just en el moment de tornar a la vetlla, després de despertar-se. En la majoria dels casos aquesta situació arriba produïda pel fet que abans de marxar a dormir o durant la jornada anterior s’ha estat donant voltes a un tema que preocupa i que ha de ser principal per l’endemà. En les hores de son el cervell no ha parat de tenir present el neguit que preocupa i per tant és la primera idea que arriba i a més amb aquesta forma negativa.

Hom ha estat en aquesta situació. Un examen, una prova mèdica, una presentació, una trobada amb persones que no es coneixen, un discurs o tantes altres situacions que generen una preocupació perquè en l’interior hi ha manca de seguretat. Una manca que en molts casos no arriba per inexperiència o per no disposar dels coneixements necessaris, sinó per por al fracàs i aquesta situació acostuma a donar-se amb persones que tenen una gran responsabilitat.

Hi ha diverses pràctiques per evitar-ho però de sempre he aplicat i/o aconsellat una, que fins i tot he pogut experimentar en mi mateix. I consisteix en aparcar el tema i afrontar-lo justament una hora abans. I això no vol dir que sigui un acte d’irresponsabilitat. Sinó un acte de seguretat en sí mateix. Sempre succeeix que quan més es revisa el tema a tractar més esmenes i modificacions si fan però és una reacció nostra de defensa per la por al fracàs. Per intentar posar-se en el costat dels presents i saber amb certesa si entendran el que diem o fem. I això mai se sap ni sabrà. Per tant s’entra en un bucle sense sortida en el que cada minut s’intenta fer canvis que al nostre parer seran de major comprensió. I al final ens adonem que ni tant sols nosaltres entenem el que estem fent, presentant o diem. Aquesta por també arriba pel fet que preparem la documentació just el dia abans del moment important. I aquí s’afegeix un efecte que també pot resultar negatiu. La por a no oblidar res i donar imatge que no en sabem.

La meva recomanació per aquests casos és simple. Sempre que sigui possible tenir tot preparat 48 hores abans i en el decurs de les 24 finals no revisar res. Cal tenir una força interior important i saber que ens mostrarem com som i ens presentarem amb el que sabem. La por al fracàs ha de quedar aparcada. Això sí, un hora abans fer una ullada però tant sols per comprovar que tot funciona, que no ha sofert cap dany, que no hi ha cap error tècnic. El contingut ja l’hem donat per bo i per tant aquesta hora prèvia s’ha d’aprofitar per preparar-se personalment, es a dir, saber quin serà el vestuari més adequat i si l’aspecte físic és el millor.

I sobre tot, com a consell final, recomano arribar uns 20 minuts abans al lloc i passejar entre els assistents que encara no s’han instal·lat en les cadires o butaques. S’aprofita per saludar, comentar i escoltar que poden estar dient sobre la nostra persona i presència. Una forma de saber abans de començar quin haurà de ser l’estil que hem d’adoptar. Això sí, de tot allò que es pugui escoltar res ha de fer que la nostra actitud canviï, ha de servir per saber anticipadament quines poden ser les qüestions que es poden plantejar. No ens menjarem el món però sí que la nostra seguretat i fermesa farà canviar d’actitud als oients i fins i tot d’opinió.

Assessor personal o el swing perfecte.

Per raons de la seva feina, el meu pare havia anat a jugar a golf amb el director  i gerent de l’empresa per la que treballava. Seria llarg i no cal explicar tota la historia però el cert és que el vaig acompanyar en moltes ocasions. En aquells moments tenia 6 anys i la veritat és que des del primer moment em va agradar aquest esport i està clar que m’hi vaig afeccionar.

En el decurs dels anys he jugat en algunes ocasions i vaig tenir la possibilitat de tenir el suport de professors o entrenadors que em van ensenyar. Una de les coses que més m’ha sobtat sempre és la del swing perfecte. A la vegada he llegit diversos llibres sobre tècniques de golf en les que cada autor dóna els seus punts de vista sobre la forma de fer un swing perfecte per tal d’assolir uns bons cops amb els diferents pals o clubs que es poden utilitzar.

He vist molts campionats de golf, amb presència dins el camp i per TV, observant la forma de jugar de cada participant i sobre tot dels que s’han considerat els millors del món i dels que han guanyat campionats. Cal partir de la base que el golf, com tants altres esports, no és un esport en el que sempre quadri tot. Els grans jugadors s’equivoquen i fallen molts cops que en altres moments han estat magnífics. Tot i fent cadascú el seu swing perfecte.

Està clar que la teoria és una i la pràctica un altra i per això cal considerar al propi jugador o jugadora, la seva talla, la seva constitució física, el seu estat d’ànims del dia que juga i altres conceptes més que al final porten el bon resultat o el dolent. Però el cert és que tots i totes continuen tenint al seu costat un entrenador que els segueix indicant quin ha de ser el seu swing perfecte i com han de triar els pals per donar un bon cop.

En el món de l’empresa privada hauria de ser exactament igual, tant pel que fa a la cúpula directiva de l’empresa com en els cas dels executius i executives. Han de tenir algú al seu costat que els marqui la formula del seu swing perfecte i las tria dels pals. I en el cas del sector públic igual. Les persones amb càrrec polític no sempre han de saber en quin lloc són ja que no són pas ni súper homes ni súper dones. Això vol dir que precisen d’un equip al seu entorn que els doni el suport necessari per fer bé la seva tasca, el seu swing perfecte. I per això hi ha unes altres persones, els assessors i assessores personals, que amb el contacte diari poden aconsellar i suggerir quin ha de ser el seu swing perfecte i amb quin pal s’ha de donar el cop. Valgui que aquests assessor o assessora no són persones que en saben de tot, no són pas infalibles, però la seva tasca ajuda ja que es mantenen apartats del problema i per tant la seva visió no queda condicionada. El que sí fan és observar, analitzar amb la fredor de la distància i suggerir els millors passos a seguir. Actuen com una consciència externa. Però una consciència que no queda afectada de la mateixa forma que la dels personatge en qüestió. Per això poden tenir una visió diferent i aquest avantatge els permet, en molts casos, aportar idees i solucions.

L’assessor o assessora personal, entrenador o entrenadora personal, són les persones que estudien al seu personatge, fan un anàlisi de comportament, de les seves reaccions, formes de fer, maneres d’actuar i en base al resum aporten les solucions per assolir els objectius que el personatge s’ha marcat. En el cas dels propers candidats i candidates a les alcaldies del nostre País, per les properes eleccions de maig de 2011, poden efectuar una bona tasca i per les raons que en altres articles ja he comentat. Les persones, els candidats i candidates, són seleccionades d’una base que en molts casos no és la política i per tant cal reconduir l’estil i les formes. Cal aportar les idees i les accions precises perquè puguin esdevenir alcaldes i alcaldesses amb èxit personal. El corresponent al càrrec, ja té uns altres components que són relatius a la pròpia gestió, però fins i tot aquí és pot exercir la mateixa tasca d’assessor, però ja queda en mans del o de la que haurà o podria ser cap de gabinet, que pot incorporar les tasques de comunicació i premsa. Tot això depenent de l’Ajuntament i de les seves possibilitats.

En la situació econòmica actual existeix una possibilitat que ja he contemplat en altres ocasions. Disposar d’un gabinet extern, que pugui fer les mateixes tasques o possiblement més, però amb un costos reduïts. I en moments d’estalvi, totes les propostes són bones.

Els professionals alerten les empreses…

El diari ABC en la seva edició d’ahir es fa resò de la jornada organitzada per Aerco a les Illes Canàries, en les que es va tractar la figura del Community Manager en el sector industrial i empresarial, diagnosticant que en aquests moments les empreses que no s’afegeixin a les xarxes socials no tindran un futur prou clar. Per això es va reivindicar la figura del Community Manager per poder engegar aquests processos d’integració a les xarxes, estudiant quines han de ser les formules més adients per cadascuna d’elles en funció del seu producte, capacitat de resposta i capacitat de renovació.

La globalització en la que estem immersos provoca que els contactes amb possibles clients d’arreu el món sigui més propera que amb els que arriben al taulell d’una botiga i per tant cal buscar les eines per arribar a tothom, i al dir tothom, em refereixo a qualsevol punt del planeta. Les xarxes socials actualment en vigor poden fer aquesta tasca i per això cal comptar amb la presència dels community managers adequats, que d’acord amb els departaments de producció, vendes i màrqueting ha de poder llançar a l’exterior els productes. Cal però saber exactament quins han de ser, com s’han de presentar i decidir a quins sectors es vol arribar. I per això calen unes premisses indispensables, la professionalització i  l’especialitat. Tothom, en més o menys grau, ha fet compres a través d’internet a grans superfícies i/o supermercats d’alimentació però cal pensar que aquestes compres són generalistes, de consum habitual, diari, però en les que es prioritzen tres conceptes: la marca, la qualitat i el preu. Com no, les ofertes especials tenen un gran valor afegit en el moment de la decisió del client. Però per altres articles aquests conceptes són totalment diferents, ja que llavors es prima molt més el propi producte, el seu destí, la idoneïtat del moment en el que s’ofereix i la seva implantació. Llegeixis qualsevol dels productes i articles relacionats amb els usos de les noves tecnologies. Ordinadors, accessoris, complements, càmeres de fotografia, vídeo, televisió, etc. Els que formen part d’un sector del lleure i del dia a dia.

Per tant cal disposar d’un bloc o un web en el que, com una finestra oberta, es puguin donar a conèixer els catàlegs, els preus i les condicions. Potser aquí entraríem en una segona discussió sobre la prioritat del bloc sobre el web o al revés, però sempre serà una decisió de l’empresa que haurà de valorar l’agilitat d’un portal o de l’altre, la seva capacitat d’actualització, les eines que es fan servir, etc. I després, usar Facebook per esposar conceptes per articles, tal com característiques, qualitats, condicions, preus, etc., i Twitter per llançar els missatges que facin d’alerta als usuaris de les xarxes i possibles clients i que els remetin als enllaços i fotografies que es poden incloure en els missatges.

Com he indicat abans, hi ha un tema important i que no es pot perdre de vista. La relació o el contacte amb el departament de producció ha de ser vital. Cal ser àgils en l’enviament de les comandes i amb totes les garanties que el producte arribarà en perfectes condicions. Cal defugir de les imitacions o de copiar altres articles que tinguin èxit. Cal personalitzar el producte i per tant la marca del fabricant per tal d’assolir un espai que no estigui ocupat. Cal fer-se lloc.

Per acabar, diré que segons la meva opinió, el community manager no ha d’estar present en l’empresa, no cal que la seva ubicació sigui en un despatx, pot ser totalment extern. La tecnologia permet poder treballar des de qualsevol lloc, mantenint contactes de forma periòdica. I per tant, això afavoreix el fet de poder externalitzar aquests serveis amb avantatges per les empreses. És a dir, disposar d’una empresa de serveis que ofereixi les tasques del community manager i a la vegada la d’assessoria personal a la direcció. Un grup de treball amb un cost conegut, sense desviacions, que permet la repercussió en els costos i en l’estudi de preus. Una qüestió important en els moments en els que l’economia s’ha tornat el primer tema empresarial.

Carpe Diem, sí però organitzat.

Carpe diem, aprofita el dia, que vol dir aprofita el moment, no el deixis passar, no facis malbé l’oportunitat. Aquesta és una de les premisses que menys es fa servir i en canvi la que més s’acostuma a repetir. I ho dic perquè darrerament he vist que hi ha el costum d’anar sempre ofegats, sobredimensionats, amb excessos de tot tipus. Grans quantitats de feina per fer i més que s’acumula. Quantitats ingents de correus per llegir i respondre. Quantitats de tasques per tancar. I malgrat el que es pugui pensar, això tant sols és un símptoma de mala gestió, d’un excés de feina que no es possible assimilar o d’una manca d’organització i de saber aprofitar el temps. El Carpe Diem de cada dia.

Però aquest símptoma el podem trobar tant en executius i executives com en polítics. No hi ha forma de que es puguin treure la feina del damunt. Per una banda, a la persona li sembla que dóna una imatge de persona amb altes i grans responsabilitats, però a la vista dels que reflexionen i mediten aquestes paraules, l’observació porta a unes respostes. Aquesta persona està per damunt de les seves possibilitats o realment no està fent el que hauria de fer. Aquesta persona ha decidit adjudicar-se excessives tasques quan la seva capacitat no arriba per tant. Definitivament és un senyal clar de manca d’organització, que no de temps. Saber organitzar-se a un mateix és molt complicat. Difícil, per no dir quasi impossible quan la persona vol adquirir els rolls que no li corresponen. També hi ha una via diferent que ens pot portar a que la persona dedica més temps en comentar l’excés de feina que té i que no arribarà a fer-la. O que dedica el seu temps a altres qüestions en lloc de fer-ho al que realment precisa de la seva atenció.

Com podem veure hi ha de tot o pot haver de tot. Malgrat disposar de nombroses eines de treball per organitzar, en casos es dedica més temps als organitzadors que a les pròpies tasques i d’aquí els retards, els incompliments i les feines amb resultats dubtosos o  no acabats del tot. I aquí és quan entra en acció l’assessor personal, el coach, que fa de veu de consciència i des d’una visió externa, contempla la situació i prepara un pla d’actuació que porti a preparar una llista selectiva de prioritats. Però la llista no la fa l’assessor o assessora. Tant sols encomana que es faci i així el que la redacta s’adona d’on és realment i quines prioritats ha de marcar, observant en quins casos el tema ha de quedar aparcat per quasi sempre o ha de quedar descartat. L’excés de pressió porta en molts casos a acumular tasques, fins i tot innecessàries. S’arriba a crear una síndrome de Tiògenes amb les feines. A partir d’aquí la qüestió és començar per la primera i anar en l’ordre establert. Està clar que es poden rebre interferències i ingerències en cada moment, però cal saber avaluar-les i ubicar-les en el seu lloc.

Un tema important i que no val oblidar és que en el moment d’atribuir les prioritats, sempre és important analitzar aquestes possibles interferències i ingerències per poder dilatar en més o menys temps la durada de la tasca. I tot això tant és aplicable a un executiu d’una empresa privada com a un executiu en l’administració pública, un càrrec polític. No hi ha res pitjor, en aquest segons cas, que disposar d’una agenda amb excessius moviments i que l’omplin tercers. Aquests tercers han de conèixer les capacitats i disponibilitats per tenir una idea clara de si allò pot ser o no. I res millor que provar-ho en un mateix per decidir.

Aquestes serien tant sols una de les primeres tasques en les que un assessor o assessora personal podria incidir. Comptant que a partir d’aquesta ja es poden anar desenvolupant altres que vagin just darrera o en paral·lel. L’adequació del temps i la qualificació de les accions són dos termes que poden portar a un canvi important en l’actuació de la persona o personatge i començar un nou camí que portarà unes garanties d’èxit, sempre i quan adopti la postura d’escoltar. Una tasca difícil però no impossible.

Assessor en comunicació, community…

L’assessor en comunicació, community manager, és una de les figures importants en l’organigrama de qualsevol entitat, empresa, institució pública. La seva feina ha d’anar molt solapada amb dues altres àrees, premsa i comercial, que també pot o no incloure màrqueting.

Les seves funcions poden ser diverses però en l’actualitat i amb l’aparició i difusió de les xarxes socials, en té una important. La de difondre el missatge de l’entitat per aquestes noves vies de comunicació, incidint sobre tot en donar a conèixer qui són, com són, que són, que fan, com ho fan i quan ho fan. Aquests conceptes basats en el qui, com i que són els principals.

En el cas d’empreses aquests conceptes han de ser sempre els principals i a partir d’aquí ja es poden anar difonent els seus productes, ofertes, actualitat i altres dades que continguin prou informació. Però sobre tot cal sintetitzar i resumir de forma adequada per tal que els missatges arribin als lectors, els altres usuaris i usuàries de les esmentades xarxes. En el cas de Twitter, la síntesis de la frase ha de contenir el missatge en 140 caràcters. Ha de ser un missatge que capti les atencions i que provoqui l’interès dels lectors i lectores i faci que obrin l’enllaç o enllaços que si hagin pogut afegir. En altres xarxes, com Facebook, on aquesta condició no existeix, el redactat ha de ser del mateix estil però amb un fons que provoqui. Tampoc cal que sigui excessivament ampla ni llarg, tant sols la part important que interessa destacar. També hi ha la possibilitat dels portals a internet, els web o el blocs. En aquest punt caldrà llavors contemplar quina de  les dues opcions es pren i serà després d’haver estudiat amb cura quins són els objectius. N’hi ha molts i potser no és el moment de fer-ne un llista detallada.

Aquestes vies són en les que l’assessor de comunicació ha d’incidir. Ha de saber com ho ha de preparar i sota els criteris decidits i seguidament ha de fer la tasca de formació de la persona o persones que han de dedicar-se a completar i complimentar aquest flux d’informació.

Pel cas dels web i/o blocs hi ha una tasca important que cal tenir molt clara. El redactat dels escrits o articles ha de ser molt curós. S’ha de tenir en compte que és una finestra oberta al món i a través de la qual els ciutadans, clients, accedeixen per conèixer que hi ha. Redactar no és pas una tasca fàcil, però tampoc difícil en excés. Per redactar un article de forma clara cal tenir en compte quins conceptes s’han de transmetre i trobar les paraules adequades i el conjunt de frases a utilitzar. S’ha de conèixer les seves característiques i qualitats, les seves finalitats i el seu destí. I amb aquestes premisses i disposant d’un ample vocabulari es pot fer l’escrit o article que després quedarà per informar a qui visiti. Aprofitant les xarxes anteriorment indicades, es pot fer difusió i anunciar-ho. Un punt important és el títol que s’hi posi i les imatges que hagin d’acompanyar-lo. Dos conceptes a tenir en compte i que ajudaran a cridar l’atenció dels lectors i lectores.

Quan l’escrit és per un directiu o per un polític el concepte canvia. En primer lloc cal conèixer a la persona i saber quins són els seus estils. En l’escrit cal facilitar la màxima informació i escriure’l de forma intel·ligible, que sigui de fàcil lectura, entenedor i de fàcil assimilació. El personatge ha de tenir en les seves mans una eina que li faciliti el seu discurs, les seves paraules. No es pot fer un escrit dens. I sobre tot cal tenir clar per a qui va destinat, en quin moment i en quines condicions el dirà. Una gran quantitat d’observacions a fer de forma prèvia a la redacció. I per sobre de tot, estar en conjunció amb el personatge per haver decidit abans què vol expressar, com ho vol fer i en quines condicions.

Una funció que també ha de fer, molt important, és la d’assessorament en les seves formes, comportament, estil de vestir i com ha de ser el seu contacte amb les persones. Això requereix tenir un estudi acurat dels seus moviments i comportament. En aquests moments hi ha eines que ajuden a detectar les seves mancances i tot allò que cal ressaltar o ampliar. I aquesta tasca sí que requereix un contacte constant, al menys durant un cert temps, que permeti fer-se idea de la persona i dels seus moments.

Aquestes serien en grans trets les funcions d’un assessor de comunicació. Gaudir d’una capacitat de síntesi, anàlisi i visió de la persona. Cal saber analitzar comportaments i conèixer al personatge sense que ens digui res. Sempre s’ha d’anar un pas per endavant i així preveure les seves reaccions. I això requereix saber escoltar, observar i reflexionar. I saber generar empatia. I com a concepte important, disposar d’intel·ligència emocional. Una forma d’intel·ligència que es practica poc.

Responsable de comunicació.

De forma habitual observem que en diferents llocs es parla del Community Manager i en casos potser es fa d’una forma lliure i sense tenir en compte el significat més immediat. Darrerament és molt habitual fer servir frase i paraules en anglès per descriure conceptes, idees i activitats, però el cert és que les tenim en català, gràcies a que la nostra llengua és molt rica en vocabulari i per tant, m’agrada molt més parlar del Responsable de Comunicació.

Des de sempre, els periodistes han estat les persones que han exercit aquesta funció. I ho dic d’acord amb la descripció de funcions que AERCO fa, l’Associació Espanyola de Responsables de Comunicació, sobre les persones que exerceixen aquesta funció. Amb l’arribada de les comunicacions per Internet i l’aparició de les xarxes socials i noves tecnologies, el 2.0, l’aparició de nous Responsables de Comunicació és cada dia més important. Els blogs personals han permès que els seus continguts, el corrent d’opinió, les comunicacions i informacions, les diferents aportacions siguin molt més majoritàries i es puguin difondre arreu del món.  Per tant, ara ja no és tant sols una tasca de referència dels i de les periodistes, sinó que de molts més usuaris.

Una de les principals característiques d’un bon comunicador és la seva capacitat de redacció. Saber escriure no és pas una tasca fàcil. I molt més difícil és transmetre de forma clara i senzilla allò que es vol dir i que sigui entenedor pel que rep l’escrit. Un bon comunicador és també aquell que té capacitat per redactar cartes, notes, comunicats de premsa i altres escrits encara que després siguin signats per un tercer. Ha de tenir prou capacitat per conèixer a la persona per la que escriu per donar estil i forma. Com bé diuen en les descripcions de funcions adjuntes, el comunicador ha de conèixer molt bé i de forma clara allò al que es refereix en els seus escrits. Tant si són dels productes d’una empresa, dels seus serveis, de la pròpia empresa com si ho fa en una administració pública o en un partit polític. En aquests dos darrers casos, el seu grau de coneixement ha de ser encara més elevat ja que en molts casos, els escrits que redacta han de ser fets en nom de terceres persones i per tant és precís que el seu coneixement sigui molt més acurat ja que a través de les paraules del redactat ha de quedar l’empremta del titular. Ha d’incloure el seu estil personal, les seves paraules, formes i maneres de dir. Per tant precisa un contacte molt directe amb la persona per la que està treballant. L’ha de conèixer bé. S’ha de posar en la seva pell per saber com ho ha de dir.

Però també hi ha una figura professional que també se la podria considerar com a responsable de comunicació i en la majoria del casos passa desapercebuda. Em refereixo als comercials, als venedors de les empreses del sector privat. Saber vendre tampoc és una tasca fàcil i l’èxit del venedor o del comercial, també està en la forma que sàpiga vendre el producte. Es a dir, en la forma en la que transmeti, comuniqui, al possible comprador, les excel·lències i qualitats del producte. Un bon producte o servei que no se sàpiga vendre, no tindrà mai un bon resultat.  Està clar que hi ha productes que gairebé no precisen de moltes explicacions per ser venuts, però encara així, si el venedor no sap comunicar de forma clara que és exactament allò que està oferint, poden haver certes dificultats per assolir la millor fita.

La tasca del comunicador ha d’anar lligada amb la resta de membres que formen la direcció. Com he dit abans, sigui empresa, administració pública o partit polític, ha d’estar sempre informat de tots els moviments, novetats, actualitzacions, per poder-les recollir i posteriorment comunicar-les als interessats.

Les seves eines, actualment, són moltes i permeten una gran difusió. Les xarxes socials com Twitter, Facebook, els portals web, els blogs i altres són les eines de treball del comunicador, però no es pot deixar d’observar que la seva gran capacitat i l’èxit que es proposi sempre estaran en les seves mans, ja que són les que el permeten redactar allò que la seva ment ha estructurat.

Per tant, una tasca important pels comunicadors és també la formació de terceres persones i en aquest cas del equips comercials de les empreses. Perquè s’ha de saber vendre i no permetre que no et comprin.

Com va dir en Hemingway, la paperera és el primer moble en el despatx d’un bon escriptor.

El lideratge a través del Neuromanagement.

He estat llegint algunes notes d’en Bob Proctor, filòsof i altres apunts sobre lideratge i direcció d’equips. En Proctor fa esment a un nou concepte, el Neuromanagement. Realment és un concepte que va molt lligat amb la formació de líders o managers que han d’ocupar un lloc estratègic en el món empresarial, industrial i, perquè no, en el polític.

Realment, la persona que ha de ser elevada a la categoria de líder, ha de disposar ja de forma innata una sèrie de valors propis que, en casos, tan sols cal despertar. El lideratge és quelcom que hom el porta dins i excitar aquests valors és el que pot fer un assessor personal o coach.

Un dels punts que més m’ha cridat l’atenció és el concepte de la definició de la persona. Qui sóc, què sóc, com sóc. Un cop esbrinats i resolts aquests tres punts la persona, el o la líder, ja pot començar a obrir la seva ment per captar el seu entorn. Cal que aquests tres conceptes estiguin clars i sobre tot quan s’ha d’assumir una responsabilitat important. La ment de la pròpia persona ha de tenir-ho clar i per tant la seva forma d’actuar ha de ser igual. Les accions fetes en positiu sempre donen més bon resultats que les fetes amb situacions de negativitat. És a dir, segons l’estat del caràcter del dia, les iniciatives i preses de decisió poden ser a favor o en contra dels resultats esperats o desitjats. Aquí és quan l’assessor ha de començar a actuar. Cal trencar aquells moments o excitar-los encara més, siguin negatius o positius. En el primer cas, cal distreure al personatge amb altres activitats. De ben segur que aquella postura be donada per alguna acció preocupant i si en aquell moment es prenen decisions, segur que no seran les adequades. En el segon cas, cal alimentar l’activitat per treure tot el profit possible. Torno a dir que aquí, l’intervenció del coach és important.

Però per arribar a aquest moment, abans s’han donat unes situacions de preparació. I el coach, l’assessor, és el que ha de treballar de forma directa i conjunta per esbrinar i detectar el personatge, el seu caràcter, les seves febleses, els seus valors, capacitats, mancances. I amb això redactar tot un estudi en el que es vegin quines formes són les adequades per compensar les diferències. Abans he parlat del caràcter. Ara em refereixo a l’estat d’ànim. Tan sols observat el vestit del dia ja s’ha de poder saber quin és aquest estat. I en casos, cal fer que es torni a vestir de nou per introduir canvis, però des de l’exterior.

La facilitat de paraula i l’agilitat mental és un dels altres conceptes importants a tenir en compte. Hi ha grans líders amb dificultats per adreçar-se al seu entorn. Un punt important a esmenar i que amb una pràctica àgil es pot arribar a corregir. Però la metodologia a fer servir tan sols està dins del o de la líder. Per tant cal fer que aflori, que surti com quan es planta una llavor i amb el temps apareix davant nostre un indici que allò serà un gran arbre. La llavor ja hi és. Tan sols cal treballar, conrear perquè germini.

En uns mesos ens trobarem en una situació idònia per observar a les persones. A partir del proper gener, tots els partits polítics començaran a preparar els seus candidats i candidates per les properes eleccions municipals. És just el moment en el que els i les líders cal fer-los sortir d’on són, d’ajudar-los i ajudar-les, de treballar a fons el seu interior per la dura tasca que els pot arribar, en el cas de sortir escollits i escollides. Naixem amb certs coneixements estructurals però no tothom els pot posar a punt en el moment adequat.

Assessor personal, el coach.

Fa dies que em volta pel cap aquest article que ara començo. Em vull referir a l’empatia i a l’erotisme. Dos conceptes que al meu parer no s’utilitzen de forma correcta per un possible excés o abús de les paraules i pel seus ús generalitzat.

La idea em va arribar pel fet que ara en tres o quatre mesos tenim a Catalunya unes eleccions importants. Són les nostres eleccions nacionals. Amb les que escollirem als nostres representants i els que posteriorment formaran un govern. I en un termini una mica més llarg, uns nou mesos, tindrem unes eleccions municipals per les que designarem unes persones que formaran el govern de les nostres ciutats. Seran els nostres representants politics més propers. Amb els que ens trobem pel carrer i als que podem observar de forma més directe.

Està clar que ambdues eleccions tenen una importància vital per la nostra societat. Poder i saber escollir les persones adequades és el millor que podem fer. Però hi ha algunes diferències i aspectes que m’agradaria exposar i considerar. Habitualment, en unes eleccions generals, els candidats i candidates solen ser persones amb una formidable preparació que a més saben o intenten reunir a les persones que millor considera per portar endavant la seva tasca de govern. En el cas de les municipals, en poblacions mitjanes i petites la situació és completament diferent. I la diferència està en les retribucions dineràries que percebran aquestes persones. Habitualment les persones designades tenen les seves feines en les que de ben segur tenen uns guanys superiors. Iels costa prendre aquestes decisions. Però sempre hi ha qui arrisca i molt pensant en que prestarà un servei als seus ciutadans i entren en la roda. No oblidem que els bons polítics, homes i dones, són els que tenen vocació de servei.

En tots dos casos, tant si procedeixen del sector polític des de fa temps com si són nous, precisen d’unes característiques que amb les feines habituals no es requereixen. I aquí es quan entren a formar part d’ells i elles, aquestes dues paraules, l’empatia i l’eròtica. Entra a forma part l’assessor personal.

Empatia és la capacitat de les persones per saber posar-se en el lloc de les altres, saber identificar quins problemes i mancances tenen i acostar-se per donar el suport necessari. Això si es fa de forma correcta, genera les simpaties dels que reben el suport. Eròtica és una paraula, també d’origen grec que en molt casos s’associa al desig sexual però és una accepció equivocada. Erotisme és la capacitat d’atracció que es genera en els altres. És la capacitat de generar atracció en vers les persones, a les que se les pot captivar amb diferents aspectes. L’eròtica no és patrimoni de les dones. Els homes també en generen. I per tant, amb les dues opcions, empatia i erotisme, acompanyades d’altres aplicacions poden portar a l’èxit al candidat o candidata.

Per tot això estic començant a dissenyar la meva nova estratègia d’assessor personal en vistes a les properes eleccions municipals. Vull crear una línia d’actuació que permeti assolir bons èxits que junt a un bon programa puguin fer bons resultats. Hi ha una part interessant a ressaltar. Els moviments i la forma de ser diran molt. Els gestos, la forma de parlar, la presentació, la forma de vestir, la forma de parlar, ajudaran i molt. I en aquests camps es pot treballar i molt. I més ara que es disposen de sistemes realment Increïbles per poder analitzar. Que permeten corregir i que permeten canviar. Els hàbits diuen molt i no sempre són els més adequats per presentar-se davant un grup de persones, més o menys nombrós.

A partir d’avui, afegiré en els meus manuals d’assessor personal, de coach, aquests conceptes que amb els habituals permetran contribuir a l’èxit.

El Tractat dels Pirineus

El proper dissabte 7 de novembre, com hom sap, se celebren 350 anys de la signatura del nomenat Tractat dels Pirineus. Realment un maleït tractat que ara per ara encara perdura i que va ser l’inici perquè Catalunya perdés la seva identitat. Està clar que ja llavors els castellans, que mai podien aspirar a ser res i els francesos que sempre han sigut d’una classe especial, ja van malmetre el que era un País pròsper, avançat al moment i amb unes idees de futur clares. Ja ho he comentat en un altre escrit però ho torno a recordar. Martí l’Humà, ara fa 600 anys ja va instaurar la figura del síndic de greuges. Desconeix-ho com funcionaria però al menys la intenció de defensar els greuges en vers la ciutadania ja començava a tenir posada una primera pedra.

Està també clar i, els que ja tenim uns anys ho hem comprovat de forma fefaent, que aquesta part de la Història no s’ha contemplat mai. No s’ha explicat perquè no ha interessat mostrar a ningú un dels tants i tants errors comesos pels diferents reis i reietons castellans en el decurs dels anys al llarg de la península. Aquest Tractat va ser una mostra més del menyspreu i ignorància d’en Felip IV i els seus assessors sobre el territori català. Per altra banda, al llarg del temps i dels anys que ja han passat, els catalans que van quedar a l’altra banda del “mur dels Pirineus”, amb les pressions dels diferents governs francesos han oblidat els seus orígens. Són tant sols un pocs els que tenen el record ben viu i que encara reivindiquen la seva nacionalitat catalana i nosaltres tenim la obligació de donar-los la ma per, al menys, els sigui reconegut.