El meu cervell.

Quan obro l’ordinador per escriure un article, penso en el tema sobre el que vull expressar-me i en molts casos, veig, noto, sento que el meu cervell queda com aturat, sense donar idees, com si estigués inactiu. Llavors em trasllado un anys enrere quan això d’escriure em resultava molt més fàcil, no tenia pas problemes d’escriptura perquè els dits anaven a les ordres del cervell que ja havia establert el contingut i les formes. 

Sé que el fet de llegir cada dia m’ajuda molt per resoldre aquests tràngols, aquestes mancances d’idees i de temes, però cada dia es ben diferent de l’anterior i no sé quin dia tindré demà. Però qui mana sobre cadascú de nosaltres, és el nostre cervell. Des que vaig patir aquest ictus amb vessament cerebral a la part esquerra he llegit molts articles i estudis mèdics sobre el cervell i, certament, és fantàstic i interessant conèixer les funcions que realitza.

El vessament em va afectar a la parla, la memòria em va desaparèixer i altres funcions que són habituals en el nostre dia a dia van quedar afectades. No entenia el que em deien. Fins i tot, un dia que encara era ingressat, Marta em va demanar perquè m’havia dutxat però no havia canviat el pijama i no m’havia afaitat. No vaig saber que dir, perquè no sabia què era afaitar-se. I com aquesta anècdota, moltes altres. 

Vaig tornar a casa, desprès de l’alta hospitalària, i vaig haver de fer sortides al carrer acompanyat per evitar que em quedes aturat al carrer o no sabés on anar. Pocs dies desprès vaig poder-ho fer, tranquil, amb calma però la realitat és que anava sempre als mateixos llocs i pels mateixos itineraris perquè els recordava. 

Què és el nostre cervell? Qui és el nostres cervell? Com pot succeir que de sobte no recordis res del passat, fins i tot del passat present, i no puguis evolucionar com tu voldries? La memòria es aquell racó on dipositem les nostres experiències, vivències i records importants de la nostra vida, personal i laboral. I quan accedeixes per rememorar uns fets, una situació, un nom de persona o lloc, t’adones que falla i no tens cap solució per reviure aquells instants i exposar-los. Amb el temps, t’acostumes a tenir aquesta deficiència i amb esforç aconsegueixes normalitzar-ho. Els intents de superar-ho són constants. 

Una situació en la que m’he trobat diferent, es la de conduir el cotxe. Abans, quan havia d’anar a qualsevol lloc, ho feia de forma intuïtiva, natural, les indicacions et venien donades en un segon o potser menys temps. Ara, quan condueixo, haig d’estar més alerta. Els recorreguts, potser son els mateixos que feia, però m’he trobat en casos que aquelles vies, camins, carreteres, carrers, per on podies estalviar un temps, queden obsolets i vaig per les vies principals. Certament no ho tinc prohibit perquè les indicacions mediques m’ho permeten.

Tan sols tinc una recança. Haver perdut l’agilitat de memòria que tenia abans i que em permetia parlar sense ometre alguns noms o situacions. Ara, quan haig de parlar amb altres o escriure, com ara, el meu cervell ha de treballar molt més i com he dit abans, tinc aquesta recança, una deficiència que no recuperaré mai però amb la que haig de viure fins el final. Vaig fent certs treballs i tasques per reforçar la memòria i el cervell, però no arribaré mai a assolir la fita de l’èxit i tornar a ser qui era. 

Els comentaris estan tancats.