El Tractat dels Pirineus

El proper dissabte 7 de novembre, com hom sap, se celebren 350 anys de la signatura del nomenat Tractat dels Pirineus. Realment un maleït tractat que ara per ara encara perdura i que va ser l’inici perquè Catalunya perdés la seva identitat. Està clar que ja llavors els castellans, que mai podien aspirar a ser res i els francesos que sempre han sigut d’una classe especial, ja van malmetre el que era un País pròsper, avançat al moment i amb unes idees de futur clares. Ja ho he comentat en un altre escrit però ho torno a recordar. Martí l’Humà, ara fa 600 anys ja va instaurar la figura del síndic de greuges. Desconeix-ho com funcionaria però al menys la intenció de defensar els greuges en vers la ciutadania ja començava a tenir posada una primera pedra.

Està també clar i, els que ja tenim uns anys ho hem comprovat de forma fefaent, que aquesta part de la Història no s’ha contemplat mai. No s’ha explicat perquè no ha interessat mostrar a ningú un dels tants i tants errors comesos pels diferents reis i reietons castellans en el decurs dels anys al llarg de la península. Aquest Tractat va ser una mostra més del menyspreu i ignorància d’en Felip IV i els seus assessors sobre el territori català. Per altra banda, al llarg del temps i dels anys que ja han passat, els catalans que van quedar a l’altra banda del “mur dels Pirineus”, amb les pressions dels diferents governs francesos han oblidat els seus orígens. Són tant sols un pocs els que tenen el record ben viu i que encara reivindiquen la seva nacionalitat catalana i nosaltres tenim la obligació de donar-los la ma per, al menys, els sigui reconegut.
Una de les millors situacions que es podrien donar és que tant el rei espanyol com el president de la República Francesa demanessin perdó al poble català al igual que el rei espanyol ho va fer amb els israelites quan les olimpíades de Barcelona. Feia 500 anys de l’expulsió dels jueus de la península i va haver de baixar el cap i disculpar-se en nom dels seus avantpassats pel que se’ls va fer. La nostra causa és més recent. Tant sols 350 anys. Crec que hauríem de demanar aquestes disculpes en honor als molts catalans que van deixar les seves vides amb aquella guerra absurda que tant sols era un repte per saber qui podia gaudir de més. He fet un resum mínim de la realitat que es va patir en aquells moments ja que van haver nombroses negociacions i la guerra no va finalitzar. Cal comptar que un Borbó, en Lluís II, va ser un dels causants d’aquests desastres territorials i personals.

Opino que aquest Tractat es va fer amb traïdoria i amb maldat per part d’ambdós bàndols. I amb la manca de respecte en vers el poble català i les seves institucions ja que quan les Corts Catalanes s’assabentaren de la notícia ja havien transcorregut 43 anys. Ho van saber l’any 1702.
Cal posar èmfasi en el fet de reivindicar la derogació d’aquest tractat i fer tot el que calgui per recuperar el territori perdut. Perdut o robat amb la força de les armes. El bescanvi fet entre el nostre territori per uns de Flandes on no se’ls havia perdut res. Tanmateix cal reivindicar els morts de la Catalunya Nord en el seu intent d’evitar que els francesos els dominessin amb guerres i refregues que van durar quelcom més de cinquanta anys.

Catalunya ha estat un País important però amb una gran quantitat de morts que han defensat la seva causa. Això ens ha de fer pensar que no és el camí per assolir la nostra llibertat però no podem oblidar els que en els seus intents van deixar la seva vida per res. Ara és el moment de fer-ho. Amb les paraules i amb la constància. Això sí, fem-ho plegats i amb una sola veu.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *