El meu cervell.

Quan obro l’ordinador per escriure un article, penso en el tema sobre el que vull expressar-me i en molts casos, veig, noto, sento que el meu cervell queda com aturat, sense donar idees, com si estigués inactiu. Llavors em trasllado un anys enrere quan això d’escriure em resultava molt més fàcil, no tenia pas problemes d’escriptura perquè els dits anaven a les ordres del cervell que ja havia establert el contingut i les formes. 

Sé que el fet de llegir cada dia m’ajuda molt per resoldre aquests tràngols, aquestes mancances d’idees i de temes, però cada dia es ben diferent de l’anterior i no sé quin dia tindré demà. Però qui mana sobre cadascú de nosaltres, és el nostre cervell. Des que vaig patir aquest ictus amb vessament cerebral a la part esquerra he llegit molts articles i estudis mèdics sobre el cervell i, certament, és fantàstic i interessant conèixer les funcions que realitza.

El vessament em va afectar a la parla, la memòria em va desaparèixer i altres funcions que són habituals en el nostre dia a dia van quedar afectades. No entenia el que em deien. Fins i tot, un dia que encara era ingressat, Marta em va demanar perquè m’havia dutxat però no havia canviat el pijama i no m’havia afaitat. No vaig saber que dir, perquè no sabia què era afaitar-se. I com aquesta anècdota, moltes altres. 

Vaig tornar a casa, desprès de l’alta hospitalària, i vaig haver de fer sortides al carrer acompanyat per evitar que em quedes aturat al carrer o no sabés on anar. Pocs dies desprès vaig poder-ho fer, tranquil, amb calma però la realitat és que anava sempre als mateixos llocs i pels mateixos itineraris perquè els recordava. 

Què és el nostre cervell? Qui és el nostres cervell? Com pot succeir que de sobte no recordis res del passat, fins i tot del passat present, i no puguis evolucionar com tu voldries? La memòria es aquell racó on dipositem les nostres experiències, vivències i records importants de la nostra vida, personal i laboral. I quan accedeixes per rememorar uns fets, una situació, un nom de persona o lloc, t’adones que falla i no tens cap solució per reviure aquells instants i exposar-los. Amb el temps, t’acostumes a tenir aquesta deficiència i amb esforç aconsegueixes normalitzar-ho. Els intents de superar-ho són constants. 

Una situació en la que m’he trobat diferent, es la de conduir el cotxe. Abans, quan havia d’anar a qualsevol lloc, ho feia de forma intuïtiva, natural, les indicacions et venien donades en un segon o potser menys temps. Ara, quan condueixo, haig d’estar més alerta. Els recorreguts, potser son els mateixos que feia, però m’he trobat en casos que aquelles vies, camins, carreteres, carrers, per on podies estalviar un temps, queden obsolets i vaig per les vies principals. Certament no ho tinc prohibit perquè les indicacions mediques m’ho permeten.

Tan sols tinc una recança. Haver perdut l’agilitat de memòria que tenia abans i que em permetia parlar sense ometre alguns noms o situacions. Ara, quan haig de parlar amb altres o escriure, com ara, el meu cervell ha de treballar molt més i com he dit abans, tinc aquesta recança, una deficiència que no recuperaré mai però amb la que haig de viure fins el final. Vaig fent certs treballs i tasques per reforçar la memòria i el cervell, però no arribaré mai a assolir la fita de l’èxit i tornar a ser qui era. 

Els nano satèl·lits i la NASA catalana.

Els nano satèl·lits que son en orbita al nostre planeta, ho fan des d’alguns anys i certament son una eina important per les investigacions i estudis que es fan i es poden fer per estudiar i veure quins remeis poden posar-se en marxa, sobretot pel greu problema de canvi climàtic. Ja van ser llançats a l’espai en l’any 2016 i posteriorment. 

Tots aquest avenços son de la UPC, en la que participen un important nombre de científics entre els que cal destacar el professor Adriano Jose Camps i el professor Alessandro Golkar, que son els que han dirigit i segueixen fent les tasques per avaluar les dades que obtenen. Seguint l’enllaç d’UPC, es pot veure els satèl·lits que han enviat per disposar d’aquesta informació. Podeu veure que els dos ja enviats, s’anomenen Cat-5A i Cat-5B, formaven part de la missió FSSCat, en la que ja han actuat quatre satèl·lits i comparteixen dades i informació amb col·laboració amb Copernicus Land and Marine Environment services.

Per això, ara mateix no hi ha pas res de nou. No cal que el conseller Puigneró faci publicitat d’aquesta tasca com si fos una qüestió personal. No cal que ens digui que es llevarà molt d’hora per poder estar en contacte amb la base que farà el llançament. El conec molt bé, des que encara hi era a la JNC, però ja figurava com a regidor a l’Ajuntament de Sant Cugat.

Les tasques per tenir cura del medi ambient s’haurien d’ampliar amb rigor i diners, perquè pel que diuen els experts, la situación està fent un gir dramàtic i perillòs que ens pot portar a trovar-nos problemes molt més greus. Si teniu interés per aquesta problemática, en l’enllaç indicat, l’UPC, podeu trovar molta informació interessant. 

Llei de l’eutanàsia.

Avui, per fi, s’ha aprovat la llei de l’eutanàsia, la llei que permet la mort digne a molts ciutadans i ciutadanes que estan en una fase terminal per la malaltia que pateixen, poden tenir dret a escollir si volen seguir vivint dins el patiment i martiri que els causa o triar la opció a deixar aquest món de la forma més digne i adequada.

La llei s’ha aprovat amb els vots a favor de la majoria de partits polítics que son presents en el Congreso de los Diputados, però amb el vot en contra de Vox i Partit Popular. Ambdós partits de la dreta més rància i radical que sempre surten amb estirabots i mostren, de forma fefaent, quina classe de gent son. Vox ha dit que portarà aquesta llei al TC i el Partit Popular, estudia el fet de sumar el recolzament a Vox. 

Malgrat aquest entrebanc, moltes persones podran respirar a fons i amb la tranquil·litat que els dona, el fet que els seus familiars més propers, podran decidir què volen fer amb la seva vida, difícil vida, que els suposa estar amb patiments o en casos en els que es troben hospitalitzats, totalment sedats i sense assabentar-se de què succeeix en el mon. El patiment és increïble i genera estats depressius pels que estan al seu costat, veient que no hi ha cap remei que els permeti millorar i superar el neguit. 

Fa uns anys, mentre era a Sant Cugat del Vallès, participava en tertúlies polítiques a Radio Sant Cugat. En una de les tertúlies vàrem parlar sobre aquest assumpte i no vàrem poder deixar clar aquest concepte de la mort digne. A ran d’això, vaig proposar a la mateixa ràdio, fer un programa, d’una hora de duració, setmanal, i vaig rebre el vist i plau per fer-ho. Amb un altre company de tertúlies, vàrem iniciar aquesta aventura radiofònica, que va tenir una durada de tres temporades. En un dels programes vàrem tractar aquest assumpte de l’eutanàsia. Vàrem tenir tres representants de diferents entitats que lluitaven per aquesta llei (parlo dels anys 2003, 2004 i 2005) i ens van presentar molts casos de persones que tenien aquests greus problemes i d’altres, que desprès de viure, sobreviure, amb malalties que no tenien cap remei, van acabar el seu mal quan van morir. Els exemples feien esgarrifar. Eren unes històries que havien viscut i vivien encara, amb familiars, amics i coneguts, que meditant-les donaven una visió clara del que poden patir algunes persones i altres que neguen aquest final. Entre aquests negacionistes, hi havia persones que la seva fe religiosa els impedia acceptar que la mort no fos decidida pel seu déu, ja que era el que deia qui naixia i qui havia de morir. 

Per sort, tenim la llei aprovada i això permetrà que la vida sigui humana i no dirigida per polítics ni per religions. 

La democràcia més ferma que hi ha.

Avui, 17 d’abril de 2021, en el debat que hi ha al Congreso de los Diputados, en Pedro Sánchez ha tornat a repetir per enèsima vegada i ha ventat a tots els punts cardinals el fet de la fortalesa i realitat de la democràcia espanyola. Fins i tot ha fet esment a diverses revistes i entitats internacionals, que situen Espanya en llocs importants i rellevants en els estudis sobre les democràcies en el món i, en aquest cas, en Europa. Res de nou. Aquests articles apareixen en aquests mitjans si abans has coordinat el tipus d’articles o comentaris que fan, previ el pagament de les quantitats que demanen per fer aquest servei.

Recordo molt quan l’Ajuntament de Sant Cugat del Vallès va anar a fer un gir pels Estats Units. Llavors governava CiU i van anar l’alcalde Lluís Recoder, el tinent d’alcalde d’Economia i Finances, Jordi Joly, i el cap de gabinet de l’alcalde, en Marc Monells. El viatge va ser organitzat per tenir alts contactes amb empreses financeres i veure d’assolir aportacions econòmiques per poder portar a terme projectes importants dins la ciutat. El viatge va tenir una durada d’uns 10 dies, recordo, i a la tornada dels viatgers, vàrem poder observar que tot el projecte va quedar en un no res i que l’economia seguiria com fins llavors, perquè no van aconseguir cap aportació. 

Recordo que els comentaris que feien els grups de l’oposició anaven en el sentit de l’important despesa efectuada i no tenir cap resultat, però el cert és que si van haver despeses. Entre elles, la que més va sobtar va ser la que va costar posar un article al New York Times sobre Sant Cugat del Vallès, en el que apart de descriure la ciutat, comentava el desenvolupament tècnic i industrial de les empreses ubicades en els polígons industrials. Va ser de 20.000€. Un xifra molt elevada pel resultat que va tenir, que va ser, cap. Apart de les despeses del viatge, allotjament i una en especial, que va ser la factura del mòbil del cap de gabinet, que va ser de 6.000€, en aquests deu dies.

Comentat això, vull expressar que “pagant, Sant Pere canta…” i que les expressions d’en Pedro Sánchez, com també les ha fet algun ministre més, tant sols són publicitat però no pas gratuïta, més aviat, interessada i costosa per l’erari públic. Tampoc dic que això és nou, hi ha molts articles i reportatges que surten als mitjans de comunicació, que tenen un cost elevat i que serveixen per donar imatge del que no és real. Els conceptes son redactats pels interessats i els mitjans publiquen el que els hi diuen.

He de dir que aquest assumpte el conec bé, perquè aquests anys, jo era dins alcaldia el responsable i l’encarregat de gestionar les factures amb el departament financer i aprovar el pagament de les corresponien a alcaldia. Havia de signar per aprovar qualsevol factura que arribés, sempre que fos oficial i adequada perquè es fes el tràmit del pagament.

Per acabar diré que aquest tipus de declaracions, sempre m’han semblat excessivament exagerades i serveixen, en molts casos, perquè els “líders” de partits o institucions, puguin gaudir de les seves mentides, amb el cost econòmic que tenen.

També he intentat trobar aquest article en la web del New York Times, però ha estat impossible o no he sabut fer-ho bé.     

Quins temps!!!

Els dies van passant i veig que tot va agafant un color gris, fosc i veritablement difícil. Ho dic per la situació política a Espanya.

Espanya està en greu davallada. La classe política està arribant a situacions extremes que no albiren res bo. Els transfuguisme va camí de convertir-se en una qüestió natural i de bon fer. Fa anys, quan un polític o política donava aquest pas, se’ls considerava persones no grates i tenien el qualificatius que menyspreaven les seves accions. Ara, sembla ser que és una manera habitual dins les formes de fer política i, fins i tot, se’ls lloa pels canvis portats a terme, perquè beneficien que la “pàtria” quedi salvada dels partits que no estan en aquesta línia.

Un dels casos s’ha donat en la Comunitat de Murcia. Quan els socialistes del PSOE i els militants de Ciudadanos, han presentat mocions de censura contra el govern del Partit Popular, tres diputats de Ciudadanos han fet canvi de carnet i han recolzat el govern del Partit Popular, pel qual les mocions de censura queden en paper mullat. S’ha produït gracies als tres trànsfugues de Ciudadanos que han arribat a assolir càrrecs de consellers del govern de la comunitat. 

Hi ha el cas de la Comunitat de Madrid. Tornaran a fer eleccions, el dia 4 de maig, dia feiner, perquè el TSJM, ha dictaminat que les mocions de censura presentades pels mateixos partits que a Murcia, PSOE i Ciudadanos, quedessin sense validesa i ha avalat el fet de que es facin els comicis. La actual presidenta, Ayuso, fins i tot ha declarat que tindrà uns molts bons resultats i espera que Vox doni el suport necessari per poder tornar a governar.

El Partit Popular està en un greu desgavell. Ha arribat un moment en el que poden fer qualsevol ximpleria per evitar que la caiguda sigui sonada i no dubtaran pas en donar pas a Vox per assolir les fites de govern que tenen com a objectiu. No poden deixar que caigui Espanya, la pàtria, com ells creuen que ha de ser. No han oblidat mai d’on venen, Alianza Popular, i cap a on van. Si cal, donaran un gir cap a l’extrema dreta en la seva ideologia per refermar les seves postures i donaran pas a Vox.

També existeix Vox. Un partit d’extrema dreta radical, que observant els seus principis i postures, deixen veure qui son i com son. Els postulats els defineix com a seguidors del franquisme i nazisme. Ells ho han declarat en nombroses vegades. No s’han amagat mai. Sempre havien donat veu a les seves idees, però els altres partits no creien que arribessin a on ara son. 

Quan al PSOE, partit d’esquerres, fundat per en Pablo Iglesias Posse, està en un moment difícil per la “revolta” de la dreta i extrema dreta. No han exercit mai com a esquerres i pel que es pot observar, no arribaran mai a exercir la política amb la que va ser fundat. Moments complicats perquè el gran capital, empreses, banca i altres moviments socials que dominen el moviment del diner, no permeten que aquestes ideologies intervinguin en els seus beneficis. 

Veient tot això penso que Espanya donarà un canvi greu en les seves formes. Potser tornarem a moments que no foren prou aconsellables i que poden arrabassar amb tot el que hi ha. Moments que recordo amargament, perquè els vaig viure durant molts anys, pel fet de néixer 10 anys desprès de finalitzada la trist i vergonyosa guerra, organitzada per en Franco, i la posterior dictadura que tenir una durada de 40 anys.

Com a català, nacionalista, republicà i independentista, penso que aquests moments en que vivim no son pas els més adequats per una democràcia, que els partits espanyols, batejats com a constitucionalistes, defensen de la forma més barroera, i difonen el missatge més irreal que poden donar en dir que aquesta democràcia és ferma i de les més sòlides dins Europa i la resta del món. 

Empatia i ecpatia.

Empatia és una paraula d’origen del grec antic, que significa “dins del que està succeint”. Hi ha altres autors que marquen el seu origen en l’alemany pel fet que Sigmund Freud la utilitzava en diversos escrits seus, pel fet que escriptors anteriors l’havien creat o nomenat.

El seu significat dóna imatge de les persones que tenen prou capacitat d’entendre i endinsar-se en els problemes d’altres, com un ajut, i saben com i quins remeis han de fer servir per ajudar-les. Es a dir, tenen sistemes i formes per estudiar el cas i aportar les idees i solucions per resoldre aquells problemes o neguits.

Quedi  clar que no té res a veure amb la simpatia, perquè el seu significat està relacionat amb la amabilitat de les persones, amb la capacitat d’aproximació a tercers. Ser amable.

En els estudis de Comunicació no verbal, quan es tracten els conceptes de reconeixement de les persones per les seves accions, intervé molt l’empatia perquè permet entrar dins elles, en vistes a obtenir informació i coneixement del seu estat per les observacions dels seus actes i paraules i permet establir les formules i guies per donar solució.  

L’empatia dóna claus per diferents observacions. Cal analitzar el rostre, els seus moviments de mans i peus quan estan asseguts i els moviments del seu cos. Tot això dóna idea de que la Comunicació no vernal és complexa i no resol les dificultats en breu temps. 

He assenyalat també la paraula ecpatia. Significa que no hi ha empatia. Acostumen a ser persones que no tenen aquesta capacitat, no són empàtiques, sinó tot el contrari. Acostumen a ser persones sense capacitat de reacció davant els problemes de tercers i per tan, no ajuden a millorar sinó que, en casos, incrementen els problemes o els deixen estar com estan.

També volia comentar que en xarxes socials he vist alguns comentaris apuntant al fet de ser empàtic. Acostumen a dir que cal ser simpàtic i davant els problemes d’altri, els hi fan arribar ànims. Sí, ànims. Però hem de tenir ben clar que els ànims no ajuden a resoldre res. Dir ànims és només un formulari verbal que no aporta res més. Amb els ànims, les persones que tenen problemes importants precisen quelcom més i no parlo d’aportacions o ajuts econòmics que en casos son d’agrair, precisen de sentir-se acollides pels que volen donar un ajut emocional, personal o, com he dit, econòmic. 

En altres escrits parlaré de Comunicació no verbal, que és un altre món interessant.  

Intento tornar a escriure

Fa uns anys que vaig deixar d’escriure al patir un ictus greu que em va provocar un vessament de sang en el  cervell. Sé, perquè no ho recordo, que vaig estar ingressat quasi un mes a Mutua de Terrassa. Desprès vaig haver de fer repòs i recuperació per tornar a rehabilitar el cervell i altres funcions, com la parla, perquè van quedar malmeses. La memòria va desaparèixer i avui encara tinc algunes llacunes que no em permeten recordar algunes paraules, noms, situacions. Poc a poc ho he anat recuperant encara que no en la  totalitat. Hi ha qüestions que em fan recança perquè he perdut part d’alguns idiomes que parlava i escrivia, però amb força i tenacitat, penso, ho aniré recuperant. Aquest problema va esdevenir en una operació ambulatòria per inserir dos esterns en el cor. Un cop finalitzat el primer, en el moment de fer les tasques pel segon, es va produir aquest ictus i el vessament. Això va fer que quedés ingressat, que em traslladessin a l’Hospital Clínic per estudiar la possibilitat de fer una operació cerebral pel vessament, però les opinions dels cirurgians va ser contraria donat el lloc on s’havia produït. Tot això va succeir l’any 2016 però abans, el 2006 vaig patir quatre ictus més, durant quatre dies seguits, pel que també em van ingressar a la Mútua de Terrassa. Els efectes en aquests cas no van ser tan dolents però vaig haver d’estar 17 mesos de baixa.

Tornant al fet d’escriure, fa anys vaig començar un bloc que va tenir èxit i del que em sentia cofoi, content pel ressò que va tenir. Escrivia sobre aspectes de política. Un tema difícil i complex perquè les opinions sobre aquests afers porten discussions que, en casos, arriben a l’insult personal de persones que no han entès encara que la política consisteix en parlar, opinar i debatre els aspectes i continguts polítics sense necessitat de baralles i fer ús de comentaris desqualificatius i insults. Opinar és just això, opinar sobre els fets que els polítics amb càrrecs electes porten a terme, sobre les aliances entre ells, sobre les decisions que prenen i no tenen res a veure amb les necessitats de la ciutadania. Sobre l’ús excessiu que fan per mantenir el seus llocs i, òbviament, els diners que això els aporta. Sobre fets que delaten clarament la ceguesa en vers les accions dels altres, es a dir, sobre la vida que porten o portaran en els quatre anys de legislatura i mandat que els vots els hi ha atorgat.

Fa uns anys, vaig fer una proposta per portar-la al Parlament de Catalunya, en la que entre d’altres qüestions hi havia una opció que limitava que un polític, polítics, no pogués estar més de dues legislatures o mandats en el poder. N’hi ha que porten molts anys com a diputats, regidors o en altres càrrecs del ventall que hi ha a la seva disposició, com el cas de les Diputacions Provincials que gestionen uns pressupostos elevats i aquests cabals podrien estar a disposició del Govern de la Generalitat. Cal fer una ullada als pressupostos que hi ha als seus webs per donar idea de les xifres desmesurades. No va ser acceptada pels polítics en actiu. Està clar.

Doncs bé, com he dit al principi d’aquest escrit, vull tornar a escriure. Vull expressar en total llibertat les meves opinions, idees, observacions. De ben segur que hi haurà qui no estarà pas d’acord amb mi, però només desitjo rebre respecte. Puc acceptar opinions contraries a les que exposaré, però aportant documents o proves fefaents. Puc acceptar que hi hagi lectors que no combreguin amb les meves idees, però sempre demano i demanaré una intervenció correcta, una resposta adequada, amb dades que puguin rebatre el que he escrit. Però no acceptaré pas l’insult fàcil, la grolleria i la desqualificació. Això acostuma a venir de persones amb idearis extremistes.   

Avui el dia anirà malament…

Hi ha dies en els que tant sols llevar-se del llit ja es pensa i es percep que el dia serà negatiu, que serà un dia en el que res funcionarà, que tot anirà malament. Crec que això dóna imatge de l’estat d’ànim de la persona just en el moment de tornar a la vetlla, després de despertar-se. En la majoria dels casos aquesta situació arriba produïda pel fet que abans de marxar a dormir o durant la jornada anterior s’ha estat donant voltes a un tema que preocupa i que ha de ser principal per l’endemà. En les hores de son el cervell no ha parat de tenir present el neguit que preocupa i per tant és la primera idea que arriba i a més amb aquesta forma negativa.

Hom ha estat en aquesta situació. Un examen, una prova mèdica, una presentació, una trobada amb persones que no es coneixen, un discurs o tantes altres situacions que generen una preocupació perquè en l’interior hi ha manca de seguretat. Una manca que en molts casos no arriba per inexperiència o per no disposar dels coneixements necessaris, sinó per por al fracàs i aquesta situació acostuma a donar-se amb persones que tenen una gran responsabilitat.

Hi ha diverses pràctiques per evitar-ho però de sempre he aplicat i/o aconsellat una, que fins i tot he pogut experimentar en mi mateix. I consisteix en aparcar el tema i afrontar-lo justament una hora abans. I això no vol dir que sigui un acte d’irresponsabilitat. Sinó un acte de seguretat en sí mateix. Sempre succeeix que quan més es revisa el tema a tractar més esmenes i modificacions si fan però és una reacció nostra de defensa per la por al fracàs. Per intentar posar-se en el costat dels presents i saber amb certesa si entendran el que diem o fem. I això mai se sap ni sabrà. Per tant s’entra en un bucle sense sortida en el que cada minut s’intenta fer canvis que al nostre parer seran de major comprensió. I al final ens adonem que ni tant sols nosaltres entenem el que estem fent, presentant o diem. Aquesta por també arriba pel fet que preparem la documentació just el dia abans del moment important. I aquí s’afegeix un efecte que també pot resultar negatiu. La por a no oblidar res i donar imatge que no en sabem.

La meva recomanació per aquests casos és simple. Sempre que sigui possible tenir tot preparat 48 hores abans i en el decurs de les 24 finals no revisar res. Cal tenir una força interior important i saber que ens mostrarem com som i ens presentarem amb el que sabem. La por al fracàs ha de quedar aparcada. Això sí, un hora abans fer una ullada però tant sols per comprovar que tot funciona, que no ha sofert cap dany, que no hi ha cap error tècnic. El contingut ja l’hem donat per bo i per tant aquesta hora prèvia s’ha d’aprofitar per preparar-se personalment, es a dir, saber quin serà el vestuari més adequat i si l’aspecte físic és el millor.

I sobre tot, com a consell final, recomano arribar uns 20 minuts abans al lloc i passejar entre els assistents que encara no s’han instal·lat en les cadires o butaques. S’aprofita per saludar, comentar i escoltar que poden estar dient sobre la nostra persona i presència. Una forma de saber abans de començar quin haurà de ser l’estil que hem d’adoptar. Això sí, de tot allò que es pugui escoltar res ha de fer que la nostra actitud canviï, ha de servir per saber anticipadament quines poden ser les qüestions que es poden plantejar. No ens menjarem el món però sí que la nostra seguretat i fermesa farà canviar d’actitud als oients i fins i tot d’opinió.

Assessor personal o el swing perfecte.

Per raons de la seva feina, el meu pare havia anat a jugar a golf amb el director  i gerent de l’empresa per la que treballava. Seria llarg i no cal explicar tota la historia però el cert és que el vaig acompanyar en moltes ocasions. En aquells moments tenia 6 anys i la veritat és que des del primer moment em va agradar aquest esport i està clar que m’hi vaig afeccionar.

En el decurs dels anys he jugat en algunes ocasions i vaig tenir la possibilitat de tenir el suport de professors o entrenadors que em van ensenyar. Una de les coses que més m’ha sobtat sempre és la del swing perfecte. A la vegada he llegit diversos llibres sobre tècniques de golf en les que cada autor dóna els seus punts de vista sobre la forma de fer un swing perfecte per tal d’assolir uns bons cops amb els diferents pals o clubs que es poden utilitzar.

He vist molts campionats de golf, amb presència dins el camp i per TV, observant la forma de jugar de cada participant i sobre tot dels que s’han considerat els millors del món i dels que han guanyat campionats. Cal partir de la base que el golf, com tants altres esports, no és un esport en el que sempre quadri tot. Els grans jugadors s’equivoquen i fallen molts cops que en altres moments han estat magnífics. Tot i fent cadascú el seu swing perfecte.

Està clar que la teoria és una i la pràctica un altra i per això cal considerar al propi jugador o jugadora, la seva talla, la seva constitució física, el seu estat d’ànims del dia que juga i altres conceptes més que al final porten el bon resultat o el dolent. Però el cert és que tots i totes continuen tenint al seu costat un entrenador que els segueix indicant quin ha de ser el seu swing perfecte i com han de triar els pals per donar un bon cop.

En el món de l’empresa privada hauria de ser exactament igual, tant pel que fa a la cúpula directiva de l’empresa com en els cas dels executius i executives. Han de tenir algú al seu costat que els marqui la formula del seu swing perfecte i las tria dels pals. I en el cas del sector públic igual. Les persones amb càrrec polític no sempre han de saber en quin lloc són ja que no són pas ni súper homes ni súper dones. Això vol dir que precisen d’un equip al seu entorn que els doni el suport necessari per fer bé la seva tasca, el seu swing perfecte. I per això hi ha unes altres persones, els assessors i assessores personals, que amb el contacte diari poden aconsellar i suggerir quin ha de ser el seu swing perfecte i amb quin pal s’ha de donar el cop. Valgui que aquests assessor o assessora no són persones que en saben de tot, no són pas infalibles, però la seva tasca ajuda ja que es mantenen apartats del problema i per tant la seva visió no queda condicionada. El que sí fan és observar, analitzar amb la fredor de la distància i suggerir els millors passos a seguir. Actuen com una consciència externa. Però una consciència que no queda afectada de la mateixa forma que la dels personatge en qüestió. Per això poden tenir una visió diferent i aquest avantatge els permet, en molts casos, aportar idees i solucions.

L’assessor o assessora personal, entrenador o entrenadora personal, són les persones que estudien al seu personatge, fan un anàlisi de comportament, de les seves reaccions, formes de fer, maneres d’actuar i en base al resum aporten les solucions per assolir els objectius que el personatge s’ha marcat. En el cas dels propers candidats i candidates a les alcaldies del nostre País, per les properes eleccions de maig de 2011, poden efectuar una bona tasca i per les raons que en altres articles ja he comentat. Les persones, els candidats i candidates, són seleccionades d’una base que en molts casos no és la política i per tant cal reconduir l’estil i les formes. Cal aportar les idees i les accions precises perquè puguin esdevenir alcaldes i alcaldesses amb èxit personal. El corresponent al càrrec, ja té uns altres components que són relatius a la pròpia gestió, però fins i tot aquí és pot exercir la mateixa tasca d’assessor, però ja queda en mans del o de la que haurà o podria ser cap de gabinet, que pot incorporar les tasques de comunicació i premsa. Tot això depenent de l’Ajuntament i de les seves possibilitats.

En la situació econòmica actual existeix una possibilitat que ja he contemplat en altres ocasions. Disposar d’un gabinet extern, que pugui fer les mateixes tasques o possiblement més, però amb un costos reduïts. I en moments d’estalvi, totes les propostes són bones.

Els professionals alerten les empreses…

El diari ABC en la seva edició d’ahir es fa resò de la jornada organitzada per Aerco a les Illes Canàries, en les que es va tractar la figura del Community Manager en el sector industrial i empresarial, diagnosticant que en aquests moments les empreses que no s’afegeixin a les xarxes socials no tindran un futur prou clar. Per això es va reivindicar la figura del Community Manager per poder engegar aquests processos d’integració a les xarxes, estudiant quines han de ser les formules més adients per cadascuna d’elles en funció del seu producte, capacitat de resposta i capacitat de renovació.

La globalització en la que estem immersos provoca que els contactes amb possibles clients d’arreu el món sigui més propera que amb els que arriben al taulell d’una botiga i per tant cal buscar les eines per arribar a tothom, i al dir tothom, em refereixo a qualsevol punt del planeta. Les xarxes socials actualment en vigor poden fer aquesta tasca i per això cal comptar amb la presència dels community managers adequats, que d’acord amb els departaments de producció, vendes i màrqueting ha de poder llançar a l’exterior els productes. Cal però saber exactament quins han de ser, com s’han de presentar i decidir a quins sectors es vol arribar. I per això calen unes premisses indispensables, la professionalització i  l’especialitat. Tothom, en més o menys grau, ha fet compres a través d’internet a grans superfícies i/o supermercats d’alimentació però cal pensar que aquestes compres són generalistes, de consum habitual, diari, però en les que es prioritzen tres conceptes: la marca, la qualitat i el preu. Com no, les ofertes especials tenen un gran valor afegit en el moment de la decisió del client. Però per altres articles aquests conceptes són totalment diferents, ja que llavors es prima molt més el propi producte, el seu destí, la idoneïtat del moment en el que s’ofereix i la seva implantació. Llegeixis qualsevol dels productes i articles relacionats amb els usos de les noves tecnologies. Ordinadors, accessoris, complements, càmeres de fotografia, vídeo, televisió, etc. Els que formen part d’un sector del lleure i del dia a dia.

Per tant cal disposar d’un bloc o un web en el que, com una finestra oberta, es puguin donar a conèixer els catàlegs, els preus i les condicions. Potser aquí entraríem en una segona discussió sobre la prioritat del bloc sobre el web o al revés, però sempre serà una decisió de l’empresa que haurà de valorar l’agilitat d’un portal o de l’altre, la seva capacitat d’actualització, les eines que es fan servir, etc. I després, usar Facebook per esposar conceptes per articles, tal com característiques, qualitats, condicions, preus, etc., i Twitter per llançar els missatges que facin d’alerta als usuaris de les xarxes i possibles clients i que els remetin als enllaços i fotografies que es poden incloure en els missatges.

Com he indicat abans, hi ha un tema important i que no es pot perdre de vista. La relació o el contacte amb el departament de producció ha de ser vital. Cal ser àgils en l’enviament de les comandes i amb totes les garanties que el producte arribarà en perfectes condicions. Cal defugir de les imitacions o de copiar altres articles que tinguin èxit. Cal personalitzar el producte i per tant la marca del fabricant per tal d’assolir un espai que no estigui ocupat. Cal fer-se lloc.

Per acabar, diré que segons la meva opinió, el community manager no ha d’estar present en l’empresa, no cal que la seva ubicació sigui en un despatx, pot ser totalment extern. La tecnologia permet poder treballar des de qualsevol lloc, mantenint contactes de forma periòdica. I per tant, això afavoreix el fet de poder externalitzar aquests serveis amb avantatges per les empreses. És a dir, disposar d’una empresa de serveis que ofereixi les tasques del community manager i a la vegada la d’assessoria personal a la direcció. Un grup de treball amb un cost conegut, sense desviacions, que permet la repercussió en els costos i en l’estudi de preus. Una qüestió important en els moments en els que l’economia s’ha tornat el primer tema empresarial.