Per altra banda, aquesta dilació en determinar una data important com la de les eleccions crec que no és de rebut. La situació és prou complicada com per deixar-ho en una via morta. Al meu parer, aquesta forma d’actuar tant sols demostra que en aquests moments els socialistes tenen un greu problema intern que està condicionant a tothom. I al dir a tothom vull dir a tot un País. Haig de suposar que Montilla deu tenir un problema per confeccionar la seva llista i per això actua així.

L’arribada d’en Corbacho potser pot ser un revulsiu i està provocant aquest retard, ja que segons diuen ha de ser qui pot aconseguir que la caiguda del PSC-PSOE no sigui tant traumàtica. Ara poden haver dues postures clares. La més catalanista, representada per alguns consellers que segurament no repetiran i la més espanyolista, que és la que encapçala el propi Montilla i que serà més manifesta amb en Corbacho en el tercer lloc, com es comenta des dels espais polítics. Són conscients que a Catalunya prima més el vot en favor del PSOE que del PSC, pel fet que els seus votants consideren que els socialistes són els de Madrid, els que governen a Espanya i altres comunitats. I això no ho volen perdre. El vot més catalanista està ara mateix amb dubtes importants. Les classes mitjanes catalanes que fins ara els votaven, no ho tenen tant clar. Han vist com es van desfer d’en Pasqual Maragall, com ara faran amb en Castells, Tura i en Maragall. La força espanyola supera a la catalana i tenen esperança que amb en Corbacho no la perdran i potser recuperen una part que no els votava per portar la “C”.

Estic segur i convençut que els seus analistes estan ara mateix apostant per aquestes cartes. I això pot tenir una segona lectura de cara a unes eleccions espanyoles que poden anar just darrera segons els resultats. Si el PSC-PSOE guanya a Catalunya, en Rodríguez i el seu equip potser veu amb bons ulls avançar les eleccions espanyoles per aprofitar l’excitació dels vots catalans. Ara ja disposen de 25 diputats socialistes en el Congrés dels Diputats que els donen solidesa i confort i està clar que no els poden deixar perdre. A Ferraz ho tenen clar.

Si els resultats són els que s’esperen segons les enquestes, els socialistes faran punys i mànigues per aguantar fins a la data que toquin les espanyoles. I ho faran pensant que en un any el nou govern de Catalunya pot ser té problemes i llavors la campanya els serà més fàcil. Tot plegat unes estratègies un tant maquiavèl·liques que no es poden deixar de contemplar. Potser el lector o lectora dirà que la ment maquiavèl·lica és la meva. Potser sí, però haig de suposar que si he arribat a aquestes conclusions, les ments pensants i estreteges de Ferraz segur que ho han observat.

La realitat, ara per ara, és que tot està aturat. Bé, tampoc tot ja que el govern s’està afanyant a presentar noves lleis malgrat la seva posta en marxa no serà immediata. La darrera és la que afecta als nomenats After Hours. La llei s’ha publicat però la seva efectivitat no ho serà fins aquí a dos  o tres anys. Les dificultats d’aplicar-la i les dificultats dels establiments així ho diuen. Però la llei ja està anotada en la part dels positius. I com aquesta moltes més que tant sols serviran per fer campanya institucionals barrejada amb l’electoral. Com el cas de Chery, els cotxes xinesos que han de representar gairebé un miracle per Catalunya. Les darreres dades escoltades en una emissora de ràdio ja deien que es crearien més de 13000 llocs de treball i les inversions superarien els 1000 milions d€. La realitat de tot és que a la cartera, en Montilla només ha portat intencions de crear el grup de treball. Tant sols intencions. Però en aquest cas, el tema té una segona lectura. Això pot generar il·lusions en moltes persones i jugar amb aquests sentiments en aquests moments no és de rebut. Però està clar que calia fer campanya i presentar un cas de bones maneres d’un govern que el fracàs ha estat la seva bandera.

(Imatge procedent de Nació Digital)

A veure senyor Corbacho. Està clar que vostè mai ha trepitjat una oficina de l’INEM. I si ho ha fet ha estat per inaugurar alguna cosa. En lloc de sortir ara amb aquestes, ens podria facilitar una llista del nombre d’aturats que han rebutjat ocupacions ofertes i una llista d’empreses que no puguin tirar endavant les seves tasques per manca de personal. Viu vostè en aquest món?.

La situació laboral a tot l’estat espanyol és molt precària, per no dir penosa. Fa plorar. Serà que hi ha tants llocs de treball no coberts per manca de personal. En el meu cas, vaig estar sis mesos dependent de l’atur i li puc garantir que ningú, però ningú, em va telefonar per oferir-me ni tant sols un cafè. I parlo de l’any 2001 quan la situació no era com ara. Però en el cas de Marta, la meva esposa, porta ja un any i encara és el moment que algú hagi de telefonar-la. Això sí, malgrat la seva situació no està com per treballar, vostè i els seus, ara fa més d’una any, van decidir que patia una malaltia comuna, que precisava dels serveis d’un psiquiatra, però que podia treballar normalment. Però està clar que res. Continua a casa, esperant a veure com a partir d’ara, el seu subsidi per aturada es va reduint.

Crec que ens enganya. Que comet un greu frau quan parla d’aquesta forma. Si té afany i ganes de sortir a la premsa i als mitjans de comunicació no ho faci amb aquestes histories. Li prometo. Queda fatal. En tot cas faci la travessa al port de Barcelona, vagi a escalar l’Everest i també serà notícia.

El que cal és que remodeli tot el concepte dels aturats i dels que cobren. Per exemple, s’ha parat a pensar quants aturats i aturades poden estar treballant dins l’economia submergida?. Això sí, segellant l’atur via internet des de casa. Molt moderns, escolti, molt moderns. Molt 2.0 com s’acostuma a dir ara. S’ha parat a esbrinar quants d’aquests aturats i aturades han marxat de vacances aquest estiu a segones residències o a viatges amb creuers arreu el món?. No, això no interessa. No deu ser progressista ni de “compañeros”. En els països europeus moderns, com Alemanya, el famós segellar es fa amb un seguiment exhaustiu de les persones. No cada tres mesos. Cada quinze dies. I si han de marxar de vacances, han de justificar d’on obtenen els diners per poder-ho pagar. Però clar, allà deuen ser de dretes. Dretes ràncies i això del “compañero” no ho fan servir. No són socialistes com vostès que tant se’ls en fot si això va o no va.

Li agrairé sincerament que deixi de dir el que no és. Primer obtingui dades del seu ministeri i llavors parli. Potser la seva companya Salgado s’estalviarà uns diners i el seu company Blanco no haurà de demanar incrementar els impostos per pagar les infraestructures.

Compti que a temps de fer el ridícul sempre si està. Però no cal que surti en primeres planes dels mitjans. Allò de “los compañeros” ha passat a la historia. Ara potser sí hi ha uns quants antisistema amb Visa Or, protegits pels seus companys de fatigues, per por a que es perdi una raça de penques que viuen molt i molt bé.

En aquest cas, l’editor del nou diccionari polític és el ministre de Treball, senyor Corbacho. Ha fet unes declaracions que deixen un núvol més fosc i gris sobre la situació de la reforma laboral que el govern espanyol ha preparat per indicacions de la Unió Europea. Ara ha dit que no pensen en abaratir l’acomiadament sinó alleugerir el cost. Una gran i clarificadora definició de que ara els empresaris poden fer fora a la gent estalviant-se diners. Que els costarà menys diners dels que fins ara pagaven. I després de dir tal enginy semàntic, ha pujat a un avió i ha marxat a Luxemburg per posar en coneixement dels socis europeus aquesta nova mesura i idea.

M’ha vingut al cap una publicitat que es feia a les televisions en les que un jove li deia a un altra ets gran Joan, ets gran!!! Podríem canviar el nom per Celestino i el podrien passar per les televisions per anunciar aquestes mesures de la reforma laboral i així deixar a la ciutadania molts més tranqui-la. Més tranquil·la perquè en sentir les seves paraules, es veurà que tot continua igual.

Realment intentar justificar el que realment s’aprovarà, l’acomiadament fàcil i econòmic no ho poden dir ja que fins ara ha estat una eina que han fet servir sempre per criticar a CiU. Ho he llegit en diverses ocasions. Són unes consignes directrius fetes a Entença o importades que de tant en tant es deien. Els de CiU sou de dretes perquè voleu abaratir l’acomiadament dels treballadors i treballadores i això no és justícia social. Apa, dons veig que s’han canviat els papers. Els estomatòlegs tindran feina, molta feina, per la gran quantitat de llengües mossegades. La propaganda dels partits polítics ha de ser mesurada i estudiada amb molta cura per evitar fer la dieta del gripau.

El mateix ministre Corbacho ha recordat quelcom que hom sap. L’acomiadament lliure és una forma habitual a tot l’estat espanyol. Que amb una indemnització de 45 dies per any treballat poden fer fora a qualsevol. I ara serà de 33 dies. Primer caldria esbrinar quants casos són reals els dels 45 dies. Molt pocs. I el fet és perquè les empreses argumenten la manca de tresoreria i de feina per seguir en producció. I perquè ningú revisa les operacions que es puguin fer de forma fraudulenta. Llavors els jutges dels casos de social, per tal de no deixar a tota la plantilla al carrer, sentencien en molts casos a favor dels empresaris i quan és al revés, el sistema de recursos porta als treballadors a situacions límits de diners i al final accepten el que els hi posen davant.

Tot plegat, ara que seria el moment de fer una autèntica reforma, no es farà. I no es farà perquè Moncloa acata les ordres rebudes d’Europa i el consell de ministres no mana ni a casa seva. Tor plegat un frau més de cara a la ciutadania.

L’alegria em produeix calfreds, els ulls desprenen algunes llàgrimes de l’emoció continguda. En breu arrencaré a plorar amb un gran desconsol en veure com els governs d’aquest País i d’aquest estat estan sempre a sobre del tema que més preocupa a la societat. I pel que diuen això, aquestes dades, són només per començar. A l’igual que en un bon àpat. Ara ja ens han servit l’aperitiu. En breu el primer plat, després el segon, els postres i el cafè i copa. Sense puro per allò de que el fumar mata.

Però quina forma més barroera de publicar notícies i donar dades. Com és possible que uns governs donin aquestes dades, quan es consideren ser seriosos?. Això és rigor?. Gens, ni serietat ni rigor. L’atur s’ha reduït un 0,5%. Tant sols mig punt. I si això és cert, no ha sigut gràcies a les gestions que pugui fer ni el SOC ni l’INEM. Ha sigut perquè algun petit empresari ha decidit arriscar per fer alguna feina i veure de créixer. Un petit empresari que ha contractat aquestes persones aturades i a partir d’ara el primer que farà serà incrementar la caixa de la seguretat social i les arques de l’agencia tributària. Realment ho considero molt penós. I encara serà pitjor quan en la propera sessió de control del govern en el Parlament de Catalunya, la consellera Serna sortirà amb uns documents estadístics per fer-se una auto lloança. Dirà que la seva gran gestió ha estat immillorable i que els resultats són aquests. Viure de fracassos és molt lamentable.

La realitat és que des de cap dels dos governs s’està fent res. Res de res, però en moltes altres gestions. I el pitjor és que no ho volen reconèixer. No tenen ni un cèntim i per tant no poden engegar cap acció. I ho dic amb coneixement de causa. Precisament ahir, una persona molt vinculada amb una entitat d’estalvi catalana, em va confirmar la dada. Des de fa un any, els sous dels funcionaris i empleats de la Generalitat els està pagant aquesta entitat gràcies a un préstec concedit. I que caldrà tornar, ja que no serà pas una aportació humanitària.

Per altra banda vull dir que en aquests dies he comentat la situació de la llei de la dependència amb persones que ho tenen sol·licitat des de fa temps. De moment res de res. Ni resposta. A l’igual que altres que han demanat el reconeixement de la seva invalidesa. S’estan tramitant en el termini mínim d’un any. Llavors on és aquesta bona gestió en afers socials?. En lloc. Tot fum i bones paraules. I així la societat catalana i l’espanyola no pot seguir. I molt menys quan no hi ha diners per resoldre els temes de casa i ara farem un préstec a Grècia de gairebé 10 mil milions, repartits en tres anys, a començar ja i amb una tercera part enguany. Diuen que ens els tornaran. Bé, accepto submarí com animal aquàtic. Però i els diners dels nostre Estatut?. On són. No hi són. Malgrat la gran campanya del govern, no ha arribat res. I això queda palès a la vista de la realitat.

Vull deixar clar que espero un canvi de govern. I ja no és per raons de partit. És per raons de manca d’idees. Per deixar d’entabanar a la ciutadania. Cal que parlin clar i diguin realment en la situació que està aquest País. No es pot seguir marejant la perdiu. Cal que algú amb seny, responsabilitat i sacrifici ens digui la veritat. I ens digui què cal fer. Ara vivim mig enganyats. I els enganys no són gens bons, com tampoc les mentides. No porten res més que al fracàs. I així és com estan tots dos governs. Fracassats.

A data d’avui tant sols he rebut dos respostes. La del ministeri del senyor Corbacho, ha sigut un simple correu de resposta automàtica on diu que l’han rebut i que en breu respondran. No deuen entendre allò de lo bueno, si breve, dos veces bueno. Deuen estar molt enfeinats estudiant el resultat de les declaracions fetes pel mateix ministre en les que deia que els aturats han crescut però que les altes a la seguretat social i les cotitzacions de les empreses també. Prometo que no entenc res. Alguna cosa ha fallat en aquestes declaracions i/o en la informació que l’hi han facilitat al senyor Corbacho.

L’altra resposta l’he rebut de la senyora Concha Gavarrón, la Jefa de Area de Atención a la Ciudadania, del ministeri d’igualtat. En un correu en el que em demanava un telèfon per comentar-ho. Vaig parlar amb aquesta senyora i el que més em va sobtar va ser quan va dir:

• nos ha puesto usted en un problema porque su escrito esta en catalan y no lo entendemos.
• La meva resposta va ser immediata. El meu bloc disposa d’un traductor fins a 16 idiomes diferents i per això hi ha gent de Rússia que em fa comentaris.
• La seva va ser una rialla, dient pues no lo he visto.
• Seguidament em va dir que no podien fer res si un tribunal havia decidit que no li corresponia la pensió. Que des del ministeri no es podia fer res.
• Vaig respondre-la fent esment al que diu el seu web sobre la defensa dels drets de les dones.
• La seva resposta va quedar molt clara: No podemos hacer nada.

Malauradament la campanya publicitària sobre aquesta defensa queda vinculada a segons quins drets. Tant sols és una cortina de fum. Els drets de les dones no es defensen. Si fos cert s’haurien interessat i haurien investigat sobre el cas. No calia canviar la decisió del tribunal. Encara que aquest tribunal no existeix com a tal. Les resolucions es prenen en un despatx de la funcionaria de bata blanca que t’ha tocat en el sorteig de la vida.

Però des de Presidència no han dit res. Ningú del gabinet del president Rodríguez ha obert la boca. Potser encara deuen estar amb el diccionari traduint el meu escrit. Potser encara no han llegit el meu correu, enviat a través del seu web. Potser l’han vist i l’han arxivat a la “P” de paperera. Tant és, han quedat retratats. Des del gabinet de presidència no donen resposta als temes que poden portar problemes. Ja en deuen tenir un bon munt.

El pitjor del cas ja no és la manca de resposta. És la falta de sensibilitat i la mentida. Deu ser una dels seus lemes de treball. El president Rodríguez, com tant altres polítics només surten al carrer a petonejar avies i nens amb mocs quan els convé recollir vots. Després un cop es tanquen dalt el castell ho ignoren tot. No m’he adonat ara. Ja és un tema que contemplo des de fa molt temps. La política que gestionen és tant sols un aparador amb vidres nets. El que demostren és l’afany d’assolir el poder i que la butaca els vagi a la mida. Les promeses se les emporta l’aire. I en aquest cas, que són polítics d’esquerres i molt progressistes encara pitjor. No hi ha res pitjor que donar-li un barret de general a un caporal. I després se’ls omple la boca de les seves polítiques socials. Unes polítiques socials que es fan de cara a l’aparador que abans he dit. Rodejats de famílies recentment immigrades per donar imatge que aquí el cafè i la copa és per a tothom igual. Però res més. Després, al igual que als d’aquí, els deixen a la seva sort.

La solució passaria per anar als tribunals, però com em deia una gitana juicios tengas y los ganes. La justícia, un dret dels ciutadans d’aquest estat espanyol, passa pel saldo del compte corrent o de la cartilla d’estalvis. Sé que hi ha advocats d’ofici però no per casos relatius a lo social. Has de gratar la butxaca i començar a repartir diners sense garantia de guanyar, ja que anar contra l’aparell de l’estat no és fàcil. Els seus murs són alts i difícils de saltar. I la seva prepotència encara és pitjor. Miren als ciutadans per damunt l’espatlla sense tenir en compte que la seva alçada l’ha assolit gràcies als ciutadans que li estan pagant el sou. El menyspreu és total. No em valen els arguments dels progressistes amb Audi. No em valen els arguments dels progressistes amb sous multimilionaris. La justícia social és un entitat irreal i que no existeix. Queda bé parlar-ne però no executar-la. I això els passarà factura. Sobre tot als que s’abanderen i no compleixen.  

Segons el meu historial de vida laboral, porto cotitzats uns 43 anys, dels quals hi ha deu que són dobles. M’explicaré. Hi ha deu anys en els que per raons de la feina, estava donat d’alta com autònom i també en el règim general. És a dir, pagava per duplicat. He estat deu anys treballant i he pagat 20 anys de seguretat social. Doncs bé, l’INSS ha decidit que això és molt bo, que hi hauria d’haver més tontos com jo, ja que en una mena de joc de màgia, consideren que en lloc de 20 només em toquen 13. I per tant, en lloc de considerar que he cotitzat els 43, al final em compten només 36 i escaig. Això fins al 31 de desembre de 2009. Hi ha 7 anys que passen a engreixar una caixa que no és precisament la de les pensions.

Com he dit que no vaig aprovar l’assignatura, agrairia al senyor Corbacho em digués perquè haig de perdre aquests anys, perquè haig de tenir un pla de pensions pagat apart de les quotes de la seguretat social que ja he pagat i pago i perquè amenaça al dir-me que el que em pensa pagar serà una misèria. Sé que el ministre en té un, perquè així ho diu, però a la vista de la confiança que genera, penso que deu ser cert que al jubilar-me no em tornaran ni el 20% del que he pagat en tots aquests anys. Coneixo bé la lletra de la cançó. Ara jo pago perquè els jubilats cobrin i cobraré dels que treballaran i pagaran. Doncs malament. A la vista de la situació actual i de les perspectives de futur, potser sí que hauré d’ampliar el que tinc. Sí senyor Corbacho, ja fa uns anys que jo també vaig contractar un. I ho vaig fer quan el seu amic González era president del govern.

De totes formes, m’agradaria plantejar-li un repte. Puc estar inclòs en el mateix grup de diputats i diputades i senadors i senadores alhora de jubilar-me?. Sé que han preparat un curós pla de pensions per ses senyories, amb perdó, per tal de garantir que ells i elles sí cobraran. Tant de les pensions públiques com dels suculents plans de pensions privats que els han fet. Puc observar alguns i algunes que porten anys corrent pel Congreso y el Senado y arribar a pensar que s’ho han guanyat, però de ben segur que no haurien de rebre molt més que jo. Cap d’ells ni cap d’elles han pagat els 43 anys meus. I sempre s’ha dit que la veterania és un grau. En aquest cas, uns quants graus.

Està clar que la visió d’aquest senyor, l’educació sempre per davant, no és gens acceptable malgrat el seu càrrec dins la patronal espanyola. Càrrec que va ser forçat  i provocat pel Partit Popular. Un empresari que ha comés aquestes irregularitats i que ho argumenta dient que va escollir un numero equivocat de la rifa. No té cap credibilitat ni demostra serietat i molt menys té la capacitat de dirigir a la resta d’empresaris. No mereix el lloc que ocupa. Llumeneres així ja n’hi ha prou.

Però a la seva afirmació de la reducció de sous, va sumar la proposta feta pel ministre Corbacho, quan va anunciar la possibilitat de endarrerir l’edat de jubilació als 70 anys. Realment, algú, bé tots dos i els que els recolzen s’han begut l’enteniment. Precisament en la situació actual on l’atur dels joves és el més alt d’Europa, supera el 45%, allargar la vida laboral fins al 70 anys només té una explicació clara, malgrat sembli demagògica. Continuar cobrant 5 anys més la seguretat social d’aquests treballadors i, per la cua del tren, estalviar-se anys de pensió de la jubilació. La suma pot fer un bon gruix de diners que quedaran en caixa i engreixaran la partida d’ingressos de les arques estatals. És lamentable pensar això, però no hi veig cap altre idea. Crua però real, sota el meu punt de vista. No crec que a hores d’ara hagin pensat en allargar les alegries dels ciutadans, permetent que gaudeixin d’unes jornades laborals més en unes empreses que estan en crisi i que tenen dificultats per poder enfrontar els compromisos.

El més xocant és que la idea l’hagi proposat també el ministre. Quan té la xifra més alta d’aturats de l’UE, motiu pel qual el govern espanyol ja ha rebut nombroses advertències de l’UR per la pèssima gestió. Cal afegir les declaracions del guru que va predir la crisi, en la que ahir va afirmar que Espanya era un greu perill per l’UE, i les declaracions del FMI, en les que apunten a que Espanya continuarà el 2010 amb previsions negatives de creixement quan la resta de socis ja aixecaran el cap.

El que també pot ser és que amb els diners que pot recaptar de més i els que està pagant de menys en les pensions, el ministeri d’economia pugui fer un racó per pagar alguna de les grans festes de la presidència europea, ja que el president Rodríguez va necessitat i no els pot posar només uns xips i uns cacauets salats.

Tornant a la serietat que aquest assumpte mereix, crec que els emperadors ens creixen per arreu. Les formes d’ús del personal estant ja en la línia del despotisme, evidentment gens il·lustrat. No és gens permissible que els més ineptes vulguin jugar amb la ciutadania d’aquest País i de l’estat espanyol com si fossin titelles i decidir quin ha de ser el camí que hem de fer i fins quan ens han de munyir. Hi ha molt petit i mitjà empresari amb greus problemes, i el que ara no faran, serà perllongar el contracte  dels seus treballadors de 65 anys fins als 70, perquè el govern espanyol no sàpiga d’on treure els diners per resoldre aquesta crisi.

Avui la Comissió Europea ha aprovat el FROB, i per això les arques  de l’estat encara es veuran més reduïdes ja que cal lliurar a les caixes una gran quantitat de diners perquè les caixes recuperin els seus deutes, regularitzin la situació econòmica de les seves respectives entitats i puguin arribar a les fusions sense cap problema. Per tant, aquest govern és com un anti Robin Hood.

Està encara per aclarir, ja que aquest acord no s’ha publicat, quina quantitat dels diners rebuts tornaran les caixes i en quin terminis. Mentrestant, els famosos 400 € s’han perdut, les pensions pateixen rebaixes i al juliol patirem un increment de preus totalment desorbitat al incrementar tots els impostos directes.

Si l’estat espanyol està en fallida que ho diguin. Agafin els seus trastos i tornin a casa. Deixin l’espai lliure perquè algú amb seny i coneixement pugui prendre solucions immediates. Quan més tard pitjor.

També caldria que el senyor Díaz Ferran presentés la seva dimissió i la fiscalia intervingués les seves empreses per veure quins desgavells ha muntat i esbrinar on han anat a parar els seus diners, millor dit, els de les empreses que han presentat la fallida. No sigui que ens trobem amb altres casos de finançaments irregulars. Darrerament surten alguns a la llum però el nas em diu que poden haver uns quants més.