Des que vaig descobrir aquesta xarxa social, Twitter, he estat pensant realment que aportava als usuaris i que m’aportava a mi. Al principi, i suposo que a tothom, permetia exposar certes idees i comentaris amb el contrapunt de fer-ho amb 140 caràcters i per tant obliga a resumir, a sintetitzar el missatge que es vol donar. Amb el decurs del temps vaig anar observant que Twitter no era una mena de xat però amb un embolcall diferent. No m’agraden els xats generalitzats. Tant sols els que formen part d’un fòrum especialitzat en el que es compateixen idees i arguments amb altres usuaris. Que fins i tot permeten adquirir nous coneixements sobre els interessos que cadascú té.
Feia temps que “piulava” amb gent coneguda, amb gent amb la que quasi cada dia em veia i per tant la seva utilitat no em donava cap mena d’interès. Tant sols era una eina de comunicació més. Vaig anar incorporant altres usuaris però no estava plenament convençut de la seva utilitat.
Va ser a ran del mes d’abril de l’any passat quan degut a una situació d’estrès provocada a la feina, els metges em van donar una baixa per evitar que aquell estat em pogués portar novament a patir algun problema com els que ja vaig patir al febrer de 2006. No volien arriscar-se a que es poguessin repetir els ictus, infarts cerebrals, que em van portar a estar ingressat més de deu dies i estar de baixa disset mesos. La recepta que em van donar tant sols incloïa una medicació important: “fes el que t’agradi fer i gaudeix”. També van afegir uns nous medicaments als que ja estic prenent. Doncs bé, aquelles setmanes de baixa em vaig dedicar a voltar per Catalunya amb la meva moto. Tinc una gran passió per les motos. Això em va portar a contactar amb alguns usuaris de Twitter que estaven per les zones on anava de ruta. Vaig trobar-me amb en Albert Simó, Xavier Roca i Eduard Batlle, de Girona. Al igual que amb en Carles Puigdemont. Tots de Girona.
A ran d’aquestes trobades, en Albert, va decidir organitzar un sopar amb amics de Twitter. El va batejar com “sopar amb en Miquel” i d’aquí va néixer el “Beers & Blocs”. En el primer sopar vaig conèixer a més gent. A més usuaris dels que no en tenia notícia. De tots ells i elles, voldria fer una menció molt destacada. Vaig trobar una gran parella, Mireia i Samuel (@mireiap i @samram) amb els que després ha sorgit una gran amistat. Amistat que ens ha portat quasi a integrar-nos com una gran família. El més emotiu però, va ser el dia del seu casament al que varem ser convidats. He estat a molts casaments però vull reconèixer públicament que aquest hem va afectar i motivar molt. Feia temps que els meus ulls no s’humitejaven com el dia del seu Gran Dia. Certament els estimem i molt. Amb permís dels seus pares legals, els hem adoptat com a fill i filla nostres, i dic nostres perquè amb mi està la meva esposa Marta (@martuchi). No vull deixar de nomenar als seus dos fills, Marc i Pol, que són dos personatges genials i als que estimem com a nets, amb permís dels avis i avies.
També vaig conèixer en aquest primer sopar a altres amics de Girona amb els que ens hem anat trobant en els diferents sopars i dinars que hem fet. Vull també recordar de forma especial a @rickyceb i @larima i al seu fill, en Biel, que darrerament va tenir un incident i està enguixat per una fractura en una cama. En Biel, un gran personatge i un gran dominador dels tractors (de joguina) i amb el que hem jugat i al que, si ens ho permet la família, també hem adoptat com a tercer net.
Per tant, com a resum diré que Twitter m’ha portat a conèixer altres persones, bones persones, amb les que hem creat aquest vincle d’amistat. I ser amic o amiga no és pas tant fàcil. Coneguts i conegudes es poden tenir molts, però amics són els que donen a canvi de res i reben també sense cap interès. L’amplada de visió pel món porta aquestes situacions. Sóc un home de món i ho dic amb totes les paraules. Des dels 23 anys he estat bellugant-me per arreu i he conegut milers de persones. Però amics i amigues he fet pocs. I als que ho són els tinc un tracte especial.
Per acabar faré per tant un reconeixement al senyor Twitter en demostració que no tot el que circula per la xarxa pot ser dolent. En aquest cas, al menys ha sigut bo. Vull afegir un altre comentari. No entenc als sectaris que per no compartir idees deixen de seguir-te i et bloquegen. Pitjor per ells i elles, ja que amb la seva actitud mostren que les seves mires no els arriben a la punta del seu propi nas.
Ha sigut força enriquidor conèixer més de la teva vida Miquel.
Jo és que no vaig presentar-me en públic ni en l’època dels blogs ni ara amb el Twitter, no sé, estic esperant encara a trobar l’ocasió més adient. Tot i que sí conec en la “realitat” alguns dels meus seguidors.
Sobre lo de perdre seguidors… A mi tant me fa, fins i tot a vegades si es produeix perquè algun dels meus seguidors discrepa massa del que penso, em sembla perfecte que em deixi de seguir, així al final acabo tenint seguidors que saben escoltar-me o que realment els pot interessar el que dic. Vaja, que acabo acotant el públic que em segueix a Twitter. Reconec que a vegades dic certes coses simplement per provocar que certs personatges evitin seguir-me.
Gràcies. Viure ja és una gran universitat del món i pel món es pot aprendre molt.
Miquel, abans de tot dir que és un plaer conèixer tan bona gent com tú i la teva família, i evidentment, que aportin nous punts de vista.
Dit això, internet, com a tot mitjà de comunicació és bo o dolent segons l’ús que es doni. Afortunadament no ens trobem a països com Cuba o la Xina on es limiten els accessos a diverses pàgines i serveis de la xarxa. El que vull dir això és que si som persones amb la ment oberta, disposem d’un estri con enriquirnos mental i personalment.
Hi ha gent maquíssima i interessant només esperant a ser descoberta. De vegades hem de rascar una mica la superfície, però com tot, és qüestió de tenir una mica de paciència, donat que la vida internauta és trepidant.
M’he enrotllat com una persiana
Un plaer, Miquel. Per molts anys.
Gràcies Pilar. Encara hi ha persones que he de conèixer personalment i que espero fer-ho aviat.
Que maco Miquel!!!
Una vegada més has aconseguit que em brollessin un sens fi de llàgrimes de felicitat!!!.
Sabeu que desde fa temps heu passat a formar part de la nostra familia i som molt feliciços cada vegada que ens trobem.
Desde Cevià amb tot l’amor del món.
Mireia (mireiap)
Gràcies Mireia. Les amistats es troben. Espero veure el teu bloc.
Com diria un amic: “només ens queda aplaudir”. Encantat de followejar-te
Gràcies Ferran. Igualment per a mi.
Molt gran!! Un article per compartir!
Gràcies Josep. Tant sols he comentat la meva experiència.
Mestre,Com sempre brillant!!!
no calen més comentaris.
Gràcies Quim. De tant en tant encerto.
Miquel, enhorabona per aquest nou blog i per aquest apunt tan brillant i sincer. Ha estat un plaer haver-lo llegit. Twitter a mi també m’està aportant molt; de fet, el que em pensava que seria un caprici passatger, fruit només de la curiositat per voler saber què és, s’ha convertit en un element important que em fa mirar les coses amb un esperit diferent. Bé, el dia que pugui crear el meu també en parlaré, segur! Una abraçada!
Gràcies Rosa. Fer el primer bloc em va resultar fàcil. El vaig fer amb http://www.blogger.com i amb les plantilles que dóna incials. Vaig voler canviar-ho i passar-me a WordPress. Ara gràcies a Marc Pallarès i a Samuel Fernández, @mapallares i @samram, he aconseguit tenir aquest que el trobo genial i que permet molta més interactivitat amb els lectors.
Anima’t i parla amb en @mapallares que per a un preu molt raonable possarà fil a l’agulla i et farà un amb un altre disseny. N’hi ha milers. Una abraçada.
M’ha agradat molt l’article Miquel, moltes felicitats per ser com ets
Gràcies Lluís. Sóc així i no puc res. En casos m’emprenyo i em dic que seré dolent però als 5 segons l’emprenyada ha marxat i torno a ser així. També és cert que a vegades et fan patir persones que reben i no s’ho mereixen. Però tant és. Cada dia al matí em llevo i segueixo. Una abraçada.
Gràcies, Miquel. Ho tindré present.