VOTA AQUÍ EL MEU BLOC

Manifestació Som una nació, nosaltres decidim!

La depressió de l’estiu. Un problema amb solucions.

19 juliol 2010 1 Comentari

Estem immersos en ple estiu. Dies de molta calor, xafogor, en els que costa molt conciliar la son. La partida contraria provoca que moltes persones quedin veient la televisió fins hores de la matinada. Habitualment són els documentals de la 2. Però el cert és que el cos no descansa el suficient. Poques hores de son i mal dormides. Això a la llarga genera un estat d’ansietat que se suma a l’ansietat que en moltes famílies ve provocada per una situació laboral precària, amb problemes de pagament d’hipoteques, etc.

Els experts han definit dos tipus de depressions estacionals. La de l’hivern i la de l’estiu. Ara faré un petit detall de la que ens correspon per l’estació en la que estem. La de l’estiu. Apart del que ja he descrit abans, se sumen altres condicionants que exposaré. No sóc un expert però m’he documentat per tal d’evitar dir bajanades i conceptes equivocats. De totes formes, al entrar en aquest món de la psicologia trobem que hi ha diferents escoles i especialistes.

A l’estiu es donen unes condicions que provoquen en les persones alguns canvis en les seves formes habituals de viure. Són: pèrdua de la gana; pèrdua de pes; insomni (ja comentat abans); mals de cap; irritabilitat i un que és el que més problemes causa, augment del desig sexual, més ganes de mantenir relacions sexuals.

A la vista de les causes descrites, la darrera, la que té relació amb l’aspecte sexual és un dels detonants que provoca en casos, fins i tot, separacions matrimonials. L’estiu i sobre tot les vacances acostumen a ser una forma de vida que trenca amb la que s’està acostumat a tenir durant la resta de l’any. Ja no són els mateixos horaris, no cal matinar, malgrat el cos es desperta a l’hora habitual. El contacte entre els membres de la família és constant, durant 24 hores al dia i durant els dies que duren les vacances. La relació de parella s’estreny. En casos, el lloc de les vacances és diferent de l’hàbitat habitual. Espai més reduït. Tothom més proper. Sense aquells espais vitals que cadascú es reserva a l’habitatge de sempre. I està clar que la parella, davant aquell augment de ganes de mantenir relacions sexuals es troben amb el fet que està tothom pendent. Les portes i finestres obertes trenquen la intimitat necessària de la parella. Aquella que durant la resta de l’any quasi no es fa servir tant per altres motius. I aquí comencen els veritables problemes. Comencen les discussions i la caiguda en la depressió estacional de l’estiu.

Hi ha remeis per evitar-ho. No anar a parar a un lloc més petit que l’habitual, en la mesura del possible. En casos, millor quedar-se a casa. Fer la vida casolana. I sinó, la parella ha de saber marxar encara siguin pocs dies per poder retrobar-se després d’un llarg any molt dur. Saber i poder gaudir de la parella encara siguin pocs dies és una formula aconsellada. Fer tot allò, o una part, del que no s’ha fet abans. Això ajuda a superar aquestes situacions i eviten els trencaments.

Hi altres remeis més de tipus personal. Per exemple, gaudir amb la parella uns minuts de passejada quan la calor baixa. Fer àpats normals, lleugers de greixos. Beure molts líquids i deixar la cafeïna. No prendre begudes alcohòliques de forma excessiva. I quan es faci, en companyia de la parella. Aquella parella que sembla s’ha tingut abandonada durant la resta de l’any. Els retrobaments són una eina de gran ajuda. Deixar-se anar, sentir, estimar.

La tornada d’aquests dies són d’una gran qualitat i molt saludables. Es poden seguir les vacances amb els fills i filles. Però cal evitar les grans aglomeracions familiars. No tothom ho porta igual de bé i això genera i provoca enfrontaments. Millor uns coneguts amb els que trobar-se algun dia que uns familiars amb els que s’ensopega a diari.

Realment no és tot. Si voleu trobar més informació, dins la xarxa trobareu altres remeis i consells. Ja he dit que hi ha diferents mestres i escoles. Cal que ens coneixem a fons i ens apliquem aquelles que ens poden convenir més. Gaudir de les vacances pot ser un bon remei per la tornada. Però gaudir-les de forma correcta. Aquesta petita guia pot ser un principi.

Llegir més »
Compartir |

Més enquestes revisades.

19 juliol 2010 Sense comentaris

Apart de l’enquesta de La Vanguardia sobre la intenció de vot n’hi d’altres que mereixen alguna revisió i comentaris. En l’edició d’avui, la mateixa Vanguardia comenta altres dades d’una enquesta de Noxa, en la que hi ha temes molt interessants a destacar.

Un dels temes a destacar és que la percepció de la ciutadania sobre la situació econòmica ha variat. Hi ha menys persones que creuen sigui dolenta i veuen signes de recuperació. Realment tant sols és un 16% dels enquestats mentre un 66% continua creient que és dolenta o molt dolenta. De totes formes no sé en quines dades s’han fixat aquests ciutadans del 16%. Tant sols cal observar que els dos governs que manen sobre les nostres vides estan en una situació realment greu. Ja he comentat en altres articles que la Generalitat no ha pagat a les empreses consorciades sanitàries les quotes de juny i juliol i això suposa un deute de més de 800 milions. També vaig apuntar que la Mútua de Terrassa està prenent decisions que per ara tant sols afecten als sous dels seus empleats però que pot acabar en un ERO si no es dóna solucions ràpides. I parlo de sanitat pública on ja fa temps que la consellera anuncia que les llistes d’espera s’han rebaixat. I la darrera notícia de la Generalitat és que els proveïdors no cobren ni aquest juliol ni agost. Tancat per vacances.

També és curiós veure com aprecien la situació econòmica segons quin vot donen en les eleccions. Els que la veuen millor són els votants socialistes. Tant sols un 60% consideren que esta malament. Els de CiU baixen del 70%, els d’Esquerra i ICV superen el 73% i els del PP, la veuen malament un 80%. Aquests percentatges poden portar a errors, ja que el 80% dels votants del PP resulten ser una quantitat reduïda de persones. Segons els resultats de les darreres eleccions catalanes representen unes 240 mil persones, un 3,2% de la població de Catalunya. Però un 70% dels votants de CiU representen més de 550 mil persones, un 7,3% de la població.

Però el més sorprenent és que els enquestats prenen postura davant de quin líder consideren més idoni per portar a Catalunya fora de la crisi. Artur Mas guanya per un 50% en contra d’un 20% que veu en José Montilla. També cal llegir les dades dels votants. Dels votants del PSC en Mas perd per un 10% però quan es tracta de la resta dels partits del govern, donen més fiabilitat a Mas i dels del PP, un 55% així ho creuen.

Cal analitzar les dades amb fredor al cap. Sense grans estirabots de cofoisme, però alguna cosa està passant. El cicle de les esquerres s’ha acabat. El de la dreta ni tant sols ha començat. El del centre assenyat sembla que torna. És curiós que quan les vaques van grasses tot si val. Però quan passen gana, llavors es reclama seny i es busca al mag. En Mas no ho és. Però pot posar ordre en un moment de vital importància. De totes formes, l’endemà de les eleccions no ha arribat. Haurem d’esperar a un dilluns de resultats.

Per altra banda, avui ha sortit una notícia que recull dades del més de maig i que publica El País. La morositat ha crescut i molt en els bancs i caixes. Per maig es va superar la xifra psicològica dels 100 mil milions. La més alta de tota la historia de l’estat espanyol. Una xifra que ens ha de fer pensar i molt. Segur que aquesta xifra no l’han contemplat els enquestats per Noxa. I realment és greu. Molt greu. Són diners que han volat. Que s’han bescanviat per totxanes, en la seva majoria. I està clar que quan anem al caixer a treure diners, no ens agrada que en lloc de bitllets d’€ ens serveixi unes quantes rajoles de cuina. Realment estem tant bé com ens diuen?. Cal molta valentia dins la classe política. Aquest caramel és molt amarg i dels que mai s’acaba.

Llegir més »
Compartir |

Un anàlisi de l’enquesta amb dades.

18 juliol 2010 11 Comentaris

Vull ara analitzar de forma més acurada l’enquesta de La Vanguardia d’avui 18 de juliol. Per cert una data per oblidar. Des de fa temps tinc fet un estudi de l’evolució del vot i la seva representació en el número de diputats que els partits catalans han tingut en el decurs de la historia democràtica del nostre País.

Deixo aquí el Powerpoint que vaig incrementant amb els nous resultats i que permet analitzar com han anat els resultats de les eleccions a casa nostra. Fins i tot apareixen partits que ja han desaparegut i que en el seu moment van tenir una presència interessant. Partits com Unió de Centre Democràtic (UDC) el partit creat a ran de la transició espanyola, de la dictadura dels rebels a la democràcia vigilada. Una vigilància que encara hi és present.

Comparativa autonòmiques 1980 2006

Els resultats que proposa La Vanguardia donen imatge d’una Catalunya més assenyada. Més racional. I no perquè CiU sigui el guanyador. Sinó perquè Catalunya des de sempre ha sigut un País on la centralitat ha estat la tònica habitual. Una centralitat acompanyada pels republicans i els socialdemòcrates, en la representació que va ostentar l’autèntic Partit del Socialistes de Catalunya, en l’època d’en Pep Pallach. Una idea que ara per ara no està present a Catalunya i que va quedar integrada dins de CiU.  Un altra partit, enyorat a Catalunya és el PSUC. Un autèntic partit d’esquerres, catalans i amb unes formes ben diferenciades de les que ara hi ha. Una gent que es va veure abocada al fracàs i de la que, una part, també va anar a para a CiU. El CDS va se el partit ressorgit de les cendres d’UCD. Vull afegir que el PSOE, amb les seves formes colonialistes i imperialistes va anar fent desaparèixer els partits socialistes d’arreu l’estat. Recordo amb nostàlgia el PSP d’en Tierno Galvan. Un gran ideòleg que va patir els cants de sirena i amb l’oferiment de l’alcaldia de Madrid va caure en la teranyina.

Tornant a les dades, crec són bones. L’experiment de les esquerres ha quedat més que demostrat que a Catalunya no funciona. I molt menys amb unes esquerres liderades pels espanyols. Ja hem patit en moltes ocasions els seus enganys i els fraus. En els governs d’en Pujol no va ser així. Sempre s’havia col·laborat però per tal de treure profit per Catalunya. Allò que critiquen amb la frase del peix al cistell. Doncs durant molt anys ha funcionat. Ara, governen els espanyols i ja hem pogut comprovar a on hem anat a parar.

Si es repassen les xifres del powerpoint és pot veure com ha anat avançant Catalunya i com ha anat com els crancs en els darrers set anys. I no podem anar més enrere. Hem de poder anar endavant, amb fermesa, amb dignitat i amb ganes de tirar endavant un projecte comú, que no és res més que el País, la nostra Nació. Si demanem decidir, decidim el millor per Catalunya.

Llegir més »
Compartir |

L’enquesta de La Vanguardia.

18 juliol 2010 7 Comentaris

L’enquesta d’avui, 18 de juliol, de La Vanguardia cal agafar-la amb calma però amb molt seny i cautela. Com he comentat ja fa temps, cal aprovar l’examen final. Una frase que vaig comentar amb Artur Mas i a la que va donar suport. Falten encara molts dies per les eleccions i cal recordar les enquestes del 2006 en les que també ens donaven unes xifres com aquestes i a la vista està en quina situació està actualment CiU.

De totes formes i fent un anàlisi acurat de l’enquesta crec que cal algun comentari afegit al costat. Com els i les que llegeixen un llibre i deixen anotacions al marge del full.

Està clar que la victòria de CiU en aquestes eleccions hauria de ser com la que l’enquesta reflexa. A CiU no se li pot criticar cap acció de govern. Ha posat de manifest les accions de l’actual govern, que no cal oblidar que està format per tres sensibilitats i ideals ben diferents. Ha denunciat les accions irregulars i que no han estat poques. Tant sols cal veure en quina situació estem.

El PSC-PSOE ha mostrat quins són els seus estils de governar. Ho han fet amb un ull observant que els deien i amb una crítica constant a la oposició. Han donat una trist imatge. Semblaven l’oposició en lloc del govern. Un estil barroer i amb certs tics autoritaris. Una gran dependència del socialistes espanyols ja que formen part del mateix grup. No ho poden negar. Són en el govern de l’estat i en el comitè federal. Han volgut mostrar una cara amable i catalanista però no els val. Fins i tot aquets rampells del president Montilla mostren que són muntatges teatrals. Amb un director dolent. Han pactat amb el PP quan els ha convingut i ho han fet de forma continua. I ho han fet a Catalunya i a Espanya. Sense cap recança. Però la seva forma de justificar-ho ha estat atacant a CiU per quatre anys de pacte de no agressió amb el PP. I amb frases enverinades quan sentencien que serà un pacte que es tornarà a fer. Tant sols cal recordar les darreres campanyes electorals. Aquelles fetes en negre i vermell. Han descapitalitzat el País. L’han empobrit i mai accepten les seves responsabilitats. Sempre són els altres. Les excuses dels que no en saben i paguen malament com ara mateix és palès.

Esquerra és un partit d’incongruències. Amb gent de mota vàlua i coherència. Han estat governant amb els espanyols dins de casa nostra. Un partit que fa bandera de la independència però que mai ha tingut la valentia de deixar el govern. Sempre intenten argumentar el que no ho és. Han volgut tenir el poder en les seves mans. Han creat una figura, la del vicepresident, i s’han afanyat a institucionalitzar-lo per tal que rebi el sou de per vida com se’ls fa als presidents. Un assumpte que encara avui no entenc. I val per a tots els presidents. Ara marquen paquet, sentencien que ja no donaran més suport als socialistes però es mantenen en el govern. Dos accions contraries.

ICV és un partit que mai havia tingut en les seves mans unes quotes de poder com ara. Han mostrat la seva inexperiència i la seva incapacitat. S’han dedicat a posar en marxa accions amb una única idea. La recaptació. Han venut uns argument fals. La contaminació. Però clar, la contaminació no està encaixada en un sol espai. I a la vista està que el control de la velocitat ha servit per gaudir d’uns ingressos extres. S’han dedicat a crear espais naturals en llocs impensables. I han fet polítiques d’esquerres per tal de perseguir als rics. Un argument de fa dos segles.

De la resta de partits, els espanyols, els anticatalans ni en parlo. Tant sols un apunt. El PP té una clientela fixa. Una clientela que es considera colons en terra estranya. Una clientela que es considera superior als indígenes.

De totes formes, les dades de l’enquesta tenen molt de real. La ciutadania de Catalunya vol un canvi. Però no per tenir un altra partit en el govern sinó perquè han vist que els d’ara no en saben i a sobre pretenen fer veure que en saben. I perquè han vist que les aportacions de CiU són les que poden treure Catalunya del forat. Un forat que els d’ara cada dia que passa el fan més fons. Tenim una Generalitat en fallida. Que no paga. Que està enfonsant els serveis públics.

Espero sigui una realitat. I ja no per a veure als meus al govern. Repeteixo, veure’ls. Sinó perquè tinc confiança en les persones que hi haurà al capdavant i sé positivament que hi aportaran solucions. Serà una tasca molt dura. Que precisarà d’un gran sacrifici. Recuperar la credibilitat de la Generalitat serà una tasca difícil. Amb esforç i paciència es farà. Caldrà donar temps. Les varetes màgiques estan esgotades des de fa molt temps.

Llegir més »
Compartir |

Fallida del cert o segura.

17 juliol 2010 Sense comentaris

Abans d’ahir va aparèixer la notícia sobre l’estat de la tresoreria de la Generalitat. Fins i tot l’àrea de Comerç ja ha dit que aquest juliol i agost tant sols pagaran nòmines i els proveïdors s’hauran d’esperar fins a setembre.

No és res nou. Cal recordar que el passat mes de juny, la Generalitat ja va anunciar que enrederiria el pagament de 440 milions al consorci sanitari i aquest mes de juliol ha demanat un altra retard en el pagament. Està clar que després no han confirmat si els pagaments s’han efectuat, però ahir va saltar un altra notícia en la que Mútua de Terrassa, l’entitat que dóna servei sanitari a la comarca del Vallès Occidental, ha anunciat una reducció en el sou dels seus treballadors per evitar haver de fer un ERO que castigués més el servei sanitari que ara presten. Mancat d’especialistes i amb llargues cues. Una visita al oftalmòleg té una demora de nou mesos. Ho he verificat en mi mateix.

Està clar que la Generalitat està en fallida. I sinó és així poc li falta. Cal comptar que les nòmines ja fa més d’un any que es paguen des de La Caixa. Entitat que va acceptar anar pagant des d’un crèdit que es va establir davant la greu situació. I aquesta informació la vaig obtenir d’un alt directiu de l’entitat pagadora. Però està clar que pels mateixos moments, el govern tripartit va sortir a fer gala de l’acord de finançament que havien assolit amb el govern espanyol i per qual s’havien de rebre molts milers de milions. Tot plegat una farsa. El govern espanyol tampoc ha pagat i les xifres que van dir són una fal·làcia més.

L’acord de finançament va ser un núvol de fum davant la insistència de CiU perquè aclarissin els comptes i la situació dels traspassos. Per no haver d’acceptar la seva gran negligència, van inventar unes xifres en el moment. Ara es prou palès que tot va ser una gran mentida. No hi havien diners. La forma d’actuar de CiU ha sigut la d’aplicar paciència. Sempre s’agafa a un mentider. En un moment o en altra cau en el seu parany i queda tot a la vista.

La gestió econòmica de la Generalitat ha sigut un frau comptable dels grans. Han gastat molt per sobre dels diners que ens havien de donar i dels que recapta directament. L’endeutament és incalculable i la feina serà pels que entrin nous a partir de les properes eleccions. I això vol dir, clar i català, que no poden ser els mateixos. Uns gestors que han preferit gastar en informes de dubtosa utilitat abans que dotar d’elements de seguretat a la nostra policia. Fins i tot les armilles antibala se les havien de comprar els agents amb els diners de la seva butxaca. Una situació vergonyosa i d’escàndol. No poden tenir el nostre perdó. Han jugat amb nosaltres, amb la nostra sanitat, amb les nostres escoles, amb la nostra seguretat. Això sí, els que mai havien bufat cullera, ara la tenen de plata per menjar sopa.

Tot plegat un greu tema que ens ha de fer pensar. I no em valen les justificacions de la situació econòmica mundial. Havien d’haver actuat abans. Ens cal un canvi. I un canvi amb seny. Un canvi que sàpiga com regenerar tot aquest desgavell, recuperar aquest deute multi milionari i començar a preparar el País pel seu futur. Ara estem sense un cèntim i no hi ha més crèdit. Si hagués un registre d’entitats públiques que no paguen, la Generalitat seria la primera.

Per cert, tinc alguns coneguts que estan treballant en les empreses que construeixen el traçat del tren d’alta velocitat. M’han confirmat que treballen a temporades. Quan hi ha diners els criden i treballen. Quan no, els envien a casa. Una magnífica gestió del govern espanyol, format pels mateixos que tenim a casa nostra.

Llegir més »
Compartir |

El gran acord del Parlament.

17 juliol 2010 6 Comentaris

Ahir el Ple del Parlament va finalitzar la sessió com una festa de final de curs en una escola qualsevol. Sota la gran pressió exercida pel president Montilla i tota la seva gent del PSC-PSOE es va aprovar la resolució d’anar a defensar el preàmbul de l’Estatut, el castrat, en el que diu que Catalunya és una Nació.

Dos dies de sessió per acabar així. Es podia haver aprovat una reivindicació històrica com la del tramvia de Mataró. Amb perdó pels mataronins i mataronines. Entenc perfectament la postura de CiU i la jugada mestre d’Artur Mas. Davant la seva insistència per posar l’eslògan de la manifestació del 10J, al final i veient que els tres partits que formen el govern no s’entenien, va deixar clar que acceptaria qualsevol proposta que indiqués el president de la Generalitat, màxim responsable polític del País. Està clar que el PSC-PSOE no podia pas posar al mateix PSC-PSOE contra les cordes i fer que tinguessin un greu problema intern. Apart que els objectius dels socialistes mai han estat la independència. Els seu espanyolisme és clar i mai trencaran l’obediència deguda.

ICV, va actuar com sempre, malgrat que en Herrera a Madrid va actuar de forma diferent. Aquí, per por a perdre els mesos que queden de poder, es van acostar als socialistes. Tota una gran demostració de les seves idees. Idees que no hi són. Ja han demostrat en aquests anys de govern que la seva felicitat és la castigar als rics (missatge arraconat un cop mort el marxisme) i fer parcs temàtics on poder gaudir d’ocells i altres aus, amen d’algunes plantes i flors. Menys mal que la seva aportació al redactat de l’Estatut va quedar fora. Aquella de que els catalans i catalanes havien de ser feliços per llei.

Esquerra va fer una demostració de paquet. De paquet considerable. Després de set anys de bon govern, segons paraules de Puigcercós, ara decideixen seguir en el tren fins a l’estació de final de trajecte. La independència. Ja era hora. Al menys s’han decidit a dir-ho. Després de tants anys, al final va hi ho diu en Puigcercós. I com no té prou, adverteix a Montilla que ja s’ha acabat de fer el préssec i que no donen més cap suport al PSC-PSOE. Vaig fer un salt a la butaca. Vaig pensar que el govern català, des d’ahir es trencava i que al president no li quedava més remei que avançar les eleccions. Però no. El govern continua. És a dir, els representants d’Esquerra faran l’oposició des de dins. Perquè marxar del govern, res de res. I per aquesta via volen arribar a la seva estació?. El revisor els atraparà, els farà baixar a l’estació que els correspon i a sobre hauran de pagar una sanció.

Mentrestant CiU, que ha actuat de forma responsable amb el govern, té ara que esperar a veure com se les foten. Mas ja va dir que no era la nostra opció. Mas va dir que volia anar més enllà. Però com som bons nois, acceptem el que el nostre president diu.

De totes formes encara no està gens clar. De moment en Rodríguez, que com sempre menteix, ja ha dit que ell garanteix que Catalunya desplegarà el seu autogovern. Així. I després de dir-ho no sé que ha fet. Però la realitat és que encara cal que en el comitè federal es doni per bo en una votació que encara no s’ha fet. Anem bé. Aquest ens torna a vendre el peix abans d’anar a pescar.

Però hi ha un dels seus membres, Bono, l’actual president del Congrés que ja ha advertit a Montilla. Reivindicacions catalanes, res de res. En Montilla i la seva gent s’han d’espavilar per guanyar les eleccions catalanes i deixar-se d’històries. La sentència de l’Estatut és una, inqüestionable, d’obligat compliment i que no es pot esmenar.

Per tant, a la vista de tot, amb els meus, els de CiU, ara el que faré serà esperar en la meva butaca a veure com salten les espurnes i les garrotades. Crec que és el que hem de fer. Quedarà clar què són, qui són i com són. I a més, l’espectacle no tindrà rebuig. Esquerra hi serà en mig, al ser del govern, i alguna cosa haurà de dir.

Em permeto recomanar-li al senyor Puigcercós algunes píndoles i caramels per aclarir i preparar la gola. Li faran molta falta. I també fer gàrgares amb bicarbonat. Amb perdó. Suavitza molt la gola.

Llegir més »
Compartir |

Ara toca parlar del pastor mentider.

16 juliol 2010 1 Comentari

Seguint el meu article d’ahir sobre el pastor mentider i el llop, avui parlaré dels mentiders. Un mentider o mentidera és una persona que acostuma a no dir la veritat en benefici propi. Acostuma a dir mentides per amagar les seves carències. Menteix també per intentar desprestigiar a altres persones i difondre missatges per perjudicar. També és la persona que pensa que així pot guanyar adeptes. Desqualificant a altres amb les seves mentides es permet posicionar la seva persona en nivells més elevats.

Habitualment i segons els experts, els mentiders acostumen a ser persones que no tenen un caràcter normal. Són febles. Immadurs o immadures. Inventen les seves mentides sempre per afavorir la seva persona. Però tenen un greu problema. La memòria els descobreix. No tenen prou memòria per recordar tot el que han dit i un dia es destapen. És posen en evidència.

Des de sempre la mentida ha sigut una de les meves lluites. No tolero als mentiders ni a les mentideres. Em provoca rebuig. Considero que les persones que menteixen en benefici propi no mereixen el meu respecte.

De totes formes, com a consells d’observador, faré un detall de les formes per poder detectar als i les que menteixen.

Llenguatge corporal.  Cal observar quan parlen. No acostumen a mirar als ulls. Esquiven la mirada mentre parlen.

Senyals evidents. Acostumen a suar quan parlen. Estan vermells. És la por a ser descoberts. Quan se’ls o se les descobreix actuen de forma agressiva. No es controlen.

Gesticulen molt. Acostumen a fer molts moviments de mans i altres parts del cos per distreure l’atenció dels qui estan escoltant. Una forma de desviar l’atenció.

No saben respondre. Quan se’ls pregunta per alguna cosa que han dit, acostumen a canviar de conversa. No tenen prou memòria.

Els manquen detalls. Quan menteixen no donen dades excessives per evitar caure en el seu propi parany.

Detalls passius. Quan s’expressen, de tant en tant donen algun detall per ampliar informació, però són detalls sense importància i dels que si s’equivoquen sempre poden rectificar.

Aquests són alguns detalls però hi ha uns altres que tenen major importància. I és quan els mentiders o mentideres, parlen de persones que poden ser amics dels interlocutors. Cal analitzar el que diuen ja que es disposa d’informació. Coneixo als meus amics i puc observar que els comentaris no són reals.

També actuen de forma poc intel·ligent. Tenen poca visió del que fan. Els agrada mantenir mentides amb diferents persones per tenir-les separades. I així eviten que al trobar-se puguin descobrir els enganys.

Per acabar cal deixar clar que la mentida o dir mentides són actes conscients i deliberats. No hi ha  mai cap justificació. Tant sols és una forma de generar conflictes en benefici del mentider. Però està clar que al final, com en el conte, el llop arriba de debò i el descobreix.

Llegir més »
Compartir |

La tercera via és la millor.

16 juliol 2010 3 Comentaris

A la vista del que li han fet a l’Estatut del meu País, del nostre País, pel que realment el consideri, crec que ara per ara, tant sols queden tres vies per anar endavant.

Una és la de conformar-se. Quedar-nos amb aquest Estatut que ens retalla tot allò que fins ara s’havia assolit i seguir les nostres vides amb el cap cot. Un altra passa per refer el pacte de l’Estatut per la via federal. Una de les vies que vol aplicar el PSC-PSOE. Però ja ho comentat en moltes ocasions. L’estat federal va ser proposat per en Felipe González i amb els anys que han governat ni tant sols ho han intentat. La tercera és seguir fil per randa l’eslògan de la manifestació del 10J: Som una Nació. Nosaltres decidim.

La millor, sota l’anàlisi de CiU, és la tercera. I això ens permet sortir fora de la LOFCA en matèria econòmica i poder negociar un concert econòmic per Catalunya amb un model propi que ens permeti gestionar els nostres impostos i acotar la solidaritat.

La distinció entre un règim comú i un règim foral, ve marcada per la LOFCA i no per la Constitució. Revisada de dalt a baix no hi cap article que parli del concert econòmic. Per tant ho tenim a ma. Malgrat que el conseller Castells diu que la retallada de l’Estatut no afecta al pacte del finançament (que ha de dir), la realitat és molt diferent. Per tant els acords fets pel govern català no estan en línia del que ara diu l’Estatut i per tant no compleix els requeriments. Ara caldrà revisar-ho, però dubto molt que el govern actual hi faci. No hi ha possibilitats. Per tant, ara, no rebrem els diners promesos i en la liquidació propera, Catalunya haurà de tornar uns 6400 milions d’€ en dos anys. Les bestretes fetes superen el que marca l’Estatut retallat. Llavors d’on sortiran els diners per fer els pagaments previstos i els que no s’han pogut fer per manca de diners?. Una nova mentida?. On són les xifres que ens van dir i prometre?. No hi són. Es deuen els pagaments dels sector sanitari de juny i juliol, més de 800 milions i ara, les darreres notícies aparegudes diuen que per juliol i agost tant sols es pagaran nòmines. Estem en el moment ideal per fer fallida. Aquest govern era el que havia de salvar-nos?. Un govern que ha llençat els diners? Que ha gastat més de 100 milions en informes de dubtosa utilitat?. Un govern que ha gastat de forma inconscient en establir delegacions per arreu amb un altíssim cost?.

La Cambra de Comerç ja ho ha advertit. Catalunya ha ingressat molt més del que li pertocava i ara haurà de tornar els diners que abans he indicat. I comptant la situació del govern espanyol, les properes bestretes quedaran encara més reduïdes. Per tant, el govern no podrà portar endavant cap obra més. I el mal, el pitjor, serà quan arribi un altra govern. El muntant dels deutes de la Generalitat, no descobert del tot, farà que les restriccions siguin elevades. No hi ha un cèntim.

Però està clar que tot això avui en el debat no surt ni sortirà. Haver de reconèixer les seves vergonyes. Haver d’explicar a la ciutadania en quina situació està Catalunya. Tot això no sortirà a la llum. Es presenta un futur a curt i mig termini molt fosc. I no estic fent cap guió per una pel·lícula de terror. Ens esperen molts anys de recessió i per tant un dels grans objectius i principal, de CiU, serà negociar amb el govern espanyol el nou finançament. Unes negociacions que ara després de les eleccions seran amb el PSC-PSOE i molt possiblement, més endavant, amb el PP. I llavors serà el moment de veure, novament, com actuen els diputats socialistes a Madrid.

Avui cal que es visualitzi una sortida clara. Que es prenguin les decisions que corresponguin. I a partir d’aquí caldrà treballar i de valent perquè Catalunya pugui tenir xavalla. El deute públic de tot l’estat espanyol, en aquest moments, supera els 800 mil milions d’€. I Catalunya hi és dins. Per tant per arribar a disposar d’una independència clara ens calen els nostre diners. Marxar de casa amb les butxaques buides no és el millor que es pot fer. Marxar de casa amb la roba posada tampoc. Cal que ens recuperem. Que puguem cobrir les nostres necessitats. Mentre siguem febles econòmicament haurem de seguir amb el cap cot. I això no és per la mala gestió de CiU. En aquests darrers set anys no ha governat.

Llegir més »
Compartir |
« Apunts antics
Apunts nous »
Subscriute al Feed RSS Segueix-me a Twitter!