Miquel Quintana

Avui he llegit un apunt que en Adolfo Suárez, en el Twitter @cosechadel66, ha escrit en el seu bloc. Un escrit que m’ha fet reflexionar al llegir-lo sense cap idea predeterminada. Tracta un tema que de ben segur està en el cap de moltes persones, però de ben segur que políticament no és correcte. Tampoc ho és en alguns grups de persones que per intentar defensar les seves idees ataquen de forma innecessària als altres. I aquí em refereixo als que defensen la independència de Catalunya com els que defensen l’espanyolisme de Catalunya.

Com sempre he dit, i no m’he amagat al dir-ho, sóc català, estimo el meu País, he treballat molt per ell i encara ho faig, he hagut de patir en moments molt difícils per aconseguir la llibertat quan érem immersos en una dictadura brutal i sóc independentista. Vull que el meu País sigui lliure, es gestioni per sí mateix, que gaudim de més capital per les nostres necessitats de País, que tornem a ser respectats en el món. Però està clar que quan penso això no estic veient a la resta del món com uns enemics que em volen sotmetre. Que em volen fer viure de genolls. N’hi ha uns quants que si ho volen i gaudirien al veure a Catalunya amb el cap cot i agenollada demanant almoines per poder subsistir. Però aquests són uns pocs que a més fan la seva campanya en contra, amb mentides, falsedats i que alimenten les pàgines de la premsa que els és afecta.

Quan he viatjat per arreu del món he pogut observar que també són una minoria, però com fan molt soroll sembla que siguin una majoria. He fet amistats per molts països i mols llocs de l’estat espanyol. Mai m’he sentit discriminat per ser català, ans al contrari. Mai m’han fet malbé el cotxe quan a la matrícula portava una lletra B. En casos, els meus interlocutors sentien enveja de Catalunya, perquè hi havia un president, baixet però potent, que sabia com moure’s i aconseguia el que altres no podien. I això, en el fons els agradava. Els detractors sempre han parlat del peix al coba.

Per això, de sempre m’he declarat com sóc però amb respecte amb les persones però cap respecte pels que volen fer mal. Pels que ens volen posar dins un sac fosc. I això em porta a reconèixer que tant de bo els ciutadans sabéssim com fer caure els murs que en separen en lloc d’obrir portes. De moment obrim portes, a veure si l’aire fresc renova les atmosferes carregades i amb l’aire net i pur podem entre tots arribar a altres punts de consens. Cal obviar i oblidar als que volen fer mal. Tant d’una banda com de l’altra. Podem ser independents però amb respecte i fent veure a la resta que el tarannà català és obert. Si som un País d’acollida  per alguns, podem ser-ho per molts més. Respectant ens respectaran. Per il·lustrar aquest apunt he posat una imatge de la Torre de Babel. No vull fer cap al·lusió religiosa però si de conceptes d’equívocs i de praxis incorrectes.