Miquel Quintana

No ens podem permetre que l’estat ens intervingui van ser les paraules del president Mas ahir, quan justificava que caldrien més retallades, alhora que reconeixia que ara veig difícil reduir l’atur a meitat. I a la vista d’això, penso, que el president tant sols té dos camins i ha de decidir.

El primer és el de seguir fent clams sords a una situació que, pel que es detecta no té pas via de retorn. Seguir amb l’argument dels 759 milions d’€ pendents des del 2008 i parlar del pacte fiscal. Un camí equivocat ja que cap d’aquestes dues propostes seran acceptades pel nou govern espanyol. L’executiu d’en Rajoy ja s’ha pronunciat de forma clara. Dels 759 milions ja ens podem anar oblidant. No es paguen ni es pagaran. Però penso, com ja vaig escriure, que la disposició addicional tercera ho deixa clar. Formen part del pressupost espanyol destinat a obres d’infraestructures i el 2008 van quedar aquests diners per a gastar. Quan al pacte fiscal, dit prèviament concert econòmic, el govern espanyol no en vol parlar. Ho han deixat clar com ja havia fet l’anterior govern del PSOE. Un carrer sense sortida.

El segon és el que el president no vol prendre ni el seu soci de federació tampoc. És el camí del cop de puny a la taula acompanyat de la paraula prou. El de la realitat, el del tancament de caixes i el de presentar des del Parlament la independència de Catalunya. I això no suposa l’arribada de l’exercit espanyol amb les ordres d’envair aquest país. No. Tant sols suposa fer un pols amb el govern espanyol per tal de quadrar els comptes, per tal de demostrar que no volem viure en el soterrani, que volen ser solidaris però abans amb la nostra gent, que no volem viure amb el cap cot, de la caritat, de les disbauxes dels altres.

Però per donar aquest pas cal valentia. I mentre això no sigui una realitat aquest govern es veurà abocat al desastre polític. En un any de govern ja han cremat totes les naus i al final, en Mas, es veurà obligat a fer una remodelació del seu govern incloent membres del PP per veure si des de Moncloa observen amb bons ulls, la bona predisposició de CiU i els fa ser més tendres i comprensius. No vol perdre l’autogovern per la via de la intervenció però es perdrà pel govern català que serà intervingut de forma col·loquial. I això ho podrem observar amb més claredat a ran dels resultats de les eleccions autonòmiques d’Andalusia. Pràcticament l’últim reducte socialista que queda per tenyir de blau. Un moment clau per les definicions clares del PP.

A grans mals, mesures dràstiques. Les solucions McGuiver no serveixen. Els pegats, menys. I mentre des del govern vulguin aplicar cotons sobre les grans ferides, no resoldran res. I molt menys, exprimir més a la ciutadania per suplir les mancances econòmiques que no saben resoldre. Això ens fa més febles i propensos a emmalaltir. I en Mas sap que ja no pot anar a buscar més finançament fora. Els interessos se’ns mengen i aquell gra de sorra inicial, està arribant a tenir dimensions que poden arrasar el país.

I per acabar, penso que el president Mas i el seu equip hauria de tenir clar que els resultats de les eleccions, el famós hattrick, tant sols serveix per a la vitrina dels trofeus i perquè els dos partits de la federació hagin recuperat part o tots els diners invertits en les campanyes. No té cap utilitat més. Ni per poder presentar-se davant Moncloa a exigir, ni per a res més. Ni espanta a la resta de comunitats autònomes i tampoc els provoca calfreds.

Penso que si no pren una decisió adequada en breu, el govern té els dies comptats. I seria una pèssima solució haver de tornar a cridar a les urnes a la ciutadania, amb la despesa que suposa i que s’afegiria als números vermells. Encara que potser, al final, haurà de ser la solució més efectiva per veure si dels resultats emergeix qui prengui el segon camí que he comentat. Potser cal recordar la frase caixa o faixa i fer-la realitat. Mentrestant seguirem pagant peatges.