Avui he quedat estorat amb una de les notícies que he sentit i he vist per televisió. La ministra Salgado s’ha reunit a Brussel·les amb la resta de ministres europeus del ram, per estudiar uns quants temes urgents que han de tractar. La reunió del ECOFIN serveix perquè Elena Salgado, acompanyada per en José Manuel Campa, presenti el nou programa econòmic fet a Espanya perquè Europa pugui sortir de la crisi actual. Un programa ambiciós segons la ministra i els representants espanyols. Està clar que aquest programa és un conjunt de propostes que el govern del PSOE no ha sabut aplicar a l’estat espanyol. Ans al contrari, la seva proposta la rebrem a partir del proper juliol, amb una pujada espectacular dels impostos directes i indirectes.
Però el punt que més m’ha cridat l’atenció ha sigut l’estudi que farà l’UE sobre la fusió de les Caixes d’Estalvi espanyoles. Per evitar que torni a succeir un cas com el de Caja Castilla La Mancha, tapar un forat de més de 9 mil milions d’€, han demanat que per estudiar els fons que els hi donaran, han de presentar un estudi econòmic i financer de la seva situació. En funció d’aquests resultats, l’UE avocarà les quantitats necessàries per reconduir-les, perquè es puguin fusionar i seguir especulant. Això sí, els hi marcaran quins percentatges hauran de tornar dels capitals rebuts.
Genial. Són les mateixes entitats que ara cobren comissions quan els ciutadans fan aportacions econòmiques als comptes de les entitats que estan treballant i ajudant als damnificats d’Haití. Són les mateixes que tenen la capacitat de cobrar 0,90€ per lliurar una còpia de l’extracte del compte. Les mateixes que apliquen un valor de 24 o 48 hores sobre els ingressos en efectiu. És a dir, les mateixes que apliquen unes comissions indecents sobre qualsevol tràmit que facin els seus clients.
Realment no és pas demagògia el que dic. És la realitat. I no comptem amb els 30 mil milions que ja se’ls hi van lliurar l’any 2009 per tapar els seus forats. No eren per deixar-los als empresaris perquè puguin finançar les seves empreses.
Estem davant situacions esperpèntiques, però possiblement tinguin una gran paella agafada pel gran mànec. Sóc conscient que si alguna entitat financera, banc o caixa, tanca o fa suspensió de pagaments, es crea un “corralito” a l’estil espanyol que pot tenir una repercussió de límits incalculables. I això no convé mai. Però també és cert que si els diferents governs estatals haguessin exercit un major control sobre aquestes empreses, ara no ens trobaríem que els ciutadans, els clients, hauran de ser els que els hi facin els préstecs, amb interès 0 i amb la incertesa de que tornin tots o tant sols una part dels capitals. S’inverteix l’ordre però amb resultats diferents. Però sobre tot, amb la penúria que si els demanem un préstec en el decurs d’aquest temps, haurem d’avalar-lo amb el triple del capital sol·licitat. Sinó els oferim garanties, res de res. Quines sorpreses ens dóna el viure.
