Però també és va parlar de la nova distribució geogràfica i territorial de Catalunya. La Llei de Vegueries. Aquí sí que es veu el llautó, i molt lluent, del que pretenen els membres dels tres partits. Si fos diputat hauria anat al Parlament amb ulleres de sol.

Pretenen tirar endavant una llei amb gran debilitat política, que no té el suport del territori (tant sols cal veure la reacció del Síndic d’Aran i la ciutadania del Penedès) i sense cap rigor jurídic. Està clar que això representa un pas enrere en l’autogovern del nostre País. Però el més greu, en un informe d’Interior ja diuen que ara no és el moment, que la llei de vegueries no està prou madura jurídicament. Llavors senyors, a què juguem?. Quins arguments desconeguts hi ha darrera aquestes preses?. Potser crear un SOM a mida pels que hauran de deixar els llocs que actualment ocupen?.

Abans de fer aquesta llei, sense cap base jurídica, caldria haver començat per una llei marc: governs locals. La ventafocs del sistema públic de les administracions. Després afrontar vegueries i àrees metropolitanes. Però com ens tenen acostumats, han de construir sense base i per les taulades.

El senyor Montilla i altres membres del PSC, que formen part de l’executiu del PSOE, han previst que cal reformar lleis estatals per poder fer aquestes vegueries?. Em causa gran desconcert. Per les consultes hem d’anar a veure al cosí de Zumosol i en canvi, per aquest assumpte van directes. Com és de preveure, i ja ho han anunciat, aquesta llei no tirarà endavant perquè la unidad actual de España no puede modificarse. No són paraules meves.

Però el que més greu en sap és que tot el redactat s’ha fet d’esquenes a la primera força política del Parlament, de CiU. I això demostra un cop més les formes i maneres de governar. Una forma que recorda certs tics totalitaris i de menyspreu a la oposició. Està clar que ho han fet com a revenja pel cas Estatut. Encara no ens ho han perdonat. Des del principi CiU ha demanat un model que enforteixi Catalunya i el seu govern. Els seus municipis, la seva ciutadania. Així ens afeblim, tot el contrari del que hauria de ser. Està clar que la lluita és contra un partit que malgrat ser PSC, no pot oblidar que els mana la E del PSOE.

Però hi ha més. Mentre el govern espanyol no doni el seu vist-i-plau, el que això representarà serà un canvi de denominacions. Ara hi ha quatre Diputacions i quedaran convertides en quatre Vegueries que rebran els mateixos diners. Les altres tres restants no tindran cap assignació. No existeixen per a Madrid i per tant no comptaran amb elles. Així volen anar endavant?. Enfrontant el territori?. Potser apliquen la màxima divide y venceras. Potser pensen que per sempre més governaran. Per sort no serà així. Per tant, aquesta nyap anomenat llei de Vegueries no és res més que això, un nyap. Un model territorial sense cap sentit. Fet amb preses que són les pitjors conselleres. Una demostració més de la manca de lideratge per governar, per saber dirigir, per tenir visió de País i no de provincianisme espanyol. Hem estat molt anys sent uns provincians, un reducte de eixelebrats amb idees estranyes i que a més parlem un idioma o llengua diferent. I no ens ho mereixem. Hem estat el motor de tota Espanya. Hem tingut el PIB més alt i que ha generat la màxima riquesa per a tothom. Ara, hi ha uns quants espanyolistes, de boina encastada fins les orelles, que pretenen una continuació. I per això ens venen unes lleis que encara ens venen més.

Per acabar parlaré de la famosa AMB, Àrea Metropolitana de Barcelona. Una resurrecció del famós invent socialista en els moments en els que CiU governava Catalunya. Una idea per crear un contra govern des de l’ombra, encara que ben visible. Al que fins i tot li volien fer un himne i  dissenyar una bandera.

En el cas de CiU no s’ha presentat esmena de retorn perquè considerem que permet simplificació administrativa. No se la pot dotar del poder que volen. Malgrat tot CiU votarà en contra, ja que l’AMB ha de tenir un caràcter funcional, de gestió local. No ha de tenir dins un òrgan polític ni territorial. Crear o generar punts de poder apart de la Generalitat no és bo.

La topada que es poden donar contra el mur espanyol serà de Youtube. Espero que als patriotes catalans no ens enganxi i entorpeixi el bon camí que hem de seguir. Una pregunta que ara m’ha arribat. I a tot això, els grans independentistes del govern, ERC, callen i atorguen. Quin és el seu joc?. El de la foto en els moments interessats. Després cap cot i sota l’ala.

(Imatge en la que es demostra amb l’alegria que ens governen. Riure és sa, però riure-se’n dels altres és pocasoltisme. Nova paraula)

Després de carregar ahir contra els meteoròlegs per fer previsions errònies del temps, ara surten dient que el problema del caos és per culpa del pas fronterer de la Jonquera on els francesos ens fan la guitza. Part de raó no els falta, als d’aquí, ja que els nostres veïns estan gestionant la nevada encara pitjor. Però això no és excusa com per haver-ho fet bé des del principi.

El conseller Saura, com a màxim responsable d’Interior d’aquest País no havia de fer res a Mallorca. Explicar temes de l’Estatut. Explicar que el president Montilla va ser un dels que més esmenes va presentar a títol personal quan era ministre?. Que ell i els seus estaven fent volar coloms amb el tema de les herbetes i ocellets?. O que ERC, també del govern, va estar fent campanya pel no?. Crec que per fer el ridícul, millor estar callat. Perquè si a sobre els explica lo ximplets que són en el moment de tractar el tema finançament, segur que surten tots nedant de les illes.

Però tornant a la gestió, si tothom sabia i coneixia de primera ma el que podia succeir, perquè no va convocar el comitè de crisi o com es digui, el diumenge al matí i van deixar-ho tot preparat?. Potser el director general de Protecció Civil no tenia tren aquell dia. I a les 5 de la matinada, quan ja feia algunes hores que nevava, haver engegat el pla d’actuació.

Mal els pesi, la seva gestió ha estat nefasta. Ni uns aprenents ho podien fer pitjor i respecto als aprenents. De totes formes senyors Saura i Boada, els recomano llegir aquest apunt sobre les previsions del temps i veurà qui té la raó. Però tampoc explica com va ser possible que gairebé 600 passatgers quedessin bloquejats en sengles trens i durant hores ningú els anés a buscar. I tampoc explica perquè el diumenge al vespre, els cartells de l’autopista ja anunciava nevades a la Jonquera i els camions eren obligats a sortir per Granollers. Tampoc explica perquè ahir, dimarts 9 de març, es van formar cues de 50 quilòmetres a l’AP7 pel gran nombre de vehicles, sobre tot camions, que va deixar un col·lapse monumental. Tampoc explica perquè vostès estan defensant quatre arbres i quatre ocells i bloquen el traçat de la MAT, tant necessària pels ciutadans de Girona i reivindicat pel senyor Montilla. I tampoc explica perquè encara el senyor Boada i directors/directores generals encara no han estat cessats i vostè haver presentat la dimissió. Ho puc entendre, si veig l’organigrama, excessivament dimensionat, de la seva conselleria.

No busqui fantasmes on no són. Encara espero la seva reacció conjunta amb el president Montilla per posar ferms a Endesa. No pot ser que els caiguin les torres d’alta com si estiguessin fetes amb el Lego. I no em val a dir que la neu pesa. Si estan mal calculades per estalviar costos, que ho paguin. Són vostès qui han de revisar aquestes coses. I per què no està soterrada?. Per no fer malbé un tros de camp?. Siguin més realistes. Tenen a molts ciutadans calents i no precisament per les calefaccions. Vostè que no sabia que molts havien quedat a les carreteres, dormint als seus cotxes, o dormint a pavellons improvisats dormitoris d’algunes poblacions?. Menys mal que no van tenir la brillant idea de fer anar als Mossos a multar, com ha fet el gran alcalde de la ciutat de Barcelona. Sort que avui ha dit que els perdonava les multes. Faltaria menys.

Tenen un problema greu i és que el tic autoritari encara els domina. I s’ha vist en les seves actuacions, comentaris i en la forma que ha anat llençant pilotes fora. Aprengui responsabilitat. Una de les coses que més honora un polític. Ser responsable i demanar perdó quan s’ha equivocat. Això sí, també se li demana valentia i vostè a demostrat no tenir-ne gens. Qui pagarà el festival? Com sempre els ciutadans. I vostè anirà fent. Sigui valent i si els posen una sanció a Endesa i als responsables, que sigui en format de descomptes als usuaris afectats, entre els que m’hi trobo. Per acabar li diré que s’hauria de preguntar on eren els seus equips d’emergència a mig matí. Segur que no els hi havia dit res i no tenien prou temps de reacció. Al menys això han comentat avui els representants sindicals de bombers i mossos.

Aprengui, encara que li queda poc temps, a portar bé la conselleria. Imagino que els hagués agradat una diferent, on haguessin pogut fer polítiques d’esquerres com diu el seu delfí Herrera. Les reclamacions a qui els va donar aquesta i al qui la va acceptar.

La llei que han aprovat avui els tres partits que formen el govern és una trampa total, ja que sempre caldrà demanar permís al govern espanyol per poder fer una consulta o un referèndum. Suposo han comptat que sempre governarà el PSOE però tant és, ja que si governa el PP, com són bessons, la forma d’actuar serà igual. Sempre anar contra els interessos de Catalunya.

I a sobre, alguns i algunes, socialistes ells i elles, per distreure al personal salten a la palestra i tant sols comenten que els vots contraris han sigut de CiU i PP. Una de les seves pobres i roïns argumentacions per demostrar encara el no sé què. Perquè està clar que una de les consignes que els deuen marcar i imprimir a la pell és recordar els quatre anys que CiU va donar suport al primer govern del PP amb el senyor Aznar al capdavant. Volen i intenten demostrar que també som els de negre. No recorden, o no volen, que la resta de governs del PSOE han rebut sempre la col·laboració de CiU.

El que cal deixar molt i molt clar és que amb l’aprovació d’aquesta llei Catalunya torna a estar sota la mirada atenta i vigilant del govern espanyol de torn. No podrem fer cap consulta ja que ens enviaran els carros de combat. I els catalanistes del PSC s’han quedat tant amples. Espero que els que ho són del cert hagin pres bona nota i els passin la factura corresponent. Està clar que els que són cecs de conveniència no ho faran, ni els sectaris ni els que aspiren a tornar a governar i així no perdre les seves oportunitats.

Catalunya ha perdut una primera senyera que estava a punt de posar-se en el pal de la sobirania, però uns especialistes en boicots nacionals han fet caure el pal. El de paller. El que havia de començar a suportar el pes d’un País que vol anar cap a l’Estat propi. Espero i desitjo que aviat marxin i s’amaguin a les trinxeres i deixin pas a un nou govern que generarà il·lusió i ganes de tornar a ser.

Segons el meu historial de vida laboral, porto cotitzats uns 43 anys, dels quals hi ha deu que són dobles. M’explicaré. Hi ha deu anys en els que per raons de la feina, estava donat d’alta com autònom i també en el règim general. És a dir, pagava per duplicat. He estat deu anys treballant i he pagat 20 anys de seguretat social. Doncs bé, l’INSS ha decidit que això és molt bo, que hi hauria d’haver més tontos com jo, ja que en una mena de joc de màgia, consideren que en lloc de 20 només em toquen 13. I per tant, en lloc de considerar que he cotitzat els 43, al final em compten només 36 i escaig. Això fins al 31 de desembre de 2009. Hi ha 7 anys que passen a engreixar una caixa que no és precisament la de les pensions.

Com he dit que no vaig aprovar l’assignatura, agrairia al senyor Corbacho em digués perquè haig de perdre aquests anys, perquè haig de tenir un pla de pensions pagat apart de les quotes de la seguretat social que ja he pagat i pago i perquè amenaça al dir-me que el que em pensa pagar serà una misèria. Sé que el ministre en té un, perquè així ho diu, però a la vista de la confiança que genera, penso que deu ser cert que al jubilar-me no em tornaran ni el 20% del que he pagat en tots aquests anys. Coneixo bé la lletra de la cançó. Ara jo pago perquè els jubilats cobrin i cobraré dels que treballaran i pagaran. Doncs malament. A la vista de la situació actual i de les perspectives de futur, potser sí que hauré d’ampliar el que tinc. Sí senyor Corbacho, ja fa uns anys que jo també vaig contractar un. I ho vaig fer quan el seu amic González era president del govern.

De totes formes, m’agradaria plantejar-li un repte. Puc estar inclòs en el mateix grup de diputats i diputades i senadors i senadores alhora de jubilar-me?. Sé que han preparat un curós pla de pensions per ses senyories, amb perdó, per tal de garantir que ells i elles sí cobraran. Tant de les pensions públiques com dels suculents plans de pensions privats que els han fet. Puc observar alguns i algunes que porten anys corrent pel Congreso y el Senado y arribar a pensar que s’ho han guanyat, però de ben segur que no haurien de rebre molt més que jo. Cap d’ells ni cap d’elles han pagat els 43 anys meus. I sempre s’ha dit que la veterania és un grau. En aquest cas, uns quants graus.

El pitjor del cas és que divendres, els meteoròlegs ja van anunciar que es podrien donar nevades a cotes molt baixes, fins i tot a ran del litoral. I efectivament així ha sigut. La gran sort és que la nevada, malgrat intensa, ha tingut una durada curta, comparant-la amb la que pateixen altres indrets d’aquest País, d’aquest estat i d’Europa.

Recordo que diumenge, a un quart d’onze de la nit, quan tornàvem de casa del nostre fill a Sant Just Desvern, a l’autopista A2, els cartells ja indicaven que per causes de nevada els camions no podien anar més enllà de la sortida de Granollers. Llavors, per què el govern de la Generalitat no va mobilitzar els seus efectius per fer els preparatius necessaris davant la possibilitat dels riscos anunciats?. S’havia de fer el diumenge i, clar està, treballar en diumenge és molt difícil i a més fa mandra. La previsió d’un govern passa per aquí. S’havien de fer tots els preparatius, sal, camions distribuïts i preparats, les llevaneus ubicades en els punts estratègics, les forces de seguretat ja preparades, serveis d’urgències, bombers, etc., tots els dispositius que té a ma la conselleria d’Interior. Organitzar un programa i el dilluns, ahir, actuar de forma immediata en els llocs més castigats. Però el que no és de rebut i certifica una vegada més la seva incompetència, és que cap dels tres líders polítics dels partits que formen el govern sortís per a dir res. Tot va quedar en mans d’un altre incompetent, el senyor Boada, que fins al migdia no va fer cap intervenció i que va ser per no dir res. No hi ha via preparat res de res. I si diuen que sí, menteixen, ja que la realitat ho diu tot. Només cal veure els resultats. No poden amagar-se dient que aquests temporals no són habituals. Un govern com cal ha de saber actuar davant les adversitats. I vull recordar al senyors Saura i Boada, quan l’any 2001 van demanar la dimissió del llavors conseller i directors generals per una situació similar, afirmant que havien caigut quatre volves. La diferència substancial és que llavors no es va fer una previsió amb més de 72 hores.

I aquesta previsió d’actuació afecta també a molts Ajuntaments. Han demostrar que no van fer els deures i que no tenen capacitat. Vull entendre que no disposen dels mitjans per afrontar aquestes situacions, però allò del sol que escalfa i que serveix per fer bronzo no val. I a sobre van donar de front amb el gran mur del govern, que a mida que anaven improvisant els tocava fer actuacions forçades.

Admeto que la ciutadania actua de forma agosarada. Ho vam poder veure a les imatges que les diferents cadenes de televisió ens van oferir. Molts ciutadans deien que ja ho sabien però que a ells no els hi havia de succeir res. No poden anar comprar cadenes a darrera hora. La previsió també ha d’anar de part de la ciutadania. I demostra que no s’està preparat.

Apart, les companyies de serveis van col·laborar de forma inestimable. Catenàries trencades per arbres caiguts. No és gens normal que al costat de les vies hi hagi arbres. Facin una ullada a les xarxes de tren a qualsevol país europeu. La manca d’electricitat va ser un agreujant important. Van col·lapsar i provocar talls en altres mitjans de comunicació, repetidors de telefonia mòbil, xarxes d’internet. Avui encara hi ha més de 200 mil famílies sense electricitat. I la nevada, repeteixo, va durar hores. Si arriba a ser de dos o tres dies, morim d’èxit. Crec que els governs haurien d’exigir a aquestes empreses una gran millora en les seves instal·lacions. Els ciutadans paguem aquests serveis a uns preus elevats, molt cars, per rebre aquest pèssim servei.

Resumint-ho tot, la incompetència d’uns governants ha creat un caos descomunal. Gegant. I la ciutadania no ho mereix. I el president deu pensar que això no va amb ell i encara roman amagat. Deu pensar que en Saura i els seus ja s’ho faran. Potser és la formula per fer-los fora,però ell ha quedat en una posició lamentable. I ja no parlo de la gent d’ERC. Ni en Carod- Rovira, ni en Puigcercós. Sembla com si el llop els hagués engolit. Tampoc parlen ni en Zaragoza, ni Iceta, ni en Ferran, que són habituals en altres moments.

Tot plegat els hauria de generar reflexions profundes i dels errors treure suggeriments i nous coneixements. Però al final ho deixaran morir en un racó o sobre una prestatgeria, al costat dels informes inútils, on de ben segur no hi deu haver cap que parli de la forma d’actuar davant situacions previstes amb més de setanta dues hores d’anticipació.

La imatge que acompanyo mostra la nevada de 1962. Alguns i algunes la recordaran.

I tot això ho diu perquè, segons ell, la solidesa de la seva majoria parlamentària ho fa possible. Suposo que es deu referir a la suma dels tres partits que formen el govern.

I si són aquests als que es refereix, suposo que la solidesa deu ser amb la mateixa que ahir, els d’ICV i els d’ERC, van participar en la manifestació pel magatzem provisional de residus nuclears, fent declaracions en les que acusaven al govern de la Generalitat i al ministeri d’Indústria espanyol per fer aquestes actuacions així, alegrement. Suposo deuen recordar que el ministre que va fer tot això al front d’aquest ministeri va ser l’actual president de la Generalitat.

Exactament veig que la fermesa i solidesa arriba fins i tot als enfrontaments. I a la forma en la que s’esquiven les responsabilitats.

Però esta clar que les declaracions no podien acabar d’una forma diferent, ja que també li va tocar el rebre a CiU. No podia ser d’una forma diferent. No entenc però que vol dir quan es refereix al fet que la oposició no vol afrontar la crisi perquè espera la cursa electoral per les properes eleccions.

A veure senyor Montilla, no em faci combregar amb rodes de molí. No em vulgui fer veure fantasmes allà on no són. La setmana passada CiU, en el debat extraordinari, el va oferir un seguit de propostes, exactament resumides en cinc, que vostè i tots els seus les van rebutjar. Però el pitjor és que no van oferir cap opció a canvi. No van fer cap proposta. Es van tancar en la crítica fàcil en contra de CiU i res més. Llavors, a la vista d’això, vol que el cregui amb el que ara està dient?. Que sortirem de la crisi aviat?. Vostè també veu brots verds o és que els calçots estaven poc fet?.

Veig que està prenent forma en vostè l’estil del seu col·lega de partit el senyor Rodríguez, el de La Moncloa. De tant en tant surten, deixen anar una, quan més grossa millor, i tornen a tancar-se. Entenc que, al estar amb militants seus, els hi hagi de dir aquestes coses perquè els calçots els caiguin bé. Ja sap que provoquen gasos i inflen les panxes. Entenc que a ells, que els deu anar tot molt bé, els animi fent aquests comentaris perquè després els repeteixin en bars, empreses, comunitats de veïns on deuen estar els que ho passen malament. Per sort a mi no em convenç. A mi no m’enganya. Puc ser molt curtet però encara em posi ulleres especials, segueixo veient un futur bastant fosc. I dubto molt que vostè i els seus puguin fer res, perquè no en saben.

No s’amagui en crítiques fàcils als membres de la oposició, ni torni a parlar dels 23 anys. A veure si sap treure del barret solucions que siguin bones. Malauradament no traurà ni el típic conill, ja que ha marxat fart de treballar sense cobrar.

(Imatge procedent dei diari Avui, edició digital. Molt il·lustrativa, per cert.)

Cal recordar aquells dies en els que el PSC anava en contra d’aquest nou Estatut, acompanyant al PSOE, amb esmenes del llavors ministre d’indústria, senyor Montilla. No podem oblidar la campanya d’ERC. Una campanya negativa en la seva totalitat en la que van promoure un no entre els seus militants i simpatitzants. Al igual que el PP, que seguint indicacions de la seva seu central a Madrid va fer molt mal, fent el mateix que ERC, recomanant el vot negatiu. Quan a ICV, el seu mínim testimoniatge no el tinc en compte perquè ja sabem com són i cap a on van. I res a dir de Ciutadans, ja que haurien de canviar el nom del seu partit, pel fet que poden ser de tot menys això, ser ciutadans. L’actitud d’Artur Mas va ser totalment criticada, encara que després, ara mateix, tots són els grans valedors i defensors.

Per tant, quan el president parla de les llistes d’ERC i diu que han de “tancar ferides” suposo deu referir-se a que el primer que cal fer dins ERC és que defineixin un rumb, el marquin i a partir de llavors seguir-lo. Les han de fet de molt grosses. Com abans m’he referit, van criticar a Artur Mas, constantment critiquen a CiU, s’han erigit, conjuntament amb el PSC, com els grans valedors de Catalunya, però quan ha convingut han aprovat els pressupostos del govern espanyol i en diverses ocasions s’han posicionat al seu favor per tal de que una proposta de CiU quedés a la cuneta. Respecto al president Benach però no a les formes del partit en el qual milita.

També respon al conseller Maragall dient que les seves paraules no són certes. Que la ciutadania no està farta del govern tripartit. Crec que s’equivoca. M’estranya que ho digui així quan és una persona que no para d’assistir a actes amb els ciutadans i ciutadanes. Llavors em pregunto, la ciutadania és sincera quan parla?. El que recullo pel carrer no és el mateix. O canvien de discurs quan parlem amb ell o quan parlem amb mi. I no tant sols amb mi. Tinc coneguts que no estan en la política activa, empresaris, comerciants, mestres, que no opinen així. Consideren que l’actual govern és un desgavell i que no es trenca per l’afany de poder dels seus membres. La ciutadania està fatigada per això. Està clar que genera desafecció política. I tant senyor Benach, però és pel fet de veure que en el Parlament les discussions s’allarguen i el govern no pren solucions. Per tant, respecto i admeto com a vàlides les paraules del senyor Maragall. I les del conseller Castells, quan ja fa dues vegades adverteix que mentre el PSC no prengui consciència de País no anirem bé. I aquesta consciència l’ha de prendre també ERC. Digui-li al senyor Puigcercós que ho deixi estar. Potser amb vostè al capdavant les coses serien diferents. Ara, reformin el seu sistema assembleari, continuïn sent demòcrates però d’una forma diferent. Els òrgans de govern dels partits serveixen per alguna cosa.

Potser sóc un xic més optimista que vostè quan parla de derrotisme de la política. Sí admeto que els debats parlamentaris haurien de ser d’una forma diferent. No haurien de ser jocs d’esgrima verbal, això només serveix perquè les claques del partit aplaudeixin al parlamentari de torn. Han de ser més pragmàtics. Potser cal canviar la forma de fer política. Potser l’actual està ja caducada. Però el que si cal és que el govern prengui nota dels desfets i treballi. Sense informes inútils. De forma directe. Sense fotos ni sortides de to. Presentant propostes reals i efectives. Sense tantes fotos inaugurals. Amb previsió. Per exemple, l’aeroport d’Alguaire. Ja el tenim, una fita del govern tripartit. Però allà està. No hi ha qui és faci amb la gestió. Aquesta imprevisió crea desafecció. Com el cas de l’agricultura. Cal revifar-la, al igual que la ramaderia. Però clar, amb un ecologistes de ciment com tenen al govern poc es farà. Estan més per anar posant pals a les rodes i pedres al camí que per la realitat del dia a dia. Cada cop hi ha més zones protegides, amb ocells i ànecs també protegits. I mentrestant hem de menjar les verdures i les fruites que ens arriben de fora. I això no és fer País. És fer la guitza. És fer valer la seva quota de poder sense cap argumentació real.

Parla d’un govern futur format per ERC, PSC i CiU. No ho entenc. El PSC?. Recorda la pel·lícula Durmiendo con su enemigo?. Doncs el mateix, però desperts. Tenir l’enemic a casa i governant és una mala idea. Si realment, en aquestes reflexions internes que han de fer a ERC, arriben a la conclusió que són nacionalistes i catalanistes, en tot cas el govern pot ser entre ERC i CiU. Voldria veure a ERC com fa anys. Potser CiU els ha pres una gran part del protagonisme en el món del catalanisme, però són vostès qui l’han perdut. Voler carregar el carro sense mesurar la cabuda és equivocat. No poden anar a missa i repicar.

Sap que en algunes ocasiones hem comentat que a tots dos ens agradaria trobar-nos per parlar. Fem-ho. Sap que l’admiro com a persona i com a càrrec institucional. No tinc aspiracions de missioner evangelitzador. Però sí podríem analitzar la situació i arribar a conclusions. Espero tingui un buit a la seva agenda i ho fem. No tinc cap transcendència important dins el meu partit. No pertanyo a la direcció. Però sí sé el que ens convé a tots. I al dir tots parlo de Catalunya, del nostre País.

Entre les propostes que va presentar CiU tant al Parlament de Catalunya, com davant la comissió per la crisi, convocada pel govern espanyol, un dels punts en els que vam incidir és el de pagar en un termini màxim de 30 dies. I com es va poder veure, tant per part del govern tripartit com de l’espanyol, va ser rebutjada. Però cal comptar, com bé diu el mateix article, que les empreses, grans, mitjanes, petites, o simplement, un autònom, cada trimestre venen obligats a pagar les liquidacions de l’IVA, de l’IRPF, les quotes de la seguretat social i tantes altres despeses habituals en la tasca empresarial. Una d’elles, molt important, les nòmines. Sense pagar nòmines els seus treballadors no viuen. Vull dir que difícilment poden fer front a la seva vida quotidiana.

Però això de pagar en terminis curts és possible. Cal fer una política pressupostària diferent, agosarada, real, amb idees clares i totalment diferent de l’actual. I dic és possible perquè a la meva ciutat, a Sant Cugat del Vallès, des de fa temps es va posar en pràctica. Els pressupostos s’elaboren de la mateixa forma que en una empresa privada. Es treballa per objectius. I per cada objectiu assolible s’assigna una partida. I pels proveïdors s’aplica el confirming. I que cal fer a més? Doncs tenir una economia sanejada, un endeutament ajustat i tenir la confiança de les entitats bancàries i creditícies. Està clar que aquesta diferencia de conceptes han estat possibles gràcies a dos persones del govern de la ciutat, en Lluís Recoder, alcalde de la ciutat, i en Jordi Joly, tinent d’alcalde d’Economia i Hisenda. Dos sumands d’una suma que porta a l’èxit. Si les administracions paguen dins de terminis curts, les empreses gaudeixen de líquid i poden anar endavant. Aquesta informació la podeu trobar al web municipal. I si voleu, en Jordi Joly està disposat a anar on calgui per explicar-ho.

Torno a dir que això és possible però s’ha de disposar d’idees i de persones amb capacitat per fer-ho. Pel que observo, ni en l’un ni en l’altra govern, existeixen. I per tant, en aquests moments Espanya està en segon lloc europeu amb els terminis més llargs per afrontar els seus compromisos. Després de Grècia, que hom sap la situació que viu. Tema que al president espanyol no li agrada, però a mi no m’agrada la situació.  Suposo que aquesta manca de sensibilitat en vers la xarxa empresarial i industrial ve acompanyada per la manca de confiança de bancs i caixes. Entitats que han rebut quantitats gairebé pornogràfiques dels pressupostos estatals per tal de poder concedir préstecs als empresaris, però no és així.  Com exemple, http://quimloras.cat/?p=18 , de la nefasta gestió d’aquestes entitats que han destinat i destinen aquests recursos per a salvar-se de la caiguda. Però està clar, l’endeutament d’ambdós governs és elevat, molt elevat i això genera desconfiança.

O es fa un canvi important o anem a una situació molt complicada i de difícil sortida. A Catalunya tenim el relleu preparat, amb idees, amb capacitat. CiU pot aportar el que fins ara no s’ha fet. Hi ha un gran equip humà. En canvi a Espanya, la situació és més complicada. El relleu és igual de dolent que el que està per rellevar. Però en aquest cas no utilitzaré la premissa aquella del boig conegut. Ja sé de què es capaç. I esperaré a veure que fa el savi. Cap dels dos és de la meva predilecció però ja que no puc triar més, hauré de suportar el que surti de les urnes. Espanya és així. Un estat bipolar i això no és bo. Empassaré saliva i faré el cor fort. Però cal posar en marxa solucions i deixar-se estar de fotos amb líders mundials, mentre aquí a esperar. Allò del qui dia passa, any empeny, ara no és aplicable. Laq dignitat passa per reconeixer la incapacitat.

Curiosament aquests darrers dies han aparegut diverses notícies sobre CDC, UDC i CiU sobre diferents finançaments il·legals, a El País, el Diario de León, un altra cop El País, La Vanguardia, i altres més. També ha sortit a Google, procedent de European Pressphoto Agency, en la que UDC ho nega i afirma que portarà la documentació que els hi ha demanat per tal d’aclarir aquest greu assumpte.

He pogut llegir el que alguns membres del PSC, militants i càrrecs electes, han fet sobre els casos, en els que s’han institucionalitzat com a fiscals i jutges, acusant de forma injusta a les persones de CiU per aquestes suposades irregularitats. Està clar que actuar així demostra tenir poc seny i actuar de forma sectària. En cap cas és pot jutjar un tema que està sent investigat i molt menys quan les informacions que apareixen no s’han contrastat. Per sobre de tot hi ha la presumpció d’innocència i avançar resultats em sembla poc seriós.

Recordo el cas Pretòria. Quan va ser detingut de forma vexatòria l’alcalde de Santa Coloma de Gramenet. Fins ara, encara, no s’han provat les imputacions que li van fer inicialment. En el cas que finalment no siguin certes, aquesta persona haurà quedat marcada de per vida. Sempre he reivindicat la seva presumpció i el seu dret a demostrar-la. Al igual que la resta de detinguts. I ara, fins quan s’haurà d’esperar?. El jutge Garzón sembla que és multi tasca i ara està per altres temes. Quan es donen casos com aquests, no es poden deixar els papers sobre la taula sine die. Hi ha persones, amb dignitat perduda per unes raons sense provar.

De totes formes, pels i per les que van comentar de forma alegre aquestes notícies, vull recordar que el mateix tribunal de comptes va reconèixer que al PSC, dues entitats bancàries li havien perdonat sengles préstecs per un valor de quasi 40 milions d’€, que els va advertir pel deute d’altres quasi 13 milions que tenien de deute amb altres entitats, al igual que ho va fer amb el PSOE, amb quasi 48 milions de deute i al PP amb més de 50 milions. No disposo de les dades reals i per tant només faig que transcriure les notícies aparegudes, però mai les jutjaré. Tinc molt clar que en el cas de que siguin provades aquestes acusacions seré el primer en exigir responsabilitats. Però ara no. Cal esbrinar quines notícies poden ser reals i quines corresponen a l’anomenada premsa dirigida per tal de generar mal. I en aquest cas a qui estan fent mal és al nostre País. Si l’estimem, cal saber deixar aparcades les informacions i esperar. Un vot de confiança pels nostres polítics. Cal ser prudent en aquests temes espinosos ja que tant sols generen més desconfiança entre la ciutadania i no beneficien a ningú. Perjudiquen a tots els partits polítics. I s’ha de ser assenyat per no acabar de rematar la política digna i seriosa.

Governar un País és molt seriós. Molt més que qualsevol campanya que es pugui fer apel·lant a aquesta seriositat. I per abatre el rival no valen calumnies ni mentides. Com deien en la seva campanya, la gent de PSC, Fets, no paraules i molt menys quan són fosques i incriminatòries sense cap argument més que un titular en la premsa.  La frase de campanya pot convertir-se en Fets no, paraules.

Des de sempre, però darrerament amb més presència, en Twitter, l’usuari PSC del mateix partit, reparteix a tort i dret comentaris i adjunta enllaços de la seva revista Endavant Digital en la que pengen articles que intenten mostrar les grans heroïcitats dels seus polítics, començant pel president Montilla, i articles en els que es dediquen a fer comentaris falsos i intencionats sobre el partit que més por els fa, CiU, perquè són conscients que els farem fora del govern i tornaran a la oposició, el lloc més natural per un partit que no té ni idea de governar i que ho ha mostrat sobradament en aquests set anys de desgavell. Fent ús de les paraules del meu pare, els diré que són molt recargolats.

N’hi ha un, http://bit.ly/91pQiB, corresponent al número 202, en el que el lector pot comprovar les acusacions que fan a CiU sobre el tema de les consultes. Diuen que CiU es desvincula de les consultes de forma progressiva perquè, en les primeres va sortir en Artur Mas a donar suport i aquestes últimes han quedat en mans de polítics de darrers graons de la direcció del partit. I volen referir-se a Jordi Turull, Josep Rull, etc. Realment aquests comentaris són una rebequeria de nen o nena malcriat i mentider. En el fons saben que part, gran part, del seu electorat els passarà factura per la seva actuació davant aquest assumpte prou important pels catalans que estimen i defensen Catalunya i la seva llibertat. Segueixen les directrius de partit, per les que creuen que criticant a l’adversari i fent-lo caure del cavall, quedaran al seu nivell. Saben que CiU no està per aquesta labor. CiU, des de les primeres va donar llibertat als seus militants perquè actuessin segons el que les seves idees i consciència els hi deien. El Dret a Decidir és una de les premisses de CiU. I si ens referim a CDC, l’Estat Propi forma part dels estatuts, aprovats per gran majoria en el darrer Congrés de juliol de l’any 2008.

Com ja vaig escriure en un anterior apunt, http://bit.ly/cSaqT2 , CDC recolza i dóna suport a les Consultes però amb la condició de que siguin iniciatives populars, sense que els partits com tals, incideixin de forma directa. És dóna suport però la direcció, les tasques d’execució, i el protagonisme ha de ser dels ciutadans que s’impliquen en aquestes tasques complexes i difícils. Que alguns membres de CDC facin declaracions és sempre a títol personal, per tal de crear il•lusió entre els ciutadans perquè prenguin consciència de la seva participació. CDC també diu que els partits han de generar il•lusió. Han de llançar els missatges suficients perquè aquestes consultes tinguin l’èxit i repercussió que han de tenir. Però en cap moment s’ha estat en la primera línia. Que sí ho ha fet ERC quan s’ha involucrat del tot, fins i tot, generant certs problemes en els Ajuntaments on s’han fet aquestes consultes sortint com els grans salvadors de la pàtria. Repeteixo que aquesta forma d’actuar de CDC forma part dels estatuts. Som així i què?. No fem el que està intentant fer el PSC. Negar una realitat amagats darrera una utopia nomenada federalisme. Han tingut molts anys per fer-ho però mai han tingut el valor. Recordem que en González ho va anunciar en les seves primeres intervencions.

Opino que el retrat que pretenen fer, desdibuixat, borrós i amb les eines equivocades denoten la seva mala praxis. Tenen la gran virtut de generar confusió amb notícies falses. El mal és que se les creuen i les repeteixen de forma natural.

El gran Groucho Marx va dir, A qui creu vostè, a mi o als seus ulls. I també hi ha un altra frase que diu No hi ha pitjor cec, que el què no vol veure. Amb aquestes dues frases queda resumit com són i quina mena de política practiquen. Mala política i per tant pitjor gestió. Els errors s’han de reconèixer i no esventar-los als veïns per eludir responsabilitats.