Els temes que comentaré no són pas nous, venen de fa temps però darrerament s’agreugen de forma més clara, molt més a la vista de tothom i no sé si és deu a una vaga encoberta del cos policial de Catalunya, el Mossos d’Esquadra, però segur que deu haver alguna raó que no arriba a l’enteniment normal d’una societat lliure, democràtica i en la que els drets humans han de ser la bandera d’un País que ha optat per aquesta via.

Avui El Periódico publica una carta d’un lector en la que comenta una situació que quasi frega el ridícul més impactant. Parla d’un soci del FC Barcelona que en el darrer partit Barça – Real Societat, un soci amb més de 40 anys d’antiguitat i que havia portat un termo amb caldo per ajudar a passar el fred, va ser convidat per uns Mossos a abandonar el camp i fer fora l’esmentat termo per considerar-lo un estri perillós. Certament el fet mereix un ja famós #etfelicitofill cum laude per diverses consideracions. El propietari del termo no va ser advertit a l’entrada, perquè les persones que controlen els accessos com el personal de seguretat del club, no ho van considerar així. No dic que les mesures de seguretat hagin de ser portades a terme amb eficàcia però possiblement, els Mossos que van intervenir en aquest cas, deuen ser fans de sèries televisives d’origen americà on tothom és culpable sense més i molt més quan poden sospitar que el terrorisme s’amaga darrera de cada persona.

En la mateixa pàgina, parlant de la versió paper, apareix un altra carta signada per un ciutadà de Premià de Mar, en la que denuncia que uns membres de la policia local de Barcelona el van multar amb 200 € per portar al CAT a la matrícula del seu cotxe. Cal veure que l’esmentada multa està redactada en castellà, llengua que en tot moment van fer servir els agents municipals quan si van adreçar al ciutadà, segons manifesta en la seva carta. Un cas que ja és habitual però no tan sols en la de Barcelona, sinó en moltes ciutats, on la llengua vehicular dels policies locals és el castellà.

Però el més impactant ha sigut l’escenari que he pogut contemplar a l’estació de Terrassa dels FGC. El desplegament de Mossos d’Esquadra amb uniforme i vestits amb roba de carrer era espectacular. La seva missió consistia en aturar a tots els ciutadans no comunitaris que sortien del tren en el lloc on s’ha de validar els bitllets abans de sortir. La seva plantada, el desplegament, les formes de parlar a les persones era realment lluny del concepte de servei a la ciutadania i si certament estaven en un moment d’identificació de possibles terroristes, tan sols calia posar uns lluminosos advertint del que estaven fent.

Què està passant?. Podria ser que els agents de l’ordre públic estiguin fent una vaga encoberta per tal de pressionar al govern i a la fi han de ser els ciutadans els que paguin la festa?. Si realment volen pressionar al conseller Puig i al govern potser cal que munyin les neurones i trobin altres vies. Tocar el voraviu a la gent del carrer, a la ciutadania és el que tothom acostuma a fer, però cal que trobin altres vies. Escridassar al president de la Generalitat en castellà no ha portat beneficis i aquest deu ser el següent pas en la llista d’accions a prendre.

No val oblidar però, que fa pocs dies que aquest govern va votar juntament amb el PP, la prohibició del CAT en les matrícules dels vehicles. Un tema per estudiar ja que quan va succeir anteriorment, el ara conseller va anunciar que en la seva moto el portava i de forma molt digne. Benvolgut conseller, ets dels pocs membres de CDC que mereixia el meu respecte i per raons de tipus personal, però amb això i les teves promeses de paraula no acomplides, has passat a engreixar la llista dels que ja no el mereixen.

Penso que la responsabilitat del govern i en aquest cas del conseller de torn ha de servir per alguna cosa més i per tant espero reaccionin i facin alguna cosa que impedeixi que els mals de queixals o de peus d’un sector del funcionariat no vagin a perjudicar encara més a la ciutadania.

Per acabar només afegiré un comentari. Cal que els Mossos que vesteixen de carrer facin un gir en les seves formes de vestir, ja que apart se’ls veu d’una hora lluny, la uniformitat no uniformada queda palesa. 

Després del 38è Congrés del PSOE i després de la derrota per un marge mínim de 22 vots de Carmen/Carmen Chacón, he llegit diversos articles d’opinió i he escoltat opinions diverses de tertulians. Puc estar d’acord o no però penso que un tema important, al menys per a mi, s’ha oblidat i ningú fa esment. Em refereixo a la campanya que se li ha dissenyat i que ha portat a terme Chacón i el seu equip, ha sigut un desastre, sense cap coherència i molt mal estructurada. I amb això no dic que jo ho hagués fet millor, però si hauria evitat algunes sortides de mare que tan sols han provocat un rebuig important a la majoria dels barons del PSOE i de tots aquells i aquelles que ja porten molts anys i creien que podien perdre els privilegis que gairebé tenen garantits de per vida. Certament lluitar o combatre aquests costums i les formes de fer és molt difícil ja que actuen com, amb perdó, una bandada de llops en la que tots i totes actuen alhora quan senten el perill o precisen trobar menjar, deixant de banda les seves rancúnies individuals o de grup.

Amb aquest comentari no vull donar cap pas en favor dels dos candidats, ni pel guanyador ni per la que va quedar fora de la cursa, tan sols manifesto que en la política espanyola i quan dic espanyola estic incloent la catalana, totes les qüestions relatives a les dones, a les paritats a les igualtats, es manifesten en el moment d’escriure llistes en les que mai, al menys fins ara, una dona ha sigut la cap. Un concepte que dins l’àmbit municipal sí succeeix pel fet que té una importància relativa i es considera de segona divisió.

Tornant a l’equip de campanya de Chacón, penso ja va quedar marcat amb ferros molt roents en més situacions i només cal girar un xic el cap per observar com va quedar sense possibilitats per ser la candidata a les eleccions espanyoles. La vella guàrdia no vol saber res de dones en primera línia i això ha quedat manifestat, fins i tot en el PSC. El missatge que havia de donar Chacón no és pas el que ha donat, ni les formes, ni el sistema i molt menys la seva imatge. Vull creure que dins el seu equip hi havia persones que estaven patint una ràbia interna i l’han vessat fent servir a la candidata. I no entenc com ella no ho ha vist. L’han fet perdre els i les que, teòricament, havien de fer la tasca per assolir el contrari. S’ha pogut observar de forma clara i manifesta que hi havia ganes de fer fora Pérez Rubalcaba i els seus i això ha portat el fracàs. No han sabut transmetre de forma clara el seu missatge, han estat fent la bona feina al rival que no ha hagut, gairebé, ni esforçar-se. Cada cop que Chacón feia una trobada amb militants de diferents agrupacions, els homes forts del PSOE anaven fregant-se les mans al observar com ella anava de dret cap al pou. I sí, al final el marge ha estat de 22 vots, però són els suficients com per haver frustrat les il·lusions i les ganes que hi havia. I sí, l’han votat 22 delegats menys que al rival però comptant que hi havia els vots PSC més els de molts delegats del PSOE que sabien que amb ella tenien possibilitats i que amb el rival quedaven igual o potser pitjor. I no val el cas d’en Griñan, ja que és una forma de deixar-lo en la vitrina dels premis. El nou càrrec tan sols és simbòlic perquè qui realment mana i decideix és el nou executiu.

Els que hem viscut la política des de dins, coneixem bé perquè serveixen els Congressos dels partits. Sincerament per a res. Tot està més que preparat i ningú pot sortir de mare. Tot està cuinat i s’ha de seguir el que la direcció i el candidat ha decidit amb el seu equip. La resta només és per raons mediàtiques. Fer veure als altres partits qui arriba a tenir més gent i qui omple el aforament més gran.

Igual que el Executius Nacionals del partits. Tenen la mateixa utilitat que sinó hi haguessin. Avui, el meu bon amic José Antonio Donaire, ha escrit una piulada a twitter amb la que m’he sentit identificat. Ha escrit:

Avui que tothom analitza l’executiva del PSOE, deixeu-me dir que en realitat les executives dels partits serveixen en general per a ben poc.

Afegeixo la meva signatura al comentari.

Per acabar diré que a Chacón li han fet el llit amb petaca la gent del seu equip i del seu primer entorn. No han estat a l’alçada i ja és la tercera derrota. Potser cal que vagin recollint els seus estris, marxin, deixin les finestres ben obertes i donin pas als que sí saben i no tenen el cul comprat. Els errors es donen una vegada, però quan queden ja sistematitzats com en aquest cas i es repeteixen una i altra vegades, només es pot pensar que entre els que la volen guarir hi ha algú que la voldria veure nua, sense cap protecció i al mig de la Sibèria. En Churchil ja ho va advertir: No busquis enemics entre els teus rivals, el tens entre els teus coreligionaris.

El passat dilluns vaig rebre una telefonada del SOM, Servei d’Ocupació Municipal, de l’Ajuntament de Sant Cugat en la que em convocaven a una reunió, avui dimecres a dos quarts de deu del matí. La convocatòria era per persones de més de 50 anys, en situació d’atur, per presentar un nou projecte molt interessant. Com és habitual en mi, un quart d’hora abans ja hi era però la reunió ha començat 35 minuts tard pel problema d’un projector amb el que ens anaven a presentar un powerpoint. Maleïda tecnologia!! En ple segle XXI i un projector dóna problemes!!.

El pla que ens han presentat és un nou projecte. Un nou consorci format per la Generalitat, els Ajuntaments de la comarca del Vallès Occidental, la Diputació de Barcelona, el Consell Comarcal del Vallès Occidental, la CECOT, la PIME i els sindicats CCOO i UGT i està avalat pels fons dineraris que aquestes administracions aporten més els que es reben del FSE, Fons Social Europeu. El nom del consorci és COPEVO, Consorci de Promoció Econòmica del Vallès Occidental i s’ha creat per tal de resoldre el greu problema de l’atur i amb l’objectiu de generar la reinserció laboral de persones d’aquestes edats. Certament el projecte presentat no és pas nou, ja que l’any 2011 ja existia i va donar el seus resultats, que va ser que 40 persones poguessin tornar a treballar.

Però s’ha arribat a un punt en el que han aclarit que el programa, el projecte, tant sols podrà acollir a 135 persones de tota la comarca. Malament, ja no anem pas bé. Precisament aquesta comarca, la que ara mateix ostenta el major número d’habitants, la que fins fa poc era de les més industrials de Catalunya, també és la que ha patit el major número de tancament d’empreses i el major número d’ERO’s presentats i acceptats pel govern català. És a dir, de la quantitat total d’aturats i aturades majors de 50 anys, desconeguda pels membres del consorci ja que no han sabut respondre a la meva qüestió, tan sols 135 poden ser seleccionats per a seguir un procés de selecció i després d’entrevistes personals i en funció de la seva situació, accedir als programes. Per cert, a Sant Cugat del Vallès li corresponen unes 20 places i a la trobada hem anat unes 100 persones.

A la vista de tot això només puc pensar que aquest consorci només serveix per justificar que les administracions fan gestions i activitats pels aturats i aturades, per les persones que han quedat sense feina per causes que no cal exposi i que només servirà perquè els mitjans facin una notícia, surtin publicades fotos dels càrrecs a les seves pàgines i que la ciutadania encara cregui que estan preocupats, realment molt preocupats, per la greu situació. En canvi, la meva opinió és una i clara: una nova presa de pel. No es pot jugar amb les necessitats de les persones ni generar il·lusions d’aquesta forma.

I per justificar la meva opinió només cal revisar l’estat econòmic de les administracions que intervenen. Totes elles estan amb greus problemes. No cal recordar que la Generalitat va patir de valent per pagar les nòmines de desembre; que la Diputació ha retallat els ajuts a escoles bressol i al transport escolar i altres activitats que fins ara feien. Quan al Consell Comarcal, fins ara ben poc a fet i amb prou feines pot assumir les despeses que tenen. Per tant, les aportacions econòmiques seran minses i per aquesta causa només hi haurà 135 persones que podran rebre aquest servei.

Com a dada curiosa, la persona que ens ha presentat el projecte ha comentat que l’any 2011, 1 persona, sí, una persona, després de fer un curs de venda d’electrodomèstics, va aconseguir tenir feina en un establiment del ram. Tot un èxit i pel qual encara deu estar pendent de lliurar alguna medalla d’or, trofeu a l’esforç i sacrifici o una menció i diploma especial lliurat pel president de la Generalitat en un acte a Palau amb un refrigeri posterior i una dinar dels presents. Per suposat que el que va aconseguir feina no hi seria pas.

Fer volar coloms, viure en els núvols, fum d’encenalls o qualsevol altre frase que descrigui això és valida i acceptada però penso que en aquests moments d’extrema gravetat, fer aquestes coses són una forma de caure en un ridícul espantós. I el pitjor és que dels presents, la majoria s’hi han apuntat sabent que només 20 seran els escollits o escollides després de passar per un raser que està ubicat en algun lloc de la comarca on unes persones que ni els coneixen decidiran si són o no acceptats.

Com a dada final faré esment a un dels requeriments imprescindibles per accedir al pla: disposar de temps lliure. Penso que els aturats i aturades tenen molt temps lliure, potser massa i tot i per tant em sembla un despropòsit afegir aquesta condició.  

El magnífic reportatge del programa 30 minuts

Portem molts anys, potser masses anys parlant d’espoli, de malbaratament dels diners públics que són tots aquells que paguem de forma obligada, directes i indirectes. Fins i tot amb patriotisme de saló. Són tots aquells diners que de forma inconscient anem dipositant dia rere dia dins la caixa comuna per poder disposar dels serveis públics que els diferents governs en el decurs d’aquests anys ens han anat prometen. Però està clar que no han actuat bé i a la vista del que el reportatge ens mostra tant sols queda una única reflexió. Vivim en un país, en un estat, on Alí Baba i els seus 40 amics serien tant sols uns aprenents. Vivim en un país, en un estat, en el que després d’anys de misèria humana i social a causa de la dictadura, alguns i algunes, quan van veure el sol van decidir canviar el seu antic habitatge de 60 metres quadrats per una casa de luxe; van canviar el seu vell cotxe, si en tenien, per un d’alta gama i van decidir que a partir d’aquell moment s’havia acabat amb les restriccions i que calia viure bé. I així ho van fer, això sí, amb la boina roscada fins a les orelles. Els fets que s’assenyalen en el reportatge mostren a més la pobresa d’esperit i les formes en les que uns quants personatges van decidir fer diners i molts gràcies a la ignorància d’uns ciutadans que ni en sabien ni en saben res de res. Fer diners de la forma més indigna i denunciable.

Haig de reconèixer que vaig sentir molta vergonya en veure de quina forma barroera i sense cap mena de remordiments, els polítics, tots i totes, sense cap mena de seny, van anar construint tota aquella sèrie d’obres faraòniques sense cap utilitat. Però bé, estem en un país, un estat, on interessen molts més les corridas de toros i els partits de futbol i ningú ha exigit cap responsabilitat als malfactors, als espoliadors, als que han buidat les caixes. Ans al contrari, alguns encara segueixen en el comandament mafiós i altres han rebut grans honors.

I per solucionar aquests forats, que res a veure tenen amb el problema de la globalitat mundial, ni amb el tema de Lehmann Brothers ni amb els actius tòxics, de la forma més negligent i corrupte ens els traspassen i ens obliguen a patir retallades en drets socials de primera necessitat, ens incrementen els impostos i les taxes i destrueixen el teixit empresarial, arrossegant més de 4,4 milions d’aturats i aturades sense cap via de solució ni esperança de que pugui tenir cap remei. Però de debò la població d’aquest estat, d’aquest país som tant summament inertes?. Som de tarannà pusil·lànime i sense cap sang? O potser les preocupacions més importants són saber si nevarà i es podrà anar a esquiar i lluir els darrers estris adquirits?. Com podem ser tant i tant pobres d’esperit?. Això sí, a les xarxes socials els missatges sobre Espanya, sobre la independència, sobre si ens roben o no, són un constant que quasi enfarfega, però en la realitat, una majoria, espera la sortida del nou smartphone o la propera tablet per poder lluir de nous aparells. No ho entenc. I ho dic des del sentiment de tristesa més profund. Recordo que en la meva joventut i època d’estudiant, per una trist apujada de preus del transport públic, el poc que hi havia, es va muntar una gran manifestació que va obligar als responsables del moment a replantejar-se el tema i no aplicar-la. Ara, la sang s’ha convertit en gintònics, per cert la beguda de moda més antiga coneguda, o en música de qualsevol grup que l’escoltem fins i tot mentre dormim i res més. No estic pas esperonant a ningú a prendre decisions d’insubmissió ni de violència, però com diu la religió catòlica, ells són els pastors i la resta formem el ramat. I potser un ramat capat i sense força, sense estímuls. Bé, potser sí, els estímuls interessats que alguns polítics i mitjans de comunicació posen en marxa per aigualir l’adrenalina que alguns puguin tenir surant per la pell. Seguirem sent mesells i ramat per molt més temps?.   

Des que el passat gener de 2011, vaig deixar de ser membre de CDC, dimitint dels càrrecs que tenia en el partit i a més renunciant al càrrec que tenia en el gabinet d’en Lluís Recoder mentre era alcalde de Sant Cugat del Vallès, he fet alguns articles en els que comento el meu desacord amb la política que CiU està duent a terme a la Generalitat així com en l’Ajuntament de Sant Cugat, on governen des de fa més de 24 anys. Però està clar que això no agrada i en alguns casos una colla de sicaris pagats, que encara mantenen el carnet del partit a la butxaca, amb noms falsos i sota l’anonimat que la xarxa permet, es dediquen a escriure falsedats i mentides per tal de desprestigiar-me. I molts, possiblement, són dels que ara estan rebent els favors promesos a canvi dels serveis prestats, en forma de càrrecs i sous que mai a la seva vida podien arribar a imaginar. Deuen pensar que potser sóc curt de gambals i que no observo el seu estil i les seves formes, apart que sempre fan servir el nom de Jordi o d’altres inventats, com el cas famós de la Maria de Puig-reig, que comentava temes que no podia conèixer mai. Però bé, penso que estic arribant al moment més crític i que de ben segur ho serà per moltes altres persones, ja que disposo de molta informació, dades, noms i cognoms que en el supòsit de fer-los públics causaria greus problemes. I són dades que es poden contrastar i verificar. No són pas dades inventades ni manipulades.

Des que escric en cap cas he inventat res i sempre he adjuntat la documentació que ho acreditava. El darrer cas va ser el dels sous dels càrrecs electes i de confiança de l’Ajuntament de Sant Cugat. Hi va haver alguns poca-soltes que fins i tot van gosar dir que eren mentides quan els documents que hi vaig enllaçar havien estat emplenats en el seu moment pel mateix Ajuntament i els vaig aconseguir de del BOPB. Però com no tenen seny ni idees i es dediquen a acomplir fil per randa el que els encarreguen, escriuen sense mesurar ni meditar el que fan i per tant perden bou i esquelles ja que ni per això serveixen.

Penso que la llibertat d’expressió és un dels drets que tenim les persones en aquesta democràcia que des de fa més de 30 anys ens estan venent i per tant, mentre no manifesti cap mentida, no falti a la veritat, estic en el meu dret d’opinar sobre el que considero no s’està fent bé. I tinc molt clar que mai faré malifetes d’aquest estil perquè de sempre les he rebutjat. Un principi que des de petit he seguit i perquè el meu pare així m’ho va fer veure. Puc tolerar moltes coses, sempre dins la divergència d’opinions, el respecte i l’educació però no puc tolerar i de fet no tolero gens les mentides, les falsedats i molt menys als que les fan servir per pujar graons i estar sempre per damunt la resta. Dieu-me intolerant si voleu, però llavors potser formeu part dels que admeten la mentida com a eina per prosperar.

Per tant i fent us de les paraules d’un catedràtic de matemàtiques que vaig tenir fa anys viure i deixar viure i si escric temes que no són del grat de qui les llegeix que aporti el seu comentari i opinió que serà sempre ben rebuda, però mai la desqualificació personal amb mentides perquè llavors potser sí que desenterraré i obriré la caixa de Pandora i les lamentacions se sentiran des de Jerusalem.

Accepto el diàleg, accepto el debat, però sempre argumentat i mai sota supòsits. Que cadascú suporti el pal que li toca suportar. I als que ara són al govern o col·laboren amb ell els toca el rebre, com quan abans eren a la oposició i llançaven les seves crítiques als que governaven. La política que ara tenim l’han creada els polítics i penso si deuen sentir molt bé perquè no han fet cap intent en canviar res. I amb aquesta premissa ja se sap que qui governa rep i més quan les seves gestions no ajuden a resoldre els problemes o quan les promeses electorals queden en el tinter i si fa tot el contrari al que s’havia dit.    

El meu bon amic Jaume Massanés, santcugatenc, lluitador i defensor de la bona administració pública, va ser un dels impulsors de la plataforma veïnal uaSC, un altra Sant Cugat, amb idea de denunciar totes aquelles actuacions que des de l’Ajuntament es porten terme i no són les més adequades.

En el seu bloc personal apareixen dos articles molt interessants. El primer si refereix a unes mesures d’estalvi que proposa per tal de reduir l’import de la nòmina dels càrrecs electes i de confiança, assenyades i coherents amb la situació de manca de cabals i en aquests moments en els que el govern català i les diputacions es veuen obligats a reduir les aportacions a les administracions locals. Per cert un tema que es pot relacionar amb l’article que vaig escriure el primer dia de 2012 i en el que comentava els sous d’aquests càrrecs. Us el recomano ja que paga la pena meditar i potser altres municipis les poden aplicar.

El segon article si refereix a l’empresa municipal Promusa, dedicada en els anys de bonança econòmica a la construcció d’habitatge públic i en el que qüestiona la seva continuïtat per les raons que exposa. Un bon article, també per reflexionar i perquè potser és una situació en la que es troben altres municipis.

I sobre el tema de Promusa caldria afegir que l’alcaldessa, fins ara presidenta del consell d’administració ha traspassat el càrrec al regidor de Territori qui potser sí cobrarà les dietes que li corresponen per assistir un cop al mes, ja que l’alcaldessa hi ha renunciat a totes les que li corresponien. Un regidor, Josep Romero i Tejero, que en el decurs de la campanya electoral de les municipals de 2007 i en la presentació del candidat Lluís Recoder va dir que era el seu darrer mandat , però sembla ser que les circumstàncies fan canviar d’opinió i segueix en actiu. No sempre les promeses fetes es porten a bon fi i aquest és un dels casos als que en altres ocasions m’hi he referit. Les paraules, potser sí se les emporta el vent però la memòria sempre queda i molt més quan si ha estat present en aquell acte en el Teatre Auditori de la ciutat.

Les paraules del gran home fort i portaveu del govern català, Quico Homs

Quan es va preparar l’estratègia política de CiU de cara a les eleccions catalanes de novembre de 2010, penso si van cometre errors greus, de concepte i de no voler acceptar, en certa forma per arrogància, una situació que era ja clara i que malgrat tenir idees i informacions que la situació del País podia ser greu, no si va fer amb les precaucions que en aquests casos són més necessàries. Des del partit si va

actuar amb un objectiu clar. Artur Mas havia de ser president ja, per no haver de repetir les paraules dites de les dues anteriors conteses, guanyades en nombre de vots però no amb la realitat de govern. Està clar que davant la situació del moment, moltes veus dins el partit si van referir al fet de la gravetat de molts temes, de molts aspectes i que hom podia observar o havia patit en primera persona. Per una banda aquestes formes de fer i per altres, alguns membres que es podien sentir desplaçats per altres, van iniciar una campanya personal per tal de sortir a la premsa de forma constant i perquè la ciutadania en tingués coneixement més enllà de les seves fronteres o poble gran on si havien instal·lat.Però així ho van decidir els que sempre han decidit i a qualsevol proposta, sempre hi havia resposta preparada. No tens prou informació i ara no puc explicar-la. Això sí, a uns quants se’ns havia atorgat el càrrec de conseller nacional del que fins a data d’avui no tinc encara clar ni què era ni que volia dir ni ser.

Tornant al tema de les eleccions anticipades dit per en Homs, penso que serà el camí que en breu haurà de prendre aquest govern. I ho haurà de fer per una trist però gran raó. La manca de diners no els permet fer res del que caldria fer i no val perdre de vista que el govern espanyol els té ben lligats – ens té ben lligats- de mans i peus i també d’idees. Qualsevol pas que hagin de donar serà sempre amb el vist i plau de Madrid i sota la supervisió del PP català. Fins i tot quan hagin de pagar nòmines i els diners no arribin, segons paraules d’algun diputat al Congrés de Madrid, ja els hi aportaran i això, al menys al meu parer, és una forma d’estar intervingut. I molt mes quan des del PPC ara els camins són més planers i sembla ser hi ha més bona predisposició a participar en el govern. Dins el mapa de la pell de brau, Catalunya encara és un punt que cal reduir i adaptar a les noves formes.

Però que ningú es fregui les mans. Que hi hagi eleccions anticipades suposa una gran oportunitat pels partits que realment defensen la sortida de l’estat espanyol. Els que volen la independència com a via que pot salvar aquesta terra i posar-la de nou on li correspon. I llavors serà el moment en el que es podran veure certament les idees i intencions de CiU. Faran cas al que en Jordi Pujol està dient des de fa bastant temps? O potser a l’avi l’arraconaran i tant sols el faran servir per omplir pavellons? Potser sí però el faran estar callat o li donaran escrit el que haurà de dir. Com darrerament que si va penedir de la famosa frase del peix al cova. Ja s’ho poden anar traient del cap els seus seguidors, simpatitzants, votants i militants. Ni pacte ni concert fiscal. I per tant res de mencionar la paraula maleïda. I aquí em pregunto. Els i les joves promeses del partit, la JNC, desenterraran la pancarta famosa Catalonia is not Spain o continuarà dins el forat on l’han deixada per prohibida?. S’ha de saber anar a missa i repicar les campanes, però mai per un càrrec i un sou. Si les coses es fan bé no caldrà fer el mesell i es podrà anar per arreu amb el cap ben alt i orgullosos de viure i tenir un País com cal.

Potser estic equivocat però penso que als voltants del proper estiu estarem enredats amb noves eleccions i el més divertit serà escoltar propostes electorals, allò tant conegut del si rebo la vostra confiança faré…

(Foto procedent de ElPuntAvui).