Mentre de fons escolto les bandes sonores de Els Picapedra, la Guerra de les Galàxies i Superman, just estic llegint la noticia en la que el president Rodríguez diu que no hi ha crisi. Que tant sols és un tema opinable i depèn del que s’entengui per crisi. Puc assegurar i prometre que no he begut. Que tant sols he pres una cervesa freda just abans de dinar i era de la mida equivalent al que s’anomena de forma col·loquial un quinto.
Un cop aclarit això torno al tema. Què vol dir aquest senyor amb això de que no hi ha crisi?. Segur que no la deu tenir ell ni els seus. Però la majoria dels que de forma mensual i anual, paguem remugant els nostres impostos i taxes perquè ell i els seus visquin sí. Sí que tenim crisi i ho podem veure en el dia a dia. Senyor Rodríguez, m’agradaria convidar-lo uns quants dies a que ens acompanyes a comprar a qualsevol supermercat de Catalunya. Amb quatre productes de neteja, paper higiènic (els seus súbdits acostumen a anar al bany de tant en tant), cafè que també ens agrada, quatre embotits, llet i algun altre producte d’alimentació i, habitualment
de marques blanques, no ho pagues si no poses damunt la caixa més de 50 €. Estic segur que no sap el que costa una barreta de pa, l’anomenada baguette. Està clar que segons el lloc pot anar de 0,60 a 1,10 €. Amb un greuge afegit a tots dos preus. Com la tinguis a casa més d’un dia s’ha d’anar en compte no caigui als peus per evitar danys.
Senyor Rodríguez, crisi vol dir que les famílies no puguin arribar a final de mes. Que els diners que cobren cada mes donen per menys. Que amb l’arribada de l’euro, tot, però tot, va tenir un increment del 66%. Sí, tal com sona. Vàrem passar de la moneda de vint duros, cent pessetes, a la d’un €. Un cafè costava entre 70 i 100 pessetes, segons l’establiment i el lloc on es prenia. Ara va de 0,85 a 1,05 €. Ja no parlem dels combustibles, ni de la factura de la llum, ni del gas i molt menys de l’aigua, on el 50% del total són exactament taxes directes sobre el consum i que no deduïm de cap renda. I que a sobre, damunt aquests preus ja encarits s’ha anat afegint el maleït IPC. També sabrà que els increments de preus mai han estat iguals al IPC, sempre per sobre. Per una o altra gaita, sempre per sobre. En canvi, tant els seus ministres d’economia com els del PP, en dues legislatures, acostumaven a recomanar que per evitar els increments de preus, es congelessin els sous. En això mai s’han barallat. Han coincidit. Quina casualitat. Deu ser del manual del bon ministre d’economia. Quan tinguis problemes amb l’IPC, per frenar l’escalada de preus, congela sous. Quina ximpleria, oi?. Resulta que donant-nos menys diners gastarem menys. Això, en el meu poble, genera una reducció de les vendes i això fa que les empreses també venguin menys. A menys vendes, reducció de personal. No he fet cap Master als EEUU, ni tinc cap postgrau en economia, però si sentit comú.
Cal ser sincer i afrontar els problemes amb valentia, senyor Rodríguez. No val inventar-se paraules ni frases com van fer els seus subordinats catalans, els del trist – partit quan els problemes de la manca d’aigua. No feien transvasaments sinó aportacions puntuals del cabal d’aigua d’un riu a un altra. Deu ser també del manual de socialista, o dels d’esquerres, nacionalistes i catalanistes de debò. Tergiversar frases i realitats és de males persones. És fer frau als ciutadans d’aquest país i del seu estat. Els que defrauden, més d’hora o més tard ho paguen. El que més m’emprenya és que si vostès marxen vindran els seus cosins germans, el PP. A tos dos els hi tinc al·lèrgia. Sort dels antihistamínics que ajuden a suportar-ho però no es pot abusar. Per tant, parli amb els seus, els que hi ha a la Generalitat, que comencin a fer les maletes. Que no oblidin cap dels molts informes milionaris encarregats, a preu de rellotges Rolex, que estan amuntegats per arreu. Tampoc oblidin les enquestes fetes per res. Es a dir, que facin net i ho deixin així, net. Que fa cosa trobar-se els calaixos bruts, pols i altres andròmines que no serveixen per res. Els hi agrairem els que hem de tornar a governar aquest país, per intentar en el termini més curt de temps posar ordre i fer que poc a poc tot vagi tornant al seu lloc. Costarà perquè hi ha molt a fer, però amb ganes i esforç ho aconseguirem. Tingui per segur que tots li agrairem aquest pas.
