He posat aquest títol i aquesta imatge, però no era per menys. I les raons que m’impulsen són diverses. El diari Avui, en la seva secció digital planteja un tema molt punyent. Parla de la situació de morositat de l’estat espanyol. Com diu la notícia, en el decurs d’aquests darrers vint anys, les administracions estan pagant als seus proveïdors en terminis que estan totalment fora de la llei. Sanejar la economia de les empreses, mantenir els llocs de treball i facilitar el fet que puguin crear de nous passa per la tresoreria de les empreses privades. Si el primer en no pagar és l’estat o el govern de la Generalitat o els Ajuntaments, després no podran perseguir a les privades sinó poden fer front als seus compromisos. Hi ha un concepte de moralitat i de saviesa popular, el que no vulguis per a tu, no ho vulguis pes altres.
Entre les propostes que va presentar CiU tant al Parlament de Catalunya, com davant la comissió per la crisi, convocada pel govern espanyol, un dels punts en els que vam incidir és el de pagar en un termini màxim de 30 dies. I com es va poder veure, tant per part del govern tripartit com de l’espanyol, va ser rebutjada. Però cal comptar, com bé diu el mateix article, que les empreses, grans, mitjanes, petites, o simplement, un autònom, cada trimestre venen obligats a pagar les liquidacions de l’IVA, de l’IRPF, les quotes de la seguretat social i tantes altres despeses habituals en la tasca empresarial. Una d’elles, molt important, les nòmines. Sense pagar nòmines els seus treballadors no viuen. Vull dir que difícilment poden fer front a la seva vida quotidiana.
Però això de pagar en terminis curts és possible. Cal fer una política pressupostària diferent, agosarada, real, amb idees clares i totalment diferent de l’actual. I dic és possible perquè a la meva ciutat, a Sant Cugat del Vallès, des de fa temps es va posar en pràctica. Els pressupostos s’elaboren de la mateixa forma que en una empresa privada. Es treballa per objectius. I per cada objectiu assolible s’assigna una partida. I pels proveïdors s’aplica el confirming. I que cal fer a més? Doncs tenir una economia sanejada, un endeutament ajustat i tenir la confiança de les entitats bancàries i creditícies. Està clar que aquesta diferencia de conceptes han estat possibles gràcies a dos persones del govern de la ciutat, en Lluís Recoder, alcalde de la ciutat, i en Jordi Joly, tinent d’alcalde d’Economia i Hisenda. Dos sumands d’una suma que porta a l’èxit. Si les administracions paguen dins de terminis curts, les empreses gaudeixen de líquid i poden anar endavant. Aquesta informació la podeu trobar al web municipal. I si voleu, en Jordi Joly està disposat a anar on calgui per explicar-ho.
Torno a dir que això és possible però s’ha de disposar d’idees i de persones amb capacitat per fer-ho. Pel que observo, ni en l’un ni en l’altra govern, existeixen. I per tant, en aquests moments Espanya està en segon lloc europeu amb els terminis més llargs per afrontar els seus compromisos. Després de Grècia, que hom sap la situació que viu. Tema que al president espanyol no li agrada, però a mi no m’agrada la situació. Suposo que aquesta manca de sensibilitat en vers la xarxa empresarial i industrial ve acompanyada per la manca de confiança de bancs i caixes. Entitats que han rebut quantitats gairebé pornogràfiques dels pressupostos estatals per tal de poder concedir préstecs als empresaris, però no és així. Com exemple, http://quimloras.cat/?p=18 , de la nefasta gestió d’aquestes entitats que han destinat i destinen aquests recursos per a salvar-se de la caiguda. Però està clar, l’endeutament d’ambdós governs és elevat, molt elevat i això genera desconfiança.
O es fa un canvi important o anem a una situació molt complicada i de difícil sortida. A Catalunya tenim el relleu preparat, amb idees, amb capacitat. CiU pot aportar el que fins ara no s’ha fet. Hi ha un gran equip humà. En canvi a Espanya, la situació és més complicada. El relleu és igual de dolent que el que està per rellevar. Però en aquest cas no utilitzaré la premissa aquella del boig conegut. Ja sé de què es capaç. I esperaré a veure que fa el savi. Cap dels dos és de la meva predilecció però ja que no puc triar més, hauré de suportar el que surti de les urnes. Espanya és així. Un estat bipolar i això no és bo. Empassaré saliva i faré el cor fort. Però cal posar en marxa solucions i deixar-se estar de fotos amb líders mundials, mentre aquí a esperar. Allò del qui dia passa, any empeny, ara no és aplicable. Laq dignitat passa per reconeixer la incapacitat.
