Des que diumenge passat es va presentar la nova imatge de CiU, que no de precampanya ni de campanya, s’ha destapat un gran nombre d’articles, apunts a blocs, comentaris a diferents xarxes, amb efectes de valoració positiva i negativa. Fins i tot, els hi ha que han jugat amb el logotip del somriure convertint-lo en un pirata o una mena de caricatura d’en Groucho Marx.
Però que voleu que us digui. Negar la realitat tant sols la poden fer els grans cecs d’esperit, els que deuen tenir la vida molt ben solucionada, els irracionals i els que estan bé com ara estan. Aquesta realitat és ben diferent. I amb missatges, vídeos, eslògans no solucionarem res. Tant és que hi hagi somriures o persones serioses. Cal posar fil a l’agulla i anar per feina. No valen les demagògies ni els sectarismes. D’una forma o altra hem de dir prou. I aquest prou ha de ser el més unànime possible.
Catalunya ha de recuperar la gran estabilitat. No es farà d’avui per demà. Però cal fer-ho amb cares noves, amb gent diferent, que realment entenguin el que cal fer i tinguin un projecte. Un projecte que enfronti els interessos catalans als del govern espanyol. I tant és quin govern sigui. Per enquestes, el PSOE caurà i tindrem a un PP ultra nacionalista espanyol. És a dir, sortirem de Guatemala per anar a Guatapeor.
Fins ara, els dos governs socialistes, amb uns partners menors i no menys dolents políticament parlant, no han fet res més que seguir el corrent que els arribava de Moncloa. L’actuació dels diputats del PSC al Congrés així ho demostren. Quina llista de fets es pot fer per veure els resultats positius per Catalunya?. Tant sols amb petites coses i que a la vegada són banals.
El darrer ha sigut un traspàs de Rodalies, del que ja vaig fer un apunt, que és la riallota més gran de la història. Malgrat els intents de defensa per part dels membres de govern, el ridícul més gran ha estat aquest cas. El traspàs de papers i de gestió però encara no sé de què. No hi ha trens, ni estructures, ni el personal, res. Llavors, no hauria sigut millor amagar-ho per evitar aquest fracàs?. Però com ja no els queda ni vergonya, van i ho col·loquen en primera plana. Això sí, els lavabos estaran nets.
Quan al tema del finançament no sé si cal donar-hi més voltes. Això sí, els pressupostos per aquest 2010 ja s’han fet comptant amb els diners que aquest Estatut ens hauria de donar. Un Estatut que està encara a la cela dels acusats, emmanillat i que no té ni permís per sortir a prendre el sol.
Quan al tema de la destrucció de llocs de treball, el tancament d’empreses i els seus greus problemes econòmics, no s’està fent res. Tant sols ens diuen que ja està. Que sortim. Però tornar a una situació de plena ocupació i de recuperació del teixit empresarial, tasca complicada, no tenen ni idea de com fer-ho. Tinc amics i coneguts, petits i mitjans empresaris que aquests dies em confessaven que tenien greus dificultats per poder pagar les nòmines d’aquest mes de gener i la seguretat social. No poden recórrer a les entitats bancàries i caixes perquè han tancat totes les aixetes. Si vols 10, garanties per deu mil. Això sí, han rebut milers de milions per tapar forats. Diners nostres. Bé, tots els que han tingut sempre han estat nostres. Ara, als empresaris ni un cèntim. Ni d’aquestes entitats ni dels governs. Quines previsions han fet? Amb quines dades han fet els pressupostos? D’on pensen treure el capítol d’ingressos amb la situació actual?. Uns altres castells de cartes o d’escuradents que cauran a la mínima sacsejada.
Quina quantitat d’irresponsables tenim en els governs. La irresponsabilitat actual és la que els ciutadans volen mantenir?. Ho tinc clar. I no ho faig pel carnet que porto a la butxaca. Tinc un historial laboral en el que porto cotitzats gairebé 40 anys. Els he treballat. He pagat com un idiota les quotes per garantir-me una situació futura amb seguretat. A la vista del que fan aquests assalta camins ja no ho tinc clar. La diferència és que dins el meu partit tinc diverses responsabilitats i no ingresso per cap d’elles. En canvi, alguns i algunes en govern, en tenen igual que jo, però de totes els cau alguna almoina.
La gestió de la immigració s’està fent de la pitjor manera que es pot fer. Podrien elaborar un manual de com no fer mai les coses ni les gestions ben fetes.
La llista és inacabable i esgotadora perquè cal fer anàlisi de les gestions mal fetes.
Això sí, com no saben d’on recaptar s’inventen inspeccions a comerços i locals per veure si les aixetes són les que diuen les normes fetes a corre-cuita, per tal d’obrir expedients sancionadors. Fan grans despeses en radars per caçar conductors en lloc d’invertir-los en millorar les carreteres. I com tot això tantes i tantes coses.
Com diu el meu bon amic Lluís Recoder, el govern actual és el govern dels despropòsits. Són els que surten a fer rodes de premsa per lluir del que no fan ni faran. Arriben a una situació de cofoisme absurd defensant les seves postures per les obres no fetes i a sobre es pengen medalles. El cas de Bracons és un dels que canta. Com en Joan Boada no vol una autovia prop del seu poble, Els Hostalets d’en Bas, l’obra ha quedat aturada sine die. Cal defensar la natura.
També són els que prometen el que faran i ho apunten a les llistes del fet, però sense saber ni quan ni com ni on es farà. El cas de l’Hospital de referència per Castellbisbal, Sant Cugat i Rubí és un gran exemple. Però ja han anunciat el nou Hospital de Mollet. Cap dels dos es farà. Primer no hi ha diners per fer-ho i segon, no tenen cap intenció de que així sigui.
Defensen amb “lluites armades” el no a un quart cinturó però sense oferir cap alternativa. Els aprenents a hippies d’ICV volen flors, ocells i ànecs. Fan reserves ecològiques cada cop més grans i no tenen en compte l’agricultura i la ramaderia, dos eixos importants en el desenvolupament i creixement d’un País. Tant se’ls fot. Ja portaran la carn i els tomàquets de Turquia o altres llocs. Després exigiran als restaurants i a les carnisseries que controlin ells la qualitat. Quina gran farsa la seva defensa del planeta. S’han instal·lat en aquest espai, com si la resta no hagués fet res més que destruir. No tenen res més. Cofoisme, això sí, ecològic.
I els tercers en discòrdia, els d’ERC, tant independentistes ells, però ballen al so de les trompetes imperials del PSOE. Van tenir la sort de tocar govern i no volen deixar la casa okupada. Han col·locat un personatge, batejat com a vicepresident, que tant sols viatja, viatja i viatja per arreu i consumeix grans quantitats de capital en muntar delegacions de la Generalitat pel món. S’ha erigit en un conseller d’afers exteriors i està viatjant el que no havia fet mai i per si s’acaba, aprofita a diari. Per altra banda defenen una independència amb boca petita. Això sí, la merda que es generi l’enviaran fora. Una independència semblant a un retallable de cartronet. Sense cap argumentació. Gens sòlida. Amb els peus al fang.
Crec no calen més exemples per prendre consciència del que tenim. Tant sols cal sortir al carrer i passejar. Parlar amb la gent. Conèixer les seves cuites. Quelcom que aquesta colla no fan ni saben fer. Per tant, deixant de banda el que he dit al principi i el joc de crítiques dels que no tenen feina i per tant pentinen els seus gats, he decidit per una campanya per la meva banda evidenciant aquesta situació. I el que es faci el sord, per sectarisme o ceguesa voluntària, que quedi pel camí i ja s’ho trobarà. El que tingui veritables necessitats que ho pensi i decideixi que vol. Seguir en un País gris i sense perspectives o apostar per un raig de llum que pot portar a la normalitat. Ja he dit abans que sense efectes immediats. Les varetes màgiques no existeixen.
Quan a les noves flors que poden aparèixer al jardí, segur seran de temporada. Els encapçaladors no tenen cap credibilitat. L’un amb processos pendents de la seva època d’alcalde i que no va fer fastigs a ser conseller. L’altra, el president d’una entitat molt respectuosa i molt respectada per tot el món, que ha aprofitat la gran tasca d’un equip humà que amb el seu esforç ha arribat a assolir una de les fites més importants del món del futbol i mai assolida per cap altre. Un aprofitat al que se li veu el llautó i que ha pensat que la seva popularitat el pot portar a assegurar-se la continuïtat en un món molt seriós i en el que no es juga amb persones sinó que les males jugades afecten i molt.
Reflexionem tots plegats, cadascú pel seu compte i actuem. Però no deixem el País en mas d’aprofitats, ineptes, eixelebrats, irresponsables ni incompetents. Algú pot pensar que ens queda llavors. Jo ho tinc clar. Un equip amb experiència contrastada. De totes formes, després de fer la selecció i aplicar-la, no val dir allò de “puc repetir?”.
