Miquel Quintana

El passat dilluns vaig rebre una telefonada del SOM, Servei d’Ocupació Municipal, de l’Ajuntament de Sant Cugat en la que em convocaven a una reunió, avui dimecres a dos quarts de deu del matí. La convocatòria era per persones de més de 50 anys, en situació d’atur, per presentar un nou projecte molt interessant. Com és habitual en mi, un quart d’hora abans ja hi era però la reunió ha començat 35 minuts tard pel problema d’un projector amb el que ens anaven a presentar un powerpoint. Maleïda tecnologia!! En ple segle XXI i un projector dóna problemes!!.

El pla que ens han presentat és un nou projecte. Un nou consorci format per la Generalitat, els Ajuntaments de la comarca del Vallès Occidental, la Diputació de Barcelona, el Consell Comarcal del Vallès Occidental, la CECOT, la PIME i els sindicats CCOO i UGT i està avalat pels fons dineraris que aquestes administracions aporten més els que es reben del FSE, Fons Social Europeu. El nom del consorci és COPEVO, Consorci de Promoció Econòmica del Vallès Occidental i s’ha creat per tal de resoldre el greu problema de l’atur i amb l’objectiu de generar la reinserció laboral de persones d’aquestes edats. Certament el projecte presentat no és pas nou, ja que l’any 2011 ja existia i va donar el seus resultats, que va ser que 40 persones poguessin tornar a treballar.

Però s’ha arribat a un punt en el que han aclarit que el programa, el projecte, tant sols podrà acollir a 135 persones de tota la comarca. Malament, ja no anem pas bé. Precisament aquesta comarca, la que ara mateix ostenta el major número d’habitants, la que fins fa poc era de les més industrials de Catalunya, també és la que ha patit el major número de tancament d’empreses i el major número d’ERO’s presentats i acceptats pel govern català. És a dir, de la quantitat total d’aturats i aturades majors de 50 anys, desconeguda pels membres del consorci ja que no han sabut respondre a la meva qüestió, tan sols 135 poden ser seleccionats per a seguir un procés de selecció i després d’entrevistes personals i en funció de la seva situació, accedir als programes. Per cert, a Sant Cugat del Vallès li corresponen unes 20 places i a la trobada hem anat unes 100 persones.

A la vista de tot això només puc pensar que aquest consorci només serveix per justificar que les administracions fan gestions i activitats pels aturats i aturades, per les persones que han quedat sense feina per causes que no cal exposi i que només servirà perquè els mitjans facin una notícia, surtin publicades fotos dels càrrecs a les seves pàgines i que la ciutadania encara cregui que estan preocupats, realment molt preocupats, per la greu situació. En canvi, la meva opinió és una i clara: una nova presa de pel. No es pot jugar amb les necessitats de les persones ni generar il·lusions d’aquesta forma.

I per justificar la meva opinió només cal revisar l’estat econòmic de les administracions que intervenen. Totes elles estan amb greus problemes. No cal recordar que la Generalitat va patir de valent per pagar les nòmines de desembre; que la Diputació ha retallat els ajuts a escoles bressol i al transport escolar i altres activitats que fins ara feien. Quan al Consell Comarcal, fins ara ben poc a fet i amb prou feines pot assumir les despeses que tenen. Per tant, les aportacions econòmiques seran minses i per aquesta causa només hi haurà 135 persones que podran rebre aquest servei.

Com a dada curiosa, la persona que ens ha presentat el projecte ha comentat que l’any 2011, 1 persona, sí, una persona, després de fer un curs de venda d’electrodomèstics, va aconseguir tenir feina en un establiment del ram. Tot un èxit i pel qual encara deu estar pendent de lliurar alguna medalla d’or, trofeu a l’esforç i sacrifici o una menció i diploma especial lliurat pel president de la Generalitat en un acte a Palau amb un refrigeri posterior i una dinar dels presents. Per suposat que el que va aconseguir feina no hi seria pas.

Fer volar coloms, viure en els núvols, fum d’encenalls o qualsevol altre frase que descrigui això és valida i acceptada però penso que en aquests moments d’extrema gravetat, fer aquestes coses són una forma de caure en un ridícul espantós. I el pitjor és que dels presents, la majoria s’hi han apuntat sabent que només 20 seran els escollits o escollides després de passar per un raser que està ubicat en algun lloc de la comarca on unes persones que ni els coneixen decidiran si són o no acceptats.

Com a dada final faré esment a un dels requeriments imprescindibles per accedir al pla: disposar de temps lliure. Penso que els aturats i aturades tenen molt temps lliure, potser massa i tot i per tant em sembla un despropòsit afegir aquesta condició.