Em vaig assabentar el mateix dimarts gràcies a que Montserrat Capdevila, en Twitter @montsect, diputada al Parlament pel PSC m’ho va comentar. Fins i tot em va fer arribar un comentari en el que hi era l’esmentat SrAdjunt. Vaig accedir al seu timeline i vaig observar el que el personatge estava fent des de feia uns dies. Immediatament vaig fer captura de tots els seus comentaris, tot el seu timeline i vaig anar a presentar la denúncia.

Està clar que el mateix vespre va donar de baixa el seu compte però l’adreça IP i els comentaris estan ara mateix en mans del jutjat i del grup de delictes informàtics dels Mossos d’Esquadra. No sé qui és exactament però analitzant els seus comentaris puc esbrinar que és una persona que deu tenir enveja del que faig. Al meu bloc l’anomena autobiografia no autoritzada. I altres comentaris despectius en vers la meva persona pels que la denúncia l’imputa diversos motius i greuges. També he pogut veure que coneix molt bé la meva tasca i activitats, malgrat les desdibuixa, però que pot ser d’un entorn molt proper. Ja sortirà. Les baixes d’aquesta xarxa no són reals. Queda un registre que pot ser seguit fins a esbrinar tota la veritat.

Crec que és un pas que hem d’anar fent tots i totes. Les xarxes socials, com ara Twitter, fa tant sols uns quants mesos que ha derivat cap al lloc que no ha d’anar. S’està tornant en una mena de xat d’adolescents de 40 anys que deuen creure que és el lloc on trobar el que la seva vida no els ha portat mai. Comentar des de la distància és molt més fàcil que en persona. Els i les que realment creiem que el 2.0 ha de ser un espai de trobada de persones amb diferents idees, professions, coneixements, comentaris, hem de fer net dels i de les que no han entès què és el respecte i la llibertat. I no és per prohibir l’accés a ningú. Tothom pot ser però amb unes formes i correcció com és la de desitjar. El respecte als altres és una de les premisses primeres per conviure en un estat de dret i democràtic. Malgrat diferències d’opinió sempre cal respectar als altres. Quan s’intenten imposar, la democràcia dóna un pas enrere perquè la dictadura el faci endavant. I no estic d’acord amb la frase que diu que la meva llibertat acaba on comença la dels altres. No som pas territoris individuals. Som una col·lectivitat i les nostres llibertats interactuen. Cal tenir molt seny i el cap fred per portar-ho endavant. Per tant, hem de ser els usuaris i usuàries que vetllem pel bon funcionament i el respecte. Perquè això no esdevingui un xat de majors d’edat amb problemes interns, que tant sols aportin insults i bajanades. No podem pretendre que hi hagi un policia darrera de cadascú. Si som adults i volem exercir, cal demostrar-ho amb els fets i les formes.

De fet he estat el primer en fer-ho. No és cap mèrit perquè em sigui concedida cap medalla ni cap reconeixement. Entre tots i totes hem de prendre consciència i tenir cura del que sense ser nostre ho gaudim.

Sense entrar en el fet de la sang i la distracció, tant sols pel fet de que un animal, ben racional, pateix tortures i acaba morint a mans d’unes persones que no entenen res més que el seu masclisme, em sembla tant deplorable que considero hauria de ser prohibida. Ja sé que la democràcia és la llibertat, però mai ho ha estat l’assassinat d’animals indefensos i que en el decurs de no sé quin temps pateixen una sèrie de maltractaments que el deixen en un estat greu d’indefensió. Amb un viatge de tren d’alta velocitat és pot arribar a veure aquestes festes nacionals espanyoles. Una forma d’aprofitar un traçat equivocat d’aquest mitjà de transport.

Però ja han sortit els partits espanyolistes i espanyols a defensar la festa nacional espanyola per evitar que siguin prohibides. El seu ranci espanyolisme, masclista i irracional els fa lluitar a la contra en aquest tema. No sé quines seran les seves raons, però no poden ser bones quan admeten aquestes formes d’actuar. El representant de C’s senyala que aquesta prohibició és una forma més de separatisme d’Espanya. Aquest home no s’ assabentat del guió. No té res a veure. Aquesta mostra de masclisme contra uns animals no té cabuda a Catalunya. No és perquè vulguem separar-nos d’Espanya, que també, sinó que la nostra concepció és molt més natural i no precisem de mostres d’homes molt mascles que saben com eliminar animals. Els de PP estan en la mateixa línia. Van cometre l’error greu d’afegir la C darrera de la sigla PP. No tenen res de C. I sí molt d’E. Uns altres que confonem el blat per poder menjar-se un parell d’ous ferrats. La seva visió espanyolista i d’anticatalanisme els fa veure fantasmes i enemics per arreu. No dormen. I per acabar, el PSOE no pot prescindir. Però no sé per què. A la resta de la pell de brau, tenen molts llocs on fan el mateix i pitjor. Poden anar a moltes places del territori espanyol. No cal vinguin a casa nostra. Només a Madrid, per la seva gran festa de Sant Isidre ja en maten uns quants.

Espero que la resta de diputats actuï amb seny i racionalitat. No cal mostrar el masclisme d’aquesta forma, ni de cap. Vivim en un País racional, amb molt seny, amb respecte per a tot el que ens rodeja, pels animals i per la natura. I tot maltracta que s’infringeix és com un dany a la societat. Als que hi estan a favor sempre els quedaran les retransmissions que algunes cadenes de TV fan i sinó, com he dit abans, a uns 300 quilòmetres de Barcelona, sempre en podran gaudir.

Els animals, nomenats irracionals perquè no creuen en Deu, també tenen dret a la vida. I espero que ningú surti amb el discurs erroni dels escorxadors. No té res a veure. Ja ho he dit abans quan m’he referit als ous ferrats i al blat. La forma de morir no és la mateixa.

Els experts han definit dos tipus de depressions estacionals. La de l’hivern i la de l’estiu. Ara faré un petit detall de la que ens correspon per l’estació en la que estem. La de l’estiu. Apart del que ja he descrit abans, se sumen altres condicionants que exposaré. No sóc un expert però m’he documentat per tal d’evitar dir bajanades i conceptes equivocats. De totes formes, al entrar en aquest món de la psicologia trobem que hi ha diferents escoles i especialistes.

A l’estiu es donen unes condicions que provoquen en les persones alguns canvis en les seves formes habituals de viure. Són: pèrdua de la gana; pèrdua de pes; insomni (ja comentat abans); mals de cap; irritabilitat i un que és el que més problemes causa, augment del desig sexual, més ganes de mantenir relacions sexuals.

A la vista de les causes descrites, la darrera, la que té relació amb l’aspecte sexual és un dels detonants que provoca en casos, fins i tot, separacions matrimonials. L’estiu i sobre tot les vacances acostumen a ser una forma de vida que trenca amb la que s’està acostumat a tenir durant la resta de l’any. Ja no són els mateixos horaris, no cal matinar, malgrat el cos es desperta a l’hora habitual. El contacte entre els membres de la família és constant, durant 24 hores al dia i durant els dies que duren les vacances. La relació de parella s’estreny. En casos, el lloc de les vacances és diferent de l’hàbitat habitual. Espai més reduït. Tothom més proper. Sense aquells espais vitals que cadascú es reserva a l’habitatge de sempre. I està clar que la parella, davant aquell augment de ganes de mantenir relacions sexuals es troben amb el fet que està tothom pendent. Les portes i finestres obertes trenquen la intimitat necessària de la parella. Aquella que durant la resta de l’any quasi no es fa servir tant per altres motius. I aquí comencen els veritables problemes. Comencen les discussions i la caiguda en la depressió estacional de l’estiu.

Hi ha remeis per evitar-ho. No anar a parar a un lloc més petit que l’habitual, en la mesura del possible. En casos, millor quedar-se a casa. Fer la vida casolana. I sinó, la parella ha de saber marxar encara siguin pocs dies per poder retrobar-se després d’un llarg any molt dur. Saber i poder gaudir de la parella encara siguin pocs dies és una formula aconsellada. Fer tot allò, o una part, del que no s’ha fet abans. Això ajuda a superar aquestes situacions i eviten els trencaments.

Hi altres remeis més de tipus personal. Per exemple, gaudir amb la parella uns minuts de passejada quan la calor baixa. Fer àpats normals, lleugers de greixos. Beure molts líquids i deixar la cafeïna. No prendre begudes alcohòliques de forma excessiva. I quan es faci, en companyia de la parella. Aquella parella que sembla s’ha tingut abandonada durant la resta de l’any. Els retrobaments són una eina de gran ajuda. Deixar-se anar, sentir, estimar.

La tornada d’aquests dies són d’una gran qualitat i molt saludables. Es poden seguir les vacances amb els fills i filles. Però cal evitar les grans aglomeracions familiars. No tothom ho porta igual de bé i això genera i provoca enfrontaments. Millor uns coneguts amb els que trobar-se algun dia que uns familiars amb els que s’ensopega a diari.

Realment no és tot. Si voleu trobar més informació, dins la xarxa trobareu altres remeis i consells. Ja he dit que hi ha diferents mestres i escoles. Cal que ens coneixem a fons i ens apliquem aquelles que ens poden convenir més. Gaudir de les vacances pot ser un bon remei per la tornada. Però gaudir-les de forma correcta. Aquesta petita guia pot ser un principi.

S’ha de tenir un bon auto coneixement. És a dir. Un s’ha de conèixer bé. Ha de tenir clar quins són els seus límits, les seves mancances. Ha de ser sincer amb sí mateix. Enganyar-se és una forma de fer trampes quan es juga al solitari.

S’ha de tenir tolerància a la frustració i gran capacitat per adaptar-se als canvis. Això significa que cal ser fort d’esperit i no caure en el racó fosc quan les adversitats ataquen. Els atacs arriben de diferents llocs i de qui menys ho esperes. Habitualment són causa d’enveges. De persones que tenen el seu interior inestable, que se saben inferiors i actuen d’aquesta forma davant els que consideren superiors. No cal ho siguin. Però són considerats i per tant, els que si s’han frustrat o ho estan de forma permanent, solucionen els seus conflictes interns atacant als altres per alimentar la seva pusil·lanimitat.

S’ha de ser assertiu. Saber donar les opinions sense ferir sensibilitats. El mal arriba quan el o la feble creu que s’intenta imposar un criteri i actua de forma agressiva. El i la feble actuen sempre d’amagat. Se senten agredits. La seva capacitat de raonar queda limitada, però per llurs interiors. Acostumen a ofegar-se sense aigua. Els assertius tenen gran capacitat de paraula i això genera una doble via en els que l’escolten. Els que actuen de forma positiva i els que actuen en negatiu. Els assertius saben dir que no quan correspon. Un tema poc acceptat pels febles.

S’ha de ser optimista. Malgrat els problemes, fins i tot els que ensorren, saben sortir. Potser els costa menys que a la resta. Busquen alternatives. Tot el contrari dels febles. Sempre van apurats i ofegats. La vida els persegueix.

Generar empatia, com he dit al principi. Les persones s’acosten a ells. Els hi expliquen problemes. Interioritats. Secrets. Tot això sense demanar-ho. Els demanen consells. Generar empatia no és el mateix que ser simpàtic o simpàtica. És una forma d’atracció que els altres perceben.

Tenen habilitats en les relacions i en el tracte social. Al gaudir de l’empatia, cada dia amplien la seva xarxa de persones conegudes. Saben estrènyer llaços. Saben relacionar-se. Tenen habilitat per organitzar actes i trobades. Tothom es coneix a  través d’ells o elles.

Tenir estabilitat emocional. Una estabilitat que es veu trencada per les mentides i les falsedats. Que es veu trencada per la manca de confiança o millor dit, quan la confiança dipositada en altres desapareix per causes generades per tercers. Uns tercers o terceres que actuen d’amagat intentant desprestigiar-los o desprestigiar-les amb mentides i falsedats. Habitualment dites a les seves esquenes. D’amagat. I acostuma a ser per presentar-se davant altres com a millors. Greu error. Al final tot se sap. Les mentides sempre surten a la llum.

Tenir una gran sensibilitat. La sensibilitat no es conrea. Gairebé és innata. És la gran habilitat per emocionar-se davant les alegries i les penes de tercers. Saben involucrar-se en els problemes dels altres. Acostumen a aportar idees, solucions. En casos no són ben rebudes. I no ho són pels que es creuen superiors sense ser-ho. Pels febles. Pels que tenen problemes interns.

Tenir una gran facilitat oratòria i escrita. Saben parlar. Saben escoltar. Saben transmetre. Poden ser uns bons interlocutors. Però això als febles els molesta. No ho toleren. No en saben. I en lloc d’aprendre, prefereixen rebutjar al que gaudeix de les capacitats.

Però malgrat els punts descrits, els que disposen d’aquest tipus d’intel·ligència, de la emocional, tenen enemics. Enemics que ja he anat descrivint en els apartats anteriors i dels que a més, per intentar trencar el ritme i ser protagonistes davant la resta, actuen de forma negligent. Són capaços de mentir i repartir falsedats per arreu. Creuen que és la forma de destronar als que ells i elles han considerat rei o reina. Però ha sigut una creença pròpia. No la real. Les altres persones no ho observaven això. Però en casos, quan els difamadors i difamadores actuen, no recorden les confessions fetes abans. Es desconeix perquè tenen aquests oblits. La meva opinió és perquè al actuar de forma egoista, no recorden mai el que diuen o el que han fet. Una de les virtuts del mentider i mentidera. Per guanyar terreny en el marc social i guanyar-lo al que abans el tenien, sembren mentides però no recorden les que abans han dit. I per sort i desgràcia, també creixen. Els comentaris respecte de tercers també. No queden morts amb els confidents. Segueixen permanents. I un dia surten a la llum. I és el moment en el que el mentider cau. És com el conte del pastor i el llop. Un dia apareix el llop. Mentrestant gaudeixen de les honres i honors dels altres que sembla hagin d’alimentar el seu interior buit. Però aquell interior no s’omple mai. Sempre continua buit, perquè és el seu greu problema. Al ser feble, mai arriba a ser fort.

L’autèntica forma d’actuar davant aquesta casos és no precipitar-se. Tot surt. Un dia arriba i apareix. No calen venjances. Això sí, cal seure a la porta de casa i observar com un dia apareix aquell cadàver que va ser l’enemic.

Està clar que no tothom ho fa igual. Fins i tot m’he trobat en casos de persones que tant sols llegir el titular, via Twitter, em fan respostes. I això passa perquè hi ha una gran manca de cultura lectora. I a més està de moda el buff!! buff!, per mostrar una situació de molta feina i estrés acumulat i per tant les lectures es fan en diagonal. En diagonal? No sé qui va ser l’inventor d’aquesta idea. No ho he fet mai ni ho posaré en pràctica. Llegir en diagonal és passar la vista per damunt de l’escrit, de l’article de premsa, del llibre, amb el greu problema que s’agafen uns quants conceptes però no el fons. I amb aquest comentari no estic dient que més persones hagin de llegir aquest bloc. Tant sols parlo de la poca capacitat de lectura i que malauradament està desapareixent.

Hi ha una xifra que des de fa un temps em preocupa. En el sector de la premsa, els diaris més llegits són els esportius. Amb això no vull dir que no mereixin ser llegits, però hi altres diaris que aporten una informació més ample, sobre altres temes. I a sobre, per poder fer-se una idea de la realitat, cal contrastar les opinions d’altres diaris que puguin tenir una opció política clara i manifesta diferent. Els redactors són persones i poden caure, sense adonar-se en el parany de l’apassionament polític personal. I si hagués més practica lectora, apart de llegir titulars s’entrés en el detall, no hi hauria tantes equivocacions ni interpretacions equivocades. Ni tanta manca d’informació. S’actua per impuls a la vista de la capçalera i ràpidament es fan judicis de valor.

Quan al meu bloc, em satisfà veure en quina situació està. El que més m’ha sobtat és el seu preu, la valoració que dóna aquest espai. No està gens malament. Malgrat això no dóna per a viure molt temps. El posicionament dins Espanya, no fan separat Catalunya, em dóna una bona posició i en el mundial encara més. Quan al nombre de visitants veig que és molt elevat. Em plau i em satisfà a la vegada. I sobre tot pel fet que veig recompensat el meu esforç, la meva tasca. Tenir un bloc personal no és gens difícil, però sí mantenir-lo en actiu i amb moviment.

De totes formes el mèrit no és tant sols meu. És dels lectors i lectores que cada dia accedeixen. Dels lectors i lectores que llegeixen i segueixen el que vaig escrivint. Per tant, permeteu-me que faci un brindis per agrair el vostre seguiment i el vostre suport. Gràcies a tothom. Sense els que hi accediu, aquest estudi queda en res. I jo encara en menys. Només voldria adreçar-me als detractors i detractores, envejosos i envejoses. No us amoïneu. No tothom és igual. Cal pensar sempre en positiu. Que no us emportin els diables. I com deia un company de fatigues, ja fa uns anys, natural de Sevilla “la suerte és la misma para todos. Hoy a ti te atropella un tramvia y a mi me toca la gorda de la loteria”.

Està clar que el moviment de milions és espectacular. Un moviment de diners que suposo que l’administració tributària deu tenir en compte ja que pot suposar uns ingressos importants per la caixa de l’estat de la que posteriorment es podran pagar altres despeses de tipus social. Però apart d’això cal establir que tots aquests milions i milions surten d’empreses que col·laboren i patrocinen els esdeveniments esportius, com ara el campionat mundial de futbol. Un repartiment de diners que no està gens clar i que provoca una possible sospita sobre la legalitat d’aquest moviment de capitals. Les empreses patrocinadores també treuen els seus beneficis. La venda en exclusiva dels seus productes davant d’altres que no paguen el peatge. Podríem parlar d’il·legalitat en les lleis de la competència dels mercats?. No ho sé. No sóc jurista, però ho deixo apuntat.

Per naturalesa habitual les federacions espanyoles mai tenen diners. No ajuden mai a l’esport base. Tant sols s’apunten a l’esport d’elit i crec que les raons estan molt clares. A més, el moviment de capitals que fan aquestes entitats, al igual que els clubs, deuen tenir un tractament diferent del de la resta de ciutadans. Qualsevol persona que sigui enxampada traient de l’estat més de 6000 € veurà com li cau tot el pes de la justícia i de l’AEAT al damunt.

Però bé, en aquest cas, la federació espanyola rebrà 30 milions de dòlars en concepte de premi per haver guanyat el mundial. Un premi del qual diuen que pagaran les primes i que traspassat a € són aproximadament uns 24. Les primes ja són uns gairebé 14 per tant els queden uns 10 per despeses, sous, viatges, etc., etc. I d’aquí caldrà comptar els impostos a pagar que deuen ser del 45%. No crec que siguin lliures d’impostos, ja que sinó caldria entrar al millor estil de Harry el Duro.

Espero que el meu seguidor i seguit quedi mes tranquil amb aquest tema. Ara, cal que repeteixi l’altra tema, el de les subvencions de l’estat. Tant sols convido a escriure a Google Subvenciones federaciones españolas. En poc més d’un segon, apareixen més de 81000 entrades on es pot veure els diners que passen dels pressupostos a aquestes entitats. Unes entitats privades i que encara treballen amb plomí i tinter. O al menys així les veig.  I per rematar la jugada, no estaria de més observar la vida i miracles dels dos presidents, FIFA i Espanyola.

]]> http://www.miquelquintana.cat/qui-paga-les-primes-de-la-seleccio-ii/feed/ 2 http://www.miquelquintana.cat/qui-paga-les-primes-de-la-seleccio-espanyola/ http://www.miquelquintana.cat/qui-paga-les-primes-de-la-seleccio-espanyola/#comments Mon, 12 Jul 2010 09:38:33 +0000 Miquel Quintana http://www.miquelquintana.cat/?p=2107 Ahir vespre i a ran de la victòria de la selecció espanyola  vaig engegar el tema de les famoses primes que rebran els jugadors. Primer de tot vull dir que em semblen un gran despropòsit ja que actuar d’aquesta forma és com pagar a mercenaris, que segons el muntant de la xifra a cobrar, actuen d’una forma o altre.

Tinc molt clar que els jugadors de la selecció, fins i tot els del Barça, han actuat de forma mercenària en aquest campionat. Bé, suposo que tots els jugadors de totes les seleccions, però en mesures diferents ja que no tots cobraven el mateix.

Les primes que ara rebran van ser negociades pels mateixos jugadors amb La federació espanyola abans de sortir cap a Sud-àfrica. I això es palès i tan sols cal llegir aquesta notícia.  I el més greu de tot és que al final s’ha consentit perquè vivim en un estat que no té problemes econòmics, que no ha hagut de fer retallades, que no ha contemplat cap rebaixa en el sou dels funcionaris, que no ha hagut de congelar les pensions, que no s’està veient obligat a retallar els subsidis als aturats, que no ha hagut de donar milers de milions a la banca privada i a les caixes perquè no tenien forats a reomplir. Un estat que no ha retallat els pagaments als Ajuntaments i que per tant no tindran problemes per tirar endavant amb les seves obligacions i podran pagar còmodament els sous dels seus treballadors i treballadores. Però està clar que quan es parla sense coneixement de causa i a sobre es vol justificar el que no es pot justificar el millor seria callar i no dir res. Però els i les hi ha agosarats i agosarades, que sense cap idea del que diuen és permeten el fet d’opinar i sentenciar amb les seves paraules. Això és res més que pobresa d’esperit, pusil·lanimitat, de ceguesa vital, de voler ser quan no s’arriba a ser. I a sobre es permeten donar lliçons i critiquen les paraules dels que sí poden tenir raó. Està vist que no aprendrem. Aquí, qualsevol  es permet ser notari de la vida i marcar sentències. I res més lluny de la realitat. Per poder parlar s’ha de tenir informació ja que sinó es pot caure en el ridícul més penós.

Ahir fins i tot es va dir que les primes les paguen les empreses patrocinadores. Fals. Les primes les paguen les federacions de cada País que hi participa. I són diferents en funció del que s’ha negociat i del que es pugui pactar. En la notícia que he deixat es pot verificar. També es va dir que les federacions esportives no reben diners de l’estat. Fals. La secretaria general de l’esport està constantment lliurant diners a les federacions, ja que amb les recaptacions que fan no tenen prou per mantenir el luxe i les formes que tenen. No hi ha res pitjor que les federacions. Per cert, un invent franquista i que encara està en marxa perquè segueixen col·locant als amics per viure millor. En les èpoques franquistes hi havia els militars retirats amb grans honors per haver fet els deures a la pàtria. I allà anaven afegint als parents, amics i als qui els hi semblava per tal de tenir una forma de vida garantida. Per demostrar el que dic, tant sols penjaré un document en PDF que recull el BOE, en concret el numero 127 del passat 25 de maig de 2010, en que queden recollides les subvencions que es lliuren a les federacions esportives espanyoles. Ho emmarquen en sota el concepte de la cooperació internacional i clar està que assistir a un campionat mundial ho és.

Per tant i com a cloenda del meu article només vull demanar que abans de parlar, escriure o dir alguna cosa o criticar la que diguin els altres, cal informar-se i no fer-ho d’oïdes. El ridícul en el que es pot caure és important, si realment es té capacitat de sentir-lo. És molt fàcil intentar fer càtedra des del desconeixement però també és segur que es caigui en el parany de la falsedat i la mentida. Tant sols demano que els il·lustres i les il·lustres que ahir van voler dir la seva sense cap idea del que deien, revisin el que van dir i es demanin perdó a ells i elles mateixos. Un perdó que els servirà per mossegar-se la llengua abans de fer segons quins comentaris, ja que sinó es poden aplicar aquella dita de callat està més maco o callada estàs més maca.

Què se n’ha fet d’aquelles manifestacions per gaudir d’una selecció catalana?. Res. Tot ha quedat en un no res. I no em val que hi siguin presents jugadors del Barça. No em val perquè la seva lluita i entrega en els partits i els afanys de guanyar tant sols tenen, per a ells, una única pàtria anomenada 600 mil € nets, lliures d’impostos i que està clar que els paguem entre tots i totes. Em genera un cert somriure el fet que no fa pas massa, entre les accions que el govern català a pres per apaivagar la situació de crisi ha sigut el fet de castigar les rendes més altes de 120 mil €. I ara, s’idolatrarà a unes persones que s’embutxacaran una xifra 5 cops més elevada i sense pagar cap impost.

No entenc pas aquesta dobla moral o aquest doble pal de mesurar. Les rendes que puguin venir de la victòria de la selecció espanyola són increïblement de caràcter privat. No aporten cap benefici al sector públic. Tant sols generen uns beneficis que van a la caixa de la FIFA. Una entitat molt més fosca que el Palau de la Música. I uns dirigents que viuen a costa dels diners que milions de socis de clubs paguen religiosament cada any i dels diners que procedeixen dels pressupostos nacionals dels països participants.

Però està clar que no tant sols és això. La gran despesa que suposa mobilitzar la selecció amb tot el seu seguici, amics i coneguts, autoritats, personalitats, és molt elevada. Una despesa que ningú gosa a explicar ni ningú a demanar.  Podria ser una pregunta que els diputats catalans de CiU o Esquerra podrien plantejar al govern en una sessió de control com la de la propera setmana. I encara seria molt més adient per un grup com el de IU-ICV, molt d’esquerres ells i elles i que sempre defensen les classes obreres atacant les grans fortunes i les nòmines i ingressos elevats. Però està clar que estem en el món del futbol. Un món fosc i ocult en el que es mouen milers de milions d’€ sense cap control. No em val tampoc que se’m digui que al voltant del futbol hi ha molta gent que es guanya la vida i treballa. Fabricant armes també. I traficant amb estupefaents encara molt més.

Però el que em causa més tristor és veure com un elevat percentatge de persones que ahir demanaven respecte i dignitat pel poble de Catalunya a un estat espanyol que oneja la seva bandera, avui la facin onejar els manifestants. Em pot agradar el futbol com a esport i gaudir d’un bon partit. Però d’això a sortir al carrer a explotar d’una gran alegria per la selecció espanyola hi ha un pas de gegant. Per això, alguns mitjans de comunicació demà es prendran les nostres reivindicacions com les dels nenes i nenes que volen un caramel. I el tema és molt més seriós i greu. Em vaig veure obligat a fer el jurament de la bandera espanyola perquè vaig estar a obligat a fer el servei militar. Ningú sabrà mai el que vaig dir i pensar en aquell moment, però mai seré un vassall a les ordres d’una bandera que no em representa i no és del meu País.

I per mostra del que estic escrivint aquí deixo un vídeo d’un informatiu d’ahir 10 de juliol, en el es parla de la manifestació i de la selecció. Espero que el gaudiu.

Com era normal s’ha vist obligat a incrementar preus. Però no tant sols per la pujada de l’IVA sinó perquè a més, els distribuïdors han incrementat preus. I és normal. Som en una de les èpoques en les que més es consumeixen les begudes refrescants, cervesa inclosa, i cal aprofitar. Hi ha clients, dels habituals, que s’instal·len en un racó, dues o tres hores, les que precisen per llegir tots els diaris i ara el consum ha baixat al cafè amb llet. El croissant, la pasta, l’entrepà ha quedat en l’oblit.

Com el Bahia, hi ha molts establiments a casa nostra que estan en la mateixa situació. Milers de petits comerciants que estan patint aquesta baixada del consum provocada perquè les famílies, les persones disposen de menys diners. I el que habitualment es fa és gastar en funció dels ingressos. Ho parlava amb uns companys, funcionaris. Deien. Si abans, cobrava 1000 i destinava 200 a extres, ara cobro 950 i a extres hi destino 100. I és molt normal.

En el cas d’en Marc, el propietari del Bahia, com és un emprenedor nat, sempre està estudiant i veient la forma de promocionar el seu establiment. No es queda aturat esperant que la gent entri. Ha arribat el bon temps. Doncs paga les taxes municipals i ha posat una terrassa a l’exterior amb un material que ha comprat. Taules, cadires i para-sols. Una inversió per generar negoci. I els horaris. Des de quarts de 7 del matí fins passades les 10 de la nit. De dimarts a diumenge ja que els dilluns, a partir de la 5 de la tarda s’agafen festa i descans setmanal del personal.

Els polítics no ho veuen això. A ells cal parlar-los de xifres en macro. Tant sols les grans empreses. I això és un error. Per exemple, si ha Sant Cugat tanquen ara el 50% dels comerços, la xifra d’aturats creix de forma alarmant. Però està clar que els governants prefereixen donar crèdits, fins i tot a fons perdut a grans empreses, que tenir cura de les petites, dels comerciants. Quants diners no s’han donat de forma inconscient?. El total dels famosos 400 € era un xifra important. No hauria estat millor destinar-la a crèdits tous pels comerciants?. O era més important l’actitud fatxenda i xulesca amb la que es van anunciar?. El Gran Pare Rodríguez regala 400 € als humils treballadors espanyols. I sí, un regal però amb dents. Perquè l’any posterior, l’AEAT va mossegar fort per recuperar la part d’impostos que aquell increment havia suposat.

Espero que el Bahia suporti la gran sotragada. Espero que passi aquest estiu, que amb el sol i la calor sembla que sigui més festiu, però cal que despertem abans d’hora i ens preparem. Pel setembre arribaran, com cada anys, les lamentacions de les escoles. Llibres, material, roba. I clar està que si es gasta en això no hi haurà per poder anar a esmorzar al Bahia. I no em val dir que això ho ha de pagar l’administració. Precisament anar a cobrar on no hi ha diners és una feina feixuga. Tot plegat un gran frau, una gran mentida feta amb promeses electorals que no es poden acomplir. Però està clar que a Espanya no els queda cap remei més. O uns o altres. No en tenen més.

En canvi, a Catalunya, si assolim el fet de la independència, som una Nació, podrem reequilibrar el tema econòmic. I no parlo dels números fets i presentats per l’entitat CCN, la nòmina catalana. Parlo de reequilibrar la situació amb el que tindrem. No amb el que podria ser.

Després de donar voltes al tema, he arribat a la conclusió de que la tàctica del PSC-PSOE és la d’avorrir a la ciutadania i que al final no hi vagi a la manifestació de dissabte 10 de juliol. La imatge desgraciada que s’està donant és per crear desafecció i desinterès, de forma que la ciutadania pugui arribar a pensar allò del ja us ho fareu. No hi pot haver cap excusa més.

Un partit que en el seu nom descriptiu porta la lletra C de Catalunya, que sempre han lluït aquest eslògan no poden ara estar fent el que fan. Marejar la perdiu els pot fer molt de mal. Actuen com els famosos kamikazes japonesos. Morir matant. I no tenen cap excusa. De sempre han estat bastant problemàtics ja que les seves maniobres acostumen a ser ocultes. És totalment increïble les formes, els comentaris i els arguments que donen.

El president de la Generalitat és el president del govern de Catalunya. I està on està perquè la ciutadania va exercir el seu dret democràtic de vot. Està clar que hi és sense el recolzament de tots i totes, però ara per ara, d’acord amb la llei electoral en vigor li ha permès arribar. Per tant s’ha d’ajustar al que la ciutadania digui. I si s’ha decidit que hi hagi una pancarta amb un lema, ell ha d’anar just al darrera. Sinó està conforme, tant sols li queda una única via. No anar i dimitir. Així de clar. No em valen les justificacions de qui és. No ha de tenir privilegis. Ja no existeix el famós Pal·lio. No vivim en una república bananera ni ell és cap emperador. Ja poden entestar-se els seus diputats. No hi ha privilegis per a ningú. L’espectacle penós que s’està donant tant sols serveix perquè els espanyols, enemics del nostre País, del meu País, ens prenguin com a ximples. I per aquí no passo. No he estat tants anys defensat el meu País perquè ara un president i els seus col·legues em facin quedar en ridícul. La democràcia és això. Qui vol hi és i qui no vol no. I el que no puc acceptar, com he llegit en algun bloc socialista, és que hi anirà però amb una senyera. Doncs no s’ha d’acceptar. No ho hem de permetre. I que s’ho prenguin com vulguin. La seva forma d’actuar em recorda molt  més la rebequeria d’un nen o nena malcriat i consentit. I crec que la política i el País precisen actuacions molt més serioses.

Ja n’hi ha prou d’aquest color. Hem estat suportant aquests quasi quatre anys moltes accions irrellevants i sense cap sentit. Hem suportat el fet que tant sols defensin Espanya. La culpa va ser d’ells quan van acceptar unir-se al PSOE. I la resposta fàcil, sobre el seu federalisme, ja la poden anar enterrant. Han tingut molts anys per fer-ho. Ho torno a dir. En Felipe González ja ho va prometre fa molts anys i també va governar molts anys. Temps per fer-ho van tenir. Sinó ho van fer és un problema dels socialistes. Que no ens segueixin venent una mentida. Amagar-se darrera aquesta proposta és infantil. No ho poden fer. No els deixen fer-ho. Els poder fàctics encara són molt vius en aquesta Espanya imperialista. I són els mateixos que no deixen que Catalunya i els catalans aixequem el cap. Ja ha arribar el moment de dir prou. Deixem-los amb les seves històries ridícules. Anem tots i totes a una. Anem tots i totes a defensar el nostre País, la nostre Nació. I no patim perquè la ministra Chacón ens pugui enviar res. Que s’ho quedin. No ens volen ni els volem. El millor, com en el món de les parelles és el divorci. I prou. Ja està. Tenim un tribunal internacional per anar-hi. Ja hem pogut veure com un tribunal amb persones en situació irregular pot fer-nos mal. I un defensor del poble que millor hauria estat com a defensor de la dictadura.

Dissabte tots i totes a exigir els nostres drets. Un cop els tinguem ja ens posarem les obligacions. La primera serà aixecar la nostra Nació al lloc on li correspon. I els que no puguin anar, per diferents raons, que hi siguin amb el cor. La resta, sinó volen estar ja poden anar fent maletes. La nostra democràcia no obliga a ningú per la força a quedar-se. Som persones que no ens agrada la violència. Volem viure de forma normal en una Nació normal.

La imatge de capçalera ha estat agafada de la web d’Òminum Cultural. L’entitat que primer va convocar la manifestació i que no s’ha agenollat davant les pressions d’en Montilla ni del PSC-PSOE.