La Llei de Vegueries aprovada abans d’ahir al Parlament és  una greu agressió a l’autogovern de Catalunya i un fracàs polític i jurídic.

La Llei de Vegueries aprovada només suposa el canvi de nom de quatre províncies a quatre vegueries. Res més. La resta de vegueries no es poden crear ja que per això cal que l’estat modifiqui quatre lleis i ja veurem com i quan es dóna aquesta situació. Per tant estem, una vegada més, a l’espera que el govern espanyol ho faci. I com ja han dit, des d’Espanya el PSC-PSOE i el PP, no tenen cap intenció de modificar el mapa geogràfic del seu territori. Ja em vaig referir a aquest tema en un altra article.

Fins i tot el Consell de Garanties Estatutàries va donar el seu dictamen dient que aquesta llei era un nyap. La vegueria ha de contemplar dues vies importants. Han de ser supramunicipals i uns òrgans de descentralització de la Generalitat, però ara per ara no es pot portar a terme ja que no està totalment en actiu en tot el territori català. I per tant això representa un cop més un retrocés en l’autogovern de Catalunya. Un més gràcies a les lleis que el govern tripartit ha anat fent en aquesta legislatura.

La forma d’aprovació d’aquesta llei, amb preses i sense portar a terme la seva totalitat és una visió més de la mala i nefasta gestió del govern. Volen portar a tràmit lleis per aquest sistema d’urgència per tal no quedi en evidència que no han fet res. La seva manca d’astúcia posa ara en perill les delegacions del Pirineu, Catalunya Central i Terres de l’Ebre. Però suposo els deu importar ben poc perquè saben que no segueixen i que els que arribin ara ja s’ho faran.

Primer de tot calia fer les modificacions de les lleis que són competència de l’estat i després actuar a Catalunya. Un tema que va apuntar CiU i que no es va tenir en compte. Això ara, posarà en perill la vegueria de les Terres de l’Ebre. Un dels apunts que va donar a conèixer el CGE coincidint amb la proposta de CiU.

Però no ha estat tant sols el CGE i CiU que ha batejat de bunyol aquesta llei. Fins i tot, la Diputació de Barcelona, governada pels socialistes ho ha posat de manifest. Així com l’àrea de governació de la Generalitat.

Han començat la casa per la teulada. Primer calia haver fet la llei de governs locals. El punt més baix de l’estructura. Amb aquesta llei es defineixen les competències i el finançament dels ens locals. Seguidament calia fer la llei de finançament local i després negociar amb Madrid la modificació de les lleis estatals. Però està clar que qui no en sap no pot manar. I això ha estat així. Primer la teulada i després ja es veuran els fonaments. Algun constructor a la sala?.

A més, el tripartit no ha consensuat la nova llei ni amb el territori ni amb l’oposició, amb CiU. Han tirat pel dret i han fet el que els hi ha semblat. Una greu descoordinació del govern amb els seus diputats. De la mateixa forma que han tirat enrere la proposta de CiU per crear la vegueria del Penedès. No han volgut fer-ho. No els ha interessat. Això ha estat una de les formes d’actuar d’Esquerra. Quan han anat al territori han venut una llei i en el Parlament han aprovat una diferent. Han enganyat clarament a la ciutadania.

Realment la llei aprovada és una crònica avançada del fracàs del govern actual. Han anat per lliure i per defensar els seus interessos partidistes. No ho ha fet de forma única defensant el País. Com ja he dit, ha estat governació que en un  dictamen presentat va dir clarament que calia fer-ho conjuntament amb la llei de Governs Locals. Sinó això seria un fracàs de la proposta. Al igual que CiU i que el CGE. Però no han escoltat i han anat pel dret. Res de federalisme a Catalunya. Un nyap en forma de bunyol. I amb la signatura del govern.

CiU va presentar l’esmena per crear la vegueria del Penedès a la que ràpidament si va sumar Esquerra. A l’hora de les votacions ha quedat fora. Quina línia de consens tenen dins d’Esquerra?. Catalunya precisa d’una distribució ad hoc al territori. Però ara, això quedarà així, sense poder portar-ho a terme. Una llei aprovada que no serveix.

Una forma més i una prova més del fracàs d’un govern d’entesa de les esquerres. Un govern que ha actuat en benefici dels partits que el formen deixant de banda el País. I això ho contemplarem clarament quan els diputats del PSC votin amb el PSOE per negar la modificació de les lleis estatals que cal modificar. Crec que així no ens convé seguir. No podem seguir vivint dins de l’engany i el frau. I molt menys quan les lleis queden aprovades i no es poden posar en marxa.

Això mostra un senyal de racionalitat, de seny, que dóna imatge de la majoria d’edat d’un País com el nostre, de modernitat i que sap que vivim en el segle XXI amb tot un gruix d’elements actuals dels que hi participem.

L’ILP que va ser presentada i aprovada, correspon a un treball fet per un grup de persones, PROU, amb sensibilitat en vers els maltractaments dels animals. Aquí no valen algunes comparacions com les que els diputats defensors de continuar fent curses de braus van exposar des del faristol. Està clar que cada dia es sacrifiquen quantitats d’animals per alimentar a la ciutadania del món. Però no és comparable. La forma en la que els braus moren a les curses és completament diferent. Pateixen durant una bona estona i agonitzen en el tram final fins a la mort. Amb un espectacle de sang totalment rebutjable. I això quan el torero encerta i no el martiritzen molt més en els seus intents infructuosos d’acabar amb la vida de l’animal. Recordo que des de jove sempre havia comentat que les curses haurien de ser en igualtat de condicions per ambdós éssers vius que hi ha a la arena.

La intervenció d’en Josep Rull, de CiU, va estar genial, molt genial. Va fer un repàs a la historia en la que va mostrar que anteriorment ja s’havien prohibit. Va fer una cita de escriptors de renom, cap d’ells català, que sempre han estat en contra i així ho van manifestar. Fins i tot es va referir al fet de l’any 1999, quan a les Illes Canàries, a proposta d’un diputat del PP van quedar prohibides i no van haver els escarafalls que ara s’han donat a Catalunya. Igual va fer en Joan Puigcercós. Va estar molt moderat però contundent amb la defensa de la prohibició.

Però les intervencions d’en Albert Rivera, de Ciutadans, i del diputat del PP, van mostrar un cop més que les seves intencions no tenien res a veure amb la defensa de les curses, sinó com ja és habitual, en generar un atac contra Catalunya, la nostra dignitat, la nostra cultura, la nostra identitat. I com és normal, des de les espanyes veïnes, els caps visibles del PP ja van amenaçar amb exigir una llei que pogués derogar aquesta i nominar les curses de braus com a festa tradicional espanyola i protegida. Per mi poden fer-ho. Però han de tenir en compte que a Catalunya ja no es toca res. Si a Espanya volen seguir amb aquest espectacle poden seguir. Però no han de fer oïdes sordes al clam de molta gent que està en total desacord. No tots els ciutadans i ciutadanes espanyols volen curses ni sacrificis cruents d’animals.

El fons de tot és Catalunya i que no poden suportar que aquests indígenes se’ls sollevin. El seu peu imperialista i absurd ha d’estar per sobre del mapa del nostre País i els hem demostrat que no ens fan por. Que els seus crits poden ser com els de Tarzan. No acudiran pas els braus en el seu ajut. Els àcids estomacals els estan fent forat. I això no ho poden tolerar. La seva intolerància i dictadura els fa lluir com els més feixistes de la democràcia d’aquest estat.

Però no són pas ells i elles, no és pas el PP, l’únic partit que està a favor de l’espectacle. Hi ha molta gent del PSC-PSOE que també. Per començar el president de la Generalitat. Que en roda de premsa va justificar el seu vot. I com altres que des de Madrid ja han donat opinions. I com les altres són atacs a Catalunya. Són qüestions polítiques. Són per anar en contra. És el seu esport nacional. I ja sé que entre els diputats de CiU hi va haver qui va votar a contra, però per raons ben diferents. No ho fan per anar a la contra ni atacar a Catalunya. La llibertat de vot porta aquestes decisions. I tampoc em val que defenso a uns i no als altres quan a poder votar en consciència. Uns ho fan per convicció i altres per mandat.

Al final de tot és que per fi, la nomenada Fiesta Nacional, ja no es pot celebrar a Catalunya. No és la nostra festa ni la nostra Nació. Ara caldrà veure quina és la reacció final dels promotors ja que avui ja he escoltat que això suposarà un increment de milers d’aturats a les llistes catalanes. No ho tinc tant clar. Si tant sols feien 20 curses a l’any no veig els milers d’empleats. Aquestes pressions em semblen barroeres. Igual que ja han declarat que demanaran subvencions. Aquest és un tema a parlar. Caldrà veure que han declarat fins ara i en quina quantitat valoren la subvenció. Insultats, trepitjats, atacs, sí, però no pas idiotes.

És un document que recull les esmentades conclusions dels diputats de CiU presents en aquesta comissió, posant en evidència la forma d’actuar del govern i dels tres partits que el formen. Vagi per endavant unes cites que hi figuren en el primer full:

No ens espanta cap ventada de calúmnies ni injúries, som homes i dones d’idees que prediquem i defensem idees que creiem en el noble ideal de Catalunya. Aquesta correspon a Antoni Rovira i Virgili.

Tractaré d’aclarir aquelles qüestions que pel que es veu no han quedat suficientment aclarides. Jo em pensava que en la meva primera intervenció tots aquells punts que ha estat objecte de malentès, de confusió havien pogut quedar aclarits. Veig que alguns són isass3quibles a la realitat. (…)Jo tractaré d’insistir-hi. He vingut aquí a informar (…) I m’agradaria que amb la mateixa actitud que vinc jo, estiguessin els senyors diputats a l’hora d’acceptar la realitat simplement, no els hi demano res més. Aquesta correspon al conseller Castells, a la comissió d’investigació, el dia 19 de juliol.

Aquesta comissió ha estat una forma d’intentar crear dubtes sobre la honorabilitat de CiU i de la seva gent, entre els que mi trobo. No puc deixar de pensar que la política d’ara no té res a veure amb la que fa anys es practicava. Veig que el tot si val s’ha convertit en una eina d’ús habitual entre tots els polítics, tant dones com homes. Vull suposar que ara, en aquests moments en els que les enquestes donen a CiU uns avantatges importants en els resultats de les properes eleccions nacionals, el nerviosisme, els dubtes, intentar esbrinar que passarà a tots i cadascun d’ells i elles, saber si continuaran o no, genera un estat de greu ansietat i de dubtes existencialistes que provoquen aquestes formes d’actuar.

Vull entendre que el govern i sobre tot el partit socialista, el majoritari, té molt més a perdre i per tant davant els greus problemes amb el cas Pretòria, que ha fet saltar a dos alcaldes i altres càrrecs, el cas de l’hotel del Palau, que està posant contra les cordes a consellers i càrrecs de l’Ajuntament de Barcelona, el tema dels famosos informes inútils, que no em cansaré de repetir perquè crec que els diners invertits, molts diners, han servit per maniobres estranyes. I no entenc que els serveis jurídics de la casa no ho detectessin i ho denunciessin. I per tant sí entenc que els comptes del Palau, que durant aquests set anys han estat supervisats pels membres del govern, que en formaven part de les juntes o consells d’administració, no hagin estat observats com a irregulars. No han tingut cap interès per a res.

Està clar que aquesta comissió ha estat orquestrada per desgastar a CiU. Les enquestes serveixen per això. I en aquest cas, el PP, gran enemic de Catalunya i del tripartit, ha estat un aliat per fer front comú. Anar contra CiU és l’esport nacionals des de fa set anys. Fins i tot es va veure quant CiU va voler incloure el cas de l’Hotel del Palau. Els diputats del tripartit si van negar dient que ja estava en mans de la justícia i no calia fer actuacions en paral·lel. Com?. I el que es volia investigar de CiU no ho estava?. Aquesta mena de frases que es deixen anar sense pensar mostren les seves maneres de fer.

Recomano llegir aquest document. Vull avisar que és llarg, ja que consta de 40 fulls, però és interessant veure de quines formes s’ha actuat i per conèixer quins documents presentats per CiU s’han obviat i no s’han volgut comentar. Igual que les dades clares i manifestes de diners del Palau facturats a dues entitats alhora. Però quan no interessa, no interessa. Per tant, si es vol estar al corrent cal conèixer que ha succeït en la comissió. Així no es pot continuar. Tenim un govern que està més preocupat en la oposició que en governar. Una situació de bogeria total.

A més, el tema de l’hotel del Palau no ha quedat gens clar i en aquest cas la Generalitat ha deixat d’ingressar una quantitat important d diners, apart d’haver fet una requalificació de sol i una permuta que no s’ajusta a llei ni està avalada per un informe jurídic, com diuen les lleis. Però això ha quedat amagat. No interessa. I els afectats són a l’Ajuntament i a la Generalitat.

Les conclusions de la comissió d’investigació les volen portar a la fiscalia per investigar possibles fraus i finançament il·legal de CiU a mans del senyors Millet i Montull i amb diners del Palau de la Música. Realment no crec que es pugui caure més baix. Tots aquests diputats estan mostrant la seva baixa qualitat personal i política. La seva moral no és digna de Catalunya. Em recorda la cacera de comunistes als EEUU. O quan la santa inquisició espanyola anava a carregar-se els que no els hi eren afins. Val tot per tombar al rival que està en les millors posicions de formar govern en les properes eleccions. I està clar que no volen perdre el poder i tot allò que comporta. Noves seus dels seus respectius partits, centenars de persones dels seus aparells col·locades en llocs on reben sous milionaris. Sous que ni tant sols mereixen per la seva manca de capacitats fefaentment demostrat. Familiars, coneguts i saludats. Tots a viure d’un govern que ha portat Catalunya a la ruïna més clara. Un govern que no compleix amb els seus compromisos i que no paga. Un govern que ha gastat per sobre de les seves possibilitats i que deixa Catalunya en una situació difícil dons de l’Unitat de Cures Intensives per Països en estat crític. Un govern que ha fet de la despesa a la lleugera la seva forma de governar. I per més vergonya, ara s’alinea amb els grans enemics de Catalunya, el partit popular i ciutadans. I els escric amb minúscules perquè no mereixen el meu esforç en prémer la tecla de les majúscules.

Es veu tant clar que amb aquestes accions el que volen és desviar l’atenció de tots els seus problemes i que són molts. Un govern que malgrat les amenaces d’alguns dels seus components, continuen asseguts a les seves butaques, sense intenció de fer realitat les postures de força. Les postures de porter de discoteca. De persones grolleres i que el seu hàbitat és la mentida i els descrèdit. Tot plegat una forma de vida similar a la que feien i fan servir les bandes de mafiosos dedicats a tasques no massa lícites.

Diuen que l’Oficina Antifrau ha vist indicis. No és cert. El dictamen d’aquest  ens resol que no hi ha indicis i que potser sí com no. Però cal aclarir que aquest ens actua d’acord amb les conclusions de la comissió. Una comissió que no ha tret res en clar i que no ha volgut afegir en la llista de convidats a persones que sí estan imputats. Una oficina antifrau que no diu res. I està clar que amb això el que es pretén és que no surti a la premsa res del cas Pretòria, res de l’hotel del Palau, res dels casos en els que hi ha altres alcaldes implicats i imputats en casos de corrupció urbanística. I tampoc volen que surti res sobre el deute de la Generalitat amb les empreses que presten serveis sanitaris a la ciutadania. Ni tampoc volen que es parli dels incompliments amb la llei de la dependència. Ni de la manca de pagament de les subvencions a nous emprenedors i emprenedores. Ni de la manca d’acció de la Conselleria de Benestar Social. Ni dels problemes amb l’immigració. Ni de la manca d’acompliment dels milers d’habitatges de protecció oficial. Ni de la manca de construcció de noves escoles. Ni de la manca de construcció de nous hospitals com el de referència per Rubí, Sant Cugat i Castellbisbal. Ni de tants i tants incompliments.

Però tampoc es vol parlar dels informes absurds e inútils en els que s’han invertit molts centenars de milers d’€. Ni de la despesa milionària del vicepresident amb aquesta afany d’inaugurar oficines de la Generalitat a l’exterior com en Franco tenia amb els pantans.

És a dir. Actuen amb la tàctica de fer foc i fum en diferents llocs acusant al partit que els pot prendre el modus vivendi i així queden lliures de tot problema. I parlant de focs, sembla ser que s’ha reobert el cas del foc d’Horta de Sant Joan. Un cas que va acabar amb les responsabilitats en mans dels que eren lluitant per evitar un desastre més greu.

Portem gairebé 7 anys amb una constant incertesa en tot allò que es refereix a la política catalana. Una forma de fer que tant sols crea més desafecció però que com un boomerang, sempre torna a qui l’ha llençat. Set anys en els que hem assistit a la major destrucció d’empreses en el nostre País i amb unes xifres d’aturats que mai s’havien donat. Dos problemes que semblen no ser responsabilitat d’un govern ineficaç i que tant sols es preocupa de difamar. Però està clara la frase castellana A todo cerdo le llega su San Martin. Per cert una llengua que ara per ara és la primera en ús a Catalunya i amb l’àrab com a tercera. El català està en segon lloc amb signes de retrocés. Així és fa pàtria des d’un govern d’entesa d’esquerres catalanistes, federalistes, nacionalistes, independentista i ecologista. Una definició que intenta agrupar en un mateix sac les tendències del pitjor govern català en tota la historia.

Sense entrar en el fet de la sang i la distracció, tant sols pel fet de que un animal, ben racional, pateix tortures i acaba morint a mans d’unes persones que no entenen res més que el seu masclisme, em sembla tant deplorable que considero hauria de ser prohibida. Ja sé que la democràcia és la llibertat, però mai ho ha estat l’assassinat d’animals indefensos i que en el decurs de no sé quin temps pateixen una sèrie de maltractaments que el deixen en un estat greu d’indefensió. Amb un viatge de tren d’alta velocitat és pot arribar a veure aquestes festes nacionals espanyoles. Una forma d’aprofitar un traçat equivocat d’aquest mitjà de transport.

Però ja han sortit els partits espanyolistes i espanyols a defensar la festa nacional espanyola per evitar que siguin prohibides. El seu ranci espanyolisme, masclista i irracional els fa lluitar a la contra en aquest tema. No sé quines seran les seves raons, però no poden ser bones quan admeten aquestes formes d’actuar. El representant de C’s senyala que aquesta prohibició és una forma més de separatisme d’Espanya. Aquest home no s’ assabentat del guió. No té res a veure. Aquesta mostra de masclisme contra uns animals no té cabuda a Catalunya. No és perquè vulguem separar-nos d’Espanya, que també, sinó que la nostra concepció és molt més natural i no precisem de mostres d’homes molt mascles que saben com eliminar animals. Els de PP estan en la mateixa línia. Van cometre l’error greu d’afegir la C darrera de la sigla PP. No tenen res de C. I sí molt d’E. Uns altres que confonem el blat per poder menjar-se un parell d’ous ferrats. La seva visió espanyolista i d’anticatalanisme els fa veure fantasmes i enemics per arreu. No dormen. I per acabar, el PSOE no pot prescindir. Però no sé per què. A la resta de la pell de brau, tenen molts llocs on fan el mateix i pitjor. Poden anar a moltes places del territori espanyol. No cal vinguin a casa nostra. Només a Madrid, per la seva gran festa de Sant Isidre ja en maten uns quants.

Espero que la resta de diputats actuï amb seny i racionalitat. No cal mostrar el masclisme d’aquesta forma, ni de cap. Vivim en un País racional, amb molt seny, amb respecte per a tot el que ens rodeja, pels animals i per la natura. I tot maltracta que s’infringeix és com un dany a la societat. Als que hi estan a favor sempre els quedaran les retransmissions que algunes cadenes de TV fan i sinó, com he dit abans, a uns 300 quilòmetres de Barcelona, sempre en podran gaudir.

Els animals, nomenats irracionals perquè no creuen en Deu, també tenen dret a la vida. I espero que ningú surti amb el discurs erroni dels escorxadors. No té res a veure. Ja ho he dit abans quan m’he referit als ous ferrats i al blat. La forma de morir no és la mateixa.

Però van haver altres agressions a la manifestació perquè des de l’endemà mateix, alguns mitjans de comunicació van dir que no havia tingut cap repercussió internacional, ja que cap mitjà estranger s’havia fet ressò. És el cas dels mitjans de la CCMA, ni Catalunya Ràdio, ni Catalunya Informació ni TV3 van tenir la valentia de dir res. Ans al contrari, van fer els comentaris que abans he dit.

Afortunadament la realitat és un altra. I com a mostra de darrera hora, en aquest article deixaré un recull dels mitjans que sí van fer esment de la manifestació i dels motius pels quals els catalans i catalanes varem sortir al carrer, reclamant la nostra dignitat i respecte i amb l’eslògan que figurava a la pancarta principal. Una pancarta que Òmnium Cultural ha lliurat aquesta setmana passada al Museu d’Història de Catalunya. I tenint en compte que els crits d’independència van ser clars i majoritaris entre els i les assistents. És un article llarg però la realitat, crec, que ho requereix.

Per començar deixo l’enllaç d’Euro News

http://www.euronews.net/2010/07/10/catalans-out-in-force-to-defend-self-rule .

El diari Des Standard, d’Àustria es va referir en aquest espai que aquí deixo

http://derstandard.at/1277337833282/Hunderttausende-Katalanen-fordern-Unabhaengigkeit

El diari de Bòsnia i Hercegovina es va referir a

http://www.sarajevo-x.com/svijet/globus/clanak/100711009

Des de Croàcia a

http://dnevnik.hr/vijesti/svijet/stotine-tisuca-prosvjedovalo-za-autonomiju-katalonije.html

A Dinamarca ho van comentar a

http://www.fyens.dk/article/1641028:Udland–Milliondemo-for-catalansk-selvstyre

A Eslovènia ho publicaven a

http://24ur.com/novice/svet/katalonci-za-vecjo-neodvisnost.html

http://www.mladina.si/dnevnik/11-07-2010-katalonci_za_vecjo_avtonomijo/

http://www.dnevnik.si/novice/svet/1042373035

http://tvslo.si/predvajaj/tuttoggi-ii-edizione/ava2.75710192

A França, un altre estat que no reconeix la independència a

France 24: http://www.france24.com/en/20100710-spain-crowds-rally-catalan-autonomy

Le Figaro: http://www.lefigaro.fr/flash-actu/2010/07/10/97001-20100710FILWWW00567-manifestation-pour-la-nation-catalane.php

RFI: http://www.rfi.fr/europe/20100710-manifestation-barcelone-defendre-autonomie-catalogne

A Portugal,

http://oglobo.globo.com/mundo/mat/2010/07/09/tribunal-espanhol-rejeita-reconhecer-catalunha-como-nacao-917116641.asp

http://www.atarde.com.br/mundo/noticia.jsf?id=4732064

http://jn.sapo.pt/PaginaInicial/Mundo/interior.aspx?content_id=1615252

A Grècia,

http://www.star.gr/index.php?ID=ellada_kosmos&Rec_ID=52036

A Irlanda,

Independent.ie: http://www.independent.ie/breaking-news/world-news/catalan-protest-over-court-ruling-2253996.html

A Itàlia,

Giornaletissimo: http://www.giornalettismo.com/archives/71941/barcellona-catalogna-piede-guerra/

La Stampa.it: http://www.lastampa.it/_web/_servizi/apcom/newsapcom.asp?id=PN_20100711_00105

A Noruega,

VG Nett: http://www.vg.no/nyheter/utenriks/artikkel.php?artid=10003369

Al Regne Unit,

BBC: http://news.bbc.co.uk/2/hi/world/europe/10588494.stm

Daily Express: http://www.dailyexpress.co.uk/posts/view/186242/Catalan-protest-over-court-ruling/

Reuters: http://uk.reuters.com/article/idUKTRE6690V920100710

Scotsman.com: http://news.scotsman.com/news/Catalonia-39is-not-a-nation39.6412380.jp

SkyNews: http://www.skynews.com.au/politics/article.aspx?id=483343

A Sèrbia,

Blic: http://www.blic.rs/Vesti/Svet/197796/Katalonci-traze-status-nacije

A Suïssa,

Le Matin.ch: http://www.lematin.ch/flash-info/monde/espagne-foule-barcelone-defendre-autonomie-catalane

Als EEUU,

Chicago Tribune: http://www.chicagotribune.com/news/nationworld/sns-ap-eu-spain-catalan-charter,0,3960255.story

CNN *: http://edition.cnn.com/2010/WORLD/europe/07/11/spain.protests/index.html

Los Angeles Times: http://www.latimes.com/news/nationworld/wire/sns-ap-eu-spain-catalan-charter,0,6049371.story

Sign On San Diego: http://www.signonsandiego.com/news/2010/jul/10/catalans-rally-for-greater-autonomy-within-spain/

The Washington Post: http://www.washingtonpost.com/wp-dyn/content/article/2010/07/10/AR2010071002103.html

Associated Press: http://www.google.com/hostednews/ap/article/ALeqM5hvoD_aS9MyjiPhPiOjRp4xQttGsgD9GSC8KG0

Fins I tot la cadena AlJazeera s’ha fet ressò,

http://english.aljazeera.net/news/europe/2010/07/2010710185032846718.html

La versió del Times, a l’Índia,

http://timesofindia.indiatimes.com/world/europe/Catalans-rally-in-Barcelona-for-greater-autonomy-within-Spain/articleshow/6153278.cms

A Nova Zelanda,

http://www.stuff.co.nz/southland-times/news/world-news/3907312/Huge-Catalan-protest-in-Spain

A Rússia,

http://lenta.ru/news/2010/07/11/marcha/

I altres de la resta del món,

http://www.demotix.com/news/384405/1500000-demostrated-barcelona-defend-catalan-freedom

http://www.monstersandcritics.com/news/europe/news/article_1569910.php/Hundreds-of-thousands-demonstrate-in-Spain-for-Catalan-autonomy

Com es pot veure, a tot el món la nostra manifestació va quedar recollida. Per tant, aquells i aquelles que defensen altres formes i que intenten censurar la realitat, tenen un problema i a més un problema de credibilitat. La veritat és una, tant sols una. I quan hi ha mostres i proves encara és més difícil amagar-la.

Avui,

Una llista que incorpora molts noms nous i amb persones joves, amb experiència en la seva tasca i per tant representa una llista renovadora. Un concepte que molta gent ha interpretat de forma diferent. Per exemple he observat que alguns usuaris de Twitter ho han conceptuat com a una llista continuista al igual que en algunes informacions que he pogut escoltar a Catalunya Ràdio quan tornava de Lloret de Mar, ciutat en la s’ha fet aquest acte.

Revisant de nou la llista, el primer que s’observa és que Joana Ortega, d’UDC, ha estat situada en el segon lloc, just darrera d’Artur Mas. Joana és una dona jove, amb força experiència i que ha estat ubicada en aquest lloc perquè en UDC ho han considerat i l’han considerat. Com ho han estat Meritxell Borràs i Oriol Pujol, que han pujat posicions respecte de les anteriors. I això ha sigut per la seva entrega i esforç en aquests anys d’oposició. Han fet bona feina i calia recompensar-la. També està en 8a posició en Lluís Recoder, actual alcalde i des de 1999, de Sant Cugat del Vallès. No cal expliqui quina ha estat la seva gestió en aquesta ciutat. Tant sols els resultats de les darreres municipals avalen l’estima que els ciutadans i ciutadanes li tenen. Apareix també Neus Munté. Una dona, també jove, que ha desenvolupat una bona tasca en el partit. Porta temps treballant i aportant la seva experiència. Trobem a Cristina Iniesta, una independent amb un immillorable currículum en el món sanitari en el que ha tingut diferents alts càrrecs de gran responsabilitat. En la 17a posició està en Josep Maria Vila d’Abadal, alcalde de Vic. La seva gran gestió en tots els aspectes de la ciutat li donen un gran aval. I per no allargar-me citaré a Marta Llorens, d’UDC, una dona amb experiència, decisió i que ocupa la 20a posició. És a dir, en aquests primers llocs hi ha 8 canvis importants que aporten novetats i renovació a la llista. No sé on és la continuïtat.

Però està clar que això només correspon a la de Barcelona. Si revisem les altres tres províncies, podem trobar a Girona, que l’actual alcalde de Figueres, Santi Vila. Un home que en les darreres municipals va assolir l’alcaldia d’aquesta ciutat i que fins ara la seva gestió ha estat impecable. I en Xavier Crespo, amb majoria absoluta a Lloret de Mar, està en la 4a posició.  A Tarragona també hi ha novetats. Josep Poblet està acompanyat per noves persones i altres que han canviat de posició respecte de les anteriors. Com a Lleida, on Albert Batalla, actual alcalde de la Seu d’Urgell l’encapçala seguit d’en Josep Maria Pelegrí i de Marta Alós, actual presidenta del CN, que també ha pujat posicions.

També vull dir que hi ha noms que indiscutiblement han de ser i no poden quedar al marge. Com en Felip Puig, Ramon Espadaler, Antoni Castellà, Irene Rigau, Lluís Corominas, Josep Rull, Francesc Homs, Antoni Fernández, Jordi Turull, Josep Lluís Cleries, etc. I no poden faltar perquè són necessaris. Per la seva gran qualitat política, per la seva experiència, perquè han engegat projectes que fins ara han quedat obviats, perquè han fet bé la seva tasca. Per tant han de seguir. No es pot prescindir dels seus coneixements.

No coneixem encara les llistes de la resta de forces polítiques que  es presentaran, però hi haurà noms que seguiran. No crec presentin llistes amb un gran número de noves cares. Seran els mateixos i alguna novetat. D’una banda pel fet que no disposen d’efectius per incorporar i de l’altra perquè segurament no gaudeixen de l’experiència, ni coneixements ni preparació per poder assolir una responsabilitat com aquesta. Però de totes formes esperaré amb expectació a veure com són i qui hi ha. Veurem si aquesta continuïtat que critiquen a les de CiU no existeix també en les seves.

Un cop vist això, confirmo que les llistes de CiU presenten novetats renovadores. Novetats en persones que porten un CV que les fa mereixedores de la confiança, no tant sols d’Artur Mas, sinó de tota la militància de CiU. Les que aportaran una part del canvi que mereix el nostre País.

La sentència dictada per la Cort Internacional de Justícia sobre la independència de Kosovo, obre una nova porta a la situació actual internacional sobre altres declaracions d’independència.

En altres articles meus sempre he indicat que fins ara les eines i lleis que hi havia a l’abast tancaven les possibilitats de que Catalunya pogués assolir la independència. Ara, amb aquesta notícia, una porta ha obert noves possibilitats. Hi ha un precedent en el segle XXI que dóna marge per a fer-ho amb naturalitat. Em plau haver i poder canviar d’opinió. Donar un pas com aquest calia fer-ho amb totes les garanties i amb lleis que ens aportessin un èxit i evitar altres conseqüències. Sobre tot la de quedar en ridícul davant la resta d’Espanya ja que les conseqüències encara podrien ser pitjors.

Malgrat tot, hi ha qui encara no accepta la sentència. I no tant sols pel reconeixement de Kosovo com estat independent, com és el cas del govern espanyol, sinó perquè estan capficats en argumentar que es tracta de resoldre un conflicte bèl·lic entre dues parts. Res de tot això. Els que mantenen el seu imperialisme més eixelebrat no veuen amb bons ulls aquesta resolució. Fins i tot arribaran a dir que la sentència no és vàlida per diferents raons. Els mateixos que han donat suport a un TC amb membres que havien exhaurit la seva presència i que no havien estat substituïts al haver esgotat el seu període d’activitat.

Cal analitzar fil per randa tota la sentència. Cal llegir-la amb deteniment per experts en dret internacional i que donin la seva opinió. Una opinió que ha de ser totalment desinteressada i res polititzada. Les sentències acostumen a ser aclaridores i deixen poc a per la interpretació. I un cop es tingui aquest pas fet, caldrà que el Parlament de Catalunya disposi d’una majoria important de representants polítics que vulguin donar aquest pas. Fer una declaració d’independència amb el major suport possible per portar-la davant el govern espanyol. No ha de ser un tema que es faci amb preses. És molt delicat i precisa de sensibilitat. Ara, en breus mesos, espero que disposarem d’un govern fort que pugui aglutinar altres forces polítiques per portar endavant un tema com aquest. No cal sigui en aquesta legislatura. Potser es pot fer quasi a les acaballes. Però ara es pot portar endavant una il·lusió de la ciutadania i una demanda que fa molt temps que dura.

És curiós observar com molt països del món han fet de forma immediata el reconeixement. Menys els més interessats en seguir sobre el control del seu territori. Bé, un territori que consideren seu però que caldria veure-ho amb claredat. És el cas de la Xina. Està clar que no entra en els seus idearis comunistes. Com el cas d’Espanya. Ja ho he dit abans. Encara tenen en el cap els grans moments de l’imperi. I per això encara declaren que Espanya és indissoluble. No es pot fragmentar. Deu ser un dels encàrrecs que va deixar el militar rebel, quan poc abans de morir va dir la famosa frase: ho deixo tot lligat i ben lligat.

Espero disposar en breu de la sentència definitiva per poder llegir-la i fer un article més clarificador. Malgrat tot, crec que els que sentim aquest desig hem de començar a repensar quines haurien de ser les línies d’actuació per poder-ho demanar als nostres governants. A la fi, els nostres vots els donen la força suficient per prendre decisions.

El primer que em va sobtar és que en la introducció del seu article diu que tant sols afecten a tres trams de carreteres però el Director General de Mobilitat, senyor Nadal, en totes les seves intervencions ha reconegut que són cinc. Al senyor Vallès se li han perdut dues. I resulta que de les cinc, hi ha algunes que porten ja un endarreriment de més de 10 anys. Apart que també són de gran importància per la mobilitat de persones i de vehicles pesats amb mercaderies. I a més, el fet que quedin a mitges, provocarà un greu problema en la mobilitat actual. Però el que no ha explicat és que la majoria de les obres, uns 180 segons en Nadal, 182 segons el senyor Vallès, han patit un sobre cost del 10% en la taxació i aprovació de l’obra. I per tant, el ministeri es veu abocat a aturar-les, reconsiderar el cost definitiu i tornar a licitar. Està clar que això provocarà que les empreses constructores incrementin les llistes d’aturats. Tema que suposo que el govern espanyol haurà estudiat detingudament i per tant el senyor Corbacho haurà previst per incrementar el seu pressupost pels pagaments dels subsidis d’atur.

Però el més greu i tampoc es comenta és que hi ha 32 obres més que  poden patir retards en la finalització per raons pressupostàries i que hi ha possibilitats que es tornin a licitar per trobar capital privat que les vulgui fer, encara sigui amb concessions a 30 anys, com es fa amb les autopistes. O com s’ha fet a Sant Cugat del Vallès amb l’estació de Vollpalleres dels Feerrocarrils de la Generalitat de Catalunya, que han estat pagades per Tabasa i no pel govern, malgrat vulguin fer-nos creure el contrari. La seva publicitat, com en tantes altres coses, és enganyosa i tendenciosa.

Però el senyor Vallès, tampoc diu res dels trams de xarxa ferroviària que queden per fer, com la de l’aeroport. No deu considerar-ho important.

El mal de tot això és que hi ha un gran retard en les obres i ara per ara, totes tenen grans desviacions pressupostàries a l’alça. Una gran manca de previsió per part de ministeri i de les èpoques en que la responsable era la senyora Álvarez.

Hi ha un tema que no vull oblidar. En totes les intervencions fetes per dirigents socialistes a la premsa, no han deixat de dir que Catalunya era la comunitat en la que més obres s’estaven fent. No sé si cal comentar-ho però no voldria deixar escapar l’ocasió per dir que ja era hora de tenir inversions a Catalunya. El gran dèficit en infraestructures a Catalunya respecte les altres comunitats és escandalós. Si revisem el tema del TGV, que ja ho comentat en altres articles, ho demostra. S’han fet trams totalment ruïnosos en lloc de fer el que realment és el més important. La connexió amb Europa. I això dóna fe a la forma endogàmica en la que viu aquest govern. Espanya encara deu ser una, grande i libre ja que no necessitem  sortir fora de les línies frontereres. Una demostració de la capacitat mental dels seus dirigents.

Recomanaria al senyor Vallès faci una revisió del seu article i l’esmeni o l’esborri. Ara queda com una forma més de mostrar el ridícul que fan. Perquè a sobre s’apunta mèrits i llorers que no els corresponen. Això sí, acaba fent la crítica a CiU com no pot ser d’un altra forma.

La primera és la que fa referència a la despesa de l’exèrcit espanyol en uns moments de crisi i en els que estan cridats a resoldre-la són els pensionistes, funcionaris, aturats i els rics. Tant sols cal llegir aquest article per adonar-se de com el govern espanyol gasta els diners de tots. Però això no és nou. Arcadi Oliveres ja fa molt temps, anys, que ho denuncia. La despesa militar espanyola és excessiva i abusiva per les arques on van a parar els nostres impostos i aportacions ala solidaritat. No és d’estranyar que la ministra, Carme Chacón, estigui cofoia, fins i tot s’hagi posicionat al costat del president espanyol en contra del president de la Generalitat. Li compren totes les joguines que vol. Realment calen tantes armes i desplegament bèl·lic?.  De qui ens hem de defensar?. I per contra, els policies han de reduir despeses en benzina, armament i hores. Això és coherència.

Però no tothom està d’acord amb això de les armes i exèrcits. En Carod-Rovira, vicepresident del govern català, escriu que Catalunya precisarà d’un exèrcit català per la defensa del nou Estat. I tant, i ell com a capità general de totes les tropes. Precisament pertany a un partit que des de sempre s’han declarat pacifista. No sé si ja s’està postulant per ser el proper ministre de la guerra. Ha tocat poder i ara no el vol perdre. Suposo deu ser per allò de l’eròtica del poder. Potser acaronar un bon fusell genera erotisme. Avui a l’entrevista que li ha fet en Jordi Basté, a RAC1, ja no sabia com sortir del pou on s’havia ficat i ha jugat al pilotes fora. Cal un relleu de certs personatges. No sé si li pertocarà cobrar el seu sou de vicepresident de per vida, però és el millor que es podria fer. Cap a casa i a endreçar el jardí.

L’altra notícia que m’ha cridat l’atenció és la crida al retorn d’en Pasqual Maragall a la vida política activa.  El titular parla de la vella guàrdia. No estic d’acord. Són els membres del PSC catalanistes. Són els hereus de les èpoques d’en Pallach. Que és van veure arrossegats per les fusions obligades del PSOE però que sempre han portat una mosca darrera l’orella. El PSC té un greu problema intern i no saben com resoldre’l. Se’ls estan revolucionant les bases i no tant bases. I si fossin llestos acabarien trencant amb Espanya. I els que resideixen a Madrid ja s’ho faran. Sí, els que han tingut la capacitat de deixar en ridícul al president de la Generalitat. Els que sense fastigs s’alineen amb Espanya. I la gent de CpC?. Què deuen pensar de tot això?. Van néixer per tal de defensar la figura d’en Maragall però segueixen donant suport al govern.

I a sobre la consellera Tura, el conseller Castells, el conseller Maragall i el conseller Nadal, surten al faristol i es desmarquen dels seus col·legues del Congrés, intentant encara avui entendre que els va passar pels seus caps. Han criticat la seva actuació. En el seu lloc, encara estaria fregant-me els ulls. O fan un moviment intern o van cap a la desaparició. Com els dinosaures. No m’agradaria estar al carrer Nicaragua. Suposo hauran folrat les parets per evitar que els sancionin per sorolls.

Per acabar aquest mínim recull, em vull referir a Puigcercós. Ja fa dies que es desmarca del govern, que no els dóna més suport, que ja els ha enterrat. Però Esquerra continua dins el govern. Les excuses són que queda poc temps i que ara no toca. Però això sí, tenen la sang prou freda com per a fer declaracions impressionants. Ells són els únics garants de la independència.  Des del govern i actuant així no se’ls pot creure ningú. I el pitjor és que estic segur que amb tot aquest desgavell deu haver persones que deuen tenir la llengua feta trossos de tant mossegar-se-la.

Certament un espectacle dels bons en uns moments en els que el País necessita idees clares, definir un camí clar, establir les bases per anar endavant. Però, això sí, el moviment de moda és culpabilitzar de tot a CiU. En lloc d’apuntar al PP, generador de tots aquests darrers problemes. CiU els fa respecte i enveja. Saben que no tornen a tocar govern i per tant la formula és la més senzilla. Tots contra CiU. L’enemic a batre. I el País ja s’ho farà.