Miquel Quintana » Motards

Ja no som motards.

Miquel Quintana — Sun, 18 Apr 2010 19:53:35 +0000

Aquesta setmana, un home jove d’Alcalà d’Henares s’ha emportat la nostra moto. Ho ha fet perquè ens l’ha comprat. Sí, la vaig posar en venda per raons que ara no comentaré. Amb el temps, algun dia ho faré. Com deia el president Pujol, ara no toca.

El que sí vull dir és que prendre una decisió com aquesta, tant a Marta com a mi ens ha costat, molt. I per una raó única. Ens agrada anar amb moto. Ens ho hem passat molt bé. Tant en hivern com en estiu. Tot l’any. Certament, viatjar amb moto és molt diferent que fer-ho amb cotxe. Tant és que sigui curt com llarg. Precisament als companys del moto club de Sant Cugat els vaig comentar fer el proper any, el 2011, una sortida fins al Cap Nord. Ja tinc la ruta estudiada. Les etapes. Els llocs d’aturada i una previsió de les despeses. Està clar que volíem anar a buscar finançament a algunes empreses. La previsió era estar de viatge uns 25 dies. Havíem de recórrer uns 11 mil quilòmetres. Entre anar i tornar. Havia llegit les cròniques que han fet altres viatgers. Un viatge somiat per molts motards. I si es fa amb una gran moto millor. I aquest era el nostre cas. Gaudir d’una moto que vam comprar amb tota il·lusió. Era la tercera que teníem, des que estem junts. I aquesta era el súmmum. Hi ha més grans però era la que ens agradava.

Tampoc podré sortir a compra el pa a Ripoll. Ni quan Marta em digui que aprofitant la sortida compri tabac. I ho faci a Andorra. O que surti a fer un tomb i vagi a Perpinyà per Port Bou i torni per la collada de Tosses. Anar amb moto, al menys a nosaltres, ens relaxava. Permet viatjar sentit sensacions diferents de les que es perceben anat en cotxe. Permet lliurar-te dels embussos. Quan passes per carreteres de muntanya, revirades, gaudeixes del paisatge molt millor que amb cotxe. Amb la nostra moto anàvem més alts que anat amb cotxe. Fins i tot permet percebre les olors. Els aromes dels llocs on hi ha flors. De les herbes recent tallades. Permet aturar-se en llocs on els cotxes no poden per manca d’espai. I al arribar al destí, l’aparcament no és pas problema.

Està clar que no a tothom li agrada anar amb moto. Per això hi ha gustos. Hi ha als que els fa por. En cas d’accident, d’una topada, la carrosseria del vehicle és el mateix cos. Però cal anar amb molts ulls. Els hi ha que consideren que és cansat. Doncs el mateix que anar amb cotxe, però amb la diferència que amb la moto, segons quines, la comoditat de la postura del cos fa que no sigui tant cansat. El vestuari. Sí, és cert, comporta vestir-se amb una roba especial. Però no és pas una roba incòmoda. Avui ja hi ha roba molt adequada. Permet no passar fred ni calor. Està clar que el casc és més aparatós. Però és una mesura de seguretat. Igual que anar en el cotxe lligat amb el cinturó.

Opino que ha d’agradar. I cal provar-ho. Cal sentir les sensacions. És molt especial. Diferent. Però ara ja no podem. Ho hem deixat tot. Ara tant sols tindrem els records. Una records dels que tenim algunes instantànies. Uns records que ja no tornarem a poder recuperar.

Per ara ja ho hem deixat estar. Ens ha costat. Ara tenim uns diners que abans no teníem. Però hi ha coses en aquesta vida que no es poden canviar per diners. I cal recordar que és una vida. No tenim cap nova oportunitat. Per a ningú. No valen creences de cap mena. Un cop morts desapareixen per sempre més. Tant sols queden els records que hagis pogut deixar en altres. També queden els records dolents. Als que s’ha fet mal. Però només això. Records que poden tenir més o menys durada.

Regidor Narváez, el molesten les motos?

Miquel Quintana — Wed, 17 Feb 2010 19:02:04 +0000

En l’edició de paper del diari “20 minutos” d’ahir dimarts 16 de febrer, a la pàgina 2 apareix una notícia sorprenent. El titular diu “ Instal·len càmeres d’alta definició per caçar motos. En la notícia, breu, apareixen les paraules del regidor de Mobilitat de l’Ajuntament de Barcelona, Francesc Narváez, en les que diu textualment “Ara anem a per ells”.

Genial, senyor Narváez. Una frase gens digna d’un regidor d’un Ajuntament que quasi s’ha erigit com un govern de Catalunya i on vostès, els socialistes del PSC, porten instal·lats molts anys, molts. Des de principis de la democràcia en aquest País. La frase sona com a revenja. No sé que li han fet els motoristes a vostè però el que sí tinc molt clar és que “li han salvat la butaca”, i ho dic fent servir el seu mateix estil. I ho dic amb tot el coneixement de causa. S’imagina per un moment que totes les motos que circulen a diari per la seva estimada ciutat es tornessin cotxes?. S’imagina els greus problemes que podria tenir un regidor com vostè, que no podria donar resposta a les necessitats d’uns ciutadans que apart de pagar un Impost de Circulació elevat, han de pagar uns aparcaments dels més cars d’Europa?. Amb la seva forma de ser, el crec incapacitat que pogués fer res. Crec que el seu problema deriva dels molts anys que porta en un Ajuntament que estudia sempre mesures per poder recaptar, abans de buscar i trobar solucions. Ha pensat per un moment els greus problemes de trànsit que a diari i a totes les hores del dia té vostè a les dues rondes de circumval·lació de la ciutat?. S’ha parat a pensar que les van fer de la pitjor forma que es podien fer?. Cada dia estan col·lapsades. Primer per la gran quantitat de cotxes que circulen. També per causa d’un accident entre cotxes o perquè algun s’ha avariat. Sense cap opció de retirar el vehicle enlloc per lo ben dissenyades que estan. Aquest és el seu pla de Mobilitat?.

En lloc d’anar a per ells, els motoristes, el que caldria fer és potenciar l’ús de la moto que és el vehicle que menys problemes li ocasiona. S’ha parat ha pensar quantes motos caben en el mateix espai que ocupa un turisme?. No dic que hi hagi eixelebrats conduint i fent infraccions, però vostè sap que també els hi ha al volant d’un turisme i altres vehicles. Els que estimem les motos, els motards, som els primers que denunciem als ximples que fan infraccions. Els que estimem les motos, acostumem a ser els que més complim les normes de trànsit, perquè som conscients que el xassís dels nostres vehicles són els nostres cossos. I per tant actuem de forma responsable. Algú dirà que circulem entre els cotxes quan estan aturats o circulen a velocitats baixes. Està clar que sí. I ho fem amb cura de no tenir cap topada i sense molestar a ningú. Guanyem temps i no estem aturats emeten gasos dels nostres motors.

Dubto molt que vostè sigui un habitual de la moto. Sinó entendria el que li estic dient. I això d’aquestes càmeres d’altíssima definició per captar les matrícules en moviment, fins i tot les petites, em sembla una despesa amb un pla comptable d’amortització que anirà a càrrec de les sancions que pensa posar. També li vull dir que m’agradaria emplaçar-lo a que un any després d’haver instal·lat les dites càmeres, féssim un estudi per veure en les suposades fotografies, quantes motos i quants ciclomotors surten “retratats”. Llavors haurà de rectificar les seves paraules.

En el nostre món, existeix un codi ètic i un pacte de solidaritat entre tots els motards, encara no ens coneguem personalment, que no acostuma a existir entre conductors d’altres vehicles. Per això li recomano mesuri les seves paraules i, si cal, les rectifiqui. Per altra banda també li demano que pensi existim quan hagi de fer nous planejaments de la ciutat. De totes forme espero no en faci molts, ja que crec li toca descansar i finalment deixarà pas a l’equip d’en Xavier Trias, que intentarà recomposar una ciutat que ara està en fase quasi terminal.

Un altra mort per la negligència

miquelquintana — Sun, 22 Feb 2009 08:32:00 +0000

El cap de setmana passat va morir un altra company motorista en una de les carreteres del nostre País. Era membre del Moto Club Xino – Xano de Sabadell. La carretera espectadora d’aquest desgraciat fet va ser la C-153. Una carretera molt habitual en el món del motorista, de l’amant del viatge amb moto, amb uns paisatges extraordinaris i on també, com no, circulen altres vehicles. És la carretera per anar des de Vic a Olot. Amb un bon asfaltat però amb un defecte com en tantes altres carreteres. Un problema que s’ha demostrat per activa i per passiva en milers de milions d’ocasions i que cap govern ni cap responsable de carreteres fa res per posar-hi cap solució. Les tanques metàl·liques.
En el cas del nostre company motorista, per informacions rebudes i publicades, la mort li va arribar quan va impactar el seu casc contra una de les bigues verticals de suport de la tanca, fent que el casc es trenqués i el seu cap rebés un impacte molt fort. Estan pensades i ubicades de forma que suportin grans impactes, de milers de quilos, sense tenir en compte que en el nostre cas, apart de no superar el centenar de quilos, la part més important de la carrosseria dels nostres vehicles com nosaltres. Hi ha llocs on han afegit una mena de pantalla, metàl·lica també, que amaga aquestes bigues i així evita que els motoristes impactin, però tant sols s’ha fet en una part mínima. Quan viatjo amb moto observo que, per qualsevol carretera, autopista, autovia, de cada cent vehicles de quatre rodes som deu de dues. Per tant el major nombre d’infractors són els conductors dels de quatre. Per tant són els que més donen a guanyar en forma de sancions o multes. També són els que més espai ocupen. Per ells s’han de fer cada cop més grans les carreteres, més amples, amb solucions que redueixin l’impacta que representen. També són els que més cabals aporten a les arques estatals amb les seves taxes i amb les dels combustibles perquè són els que més consumeixen i per tant els que més contaminen. Nosaltres no ho fem tot això. Donem poc a guanyar. Gastem poc combustible. Paguem menys i per tant se’ns obvia. Això no és seriós. I demostra la manca de responsabilitat i de seriositat dels nostres governants que van exclusivament darrera la pela i no darrera de les millores que beneficiïn als ciutadans, als que paguen més o menys.

Les recaptacions que tenen tant sols en sancions i multes arriben a xifres importants. L’any 2008 van ser de més de 360 milions d’€. Per estudis reals sobre els sancionats, més del 90% van ser vehicles de quatre rodes. Això dóna imatge de quina és la realitat. No vull dir que tots els motoristes siguin sants i hagin de ser canonitzats. Vull dir que, en certa mesura, som els que més respectem les normes de joc. En moltes ocasiones he escoltat la frase si voleu córrer aneu a un circuit, fent referència als que retorcen més la orella de la seva moto. Però i els conductors de cotxes?. En quantes ocasions veiem al fitipaldi de diumenge que amb el seu nou cotxe surt a les carreteres a mostrar quan cavalls té el seu nou joguet?. No cal dir res ni parlar sobre l’ase que el condueix.

Tota mort és rebutjable i més quan es poden evitar. I molt més quan un amant d’un esport i d’una afició troba la mort en la seva pràctica. Des d’aquest espai personal, el meu bloc, vull donar el meu condol més emotiu i sentit a la família del nostre amic i com no als seus companys del moto club, que de ben segur encara aniran més xino – xano que mai però, això sí, observant amb molta cura tots els paranys que hi ha a les carreteres del nostre país que malauradament no són pocs. Amic, allà on siguis segueix gaudint de la teva afició i sobre tot observa el que aquí fem.

Per cert, cal que tornem a sortir als carrers de les nostres ciutats a demanar mes seguretat per nosaltres?.
(Fotos i imatges procedents d’altres webs i obtingudes a la xarxa)

La gestió del trànsit i les motos

miquelquintana — Mon, 04 Aug 2008 21:43:00 +0000

Si, ja ho sé. Sóc un pesat per tant parlar de motos, però que voleu, es una de les meves aficions i passions. De sempre, de fa molts i molts anys. Recordo quan era petit que el meu pare ja tenia moto. Va tenir-ne dues. Una Ossa, de color negre. Amb ella havien anat des de casa fins a les platges de Castelldefels. Més tard va tenir una Sanglas. Allò si que era una moto. Els que la coneixeu ja sabeu de quina màquina parlo. Un amic del meu pare en tenia una igual però amb sidecar i era un vehicle important.

Amb el temps he anat tenint motos. Fins i tot una de les BMW la vaig comprar a Palma de Mallorca, a Motos del Barrio, quan vaig estar vivint allà. Les he gaudit més o menys, segons els moments. Hi ha èpoques en les que la família, fills petits i altres circumstàncies t’ho fan més difícil. Quan ja has superat tot això llavors ja tens una edat en la que tot és diferent. Fer sortides amb moto, acompanyats d’altres mooristes és quelcom que tant sols ho poden explicar els que ho han gaudit. És divertit, crea vincles d’amistat importants. És crea una xarxa d’interrelacions en les que no hi ha interessos. Es coneixen altres persones que tenen la mateixa afició, els mateixos gustos. Poc a poc s’amplia la xarxa d’amistats motoristes. Cal veure quan s’organitza una concentració, la gran quantitat de gent que s’afegeix. Hi ha clubs que fan sortides ja programades i es normal trobar gairebé fins a seixanta o més motos.

Però no tot són alegries, ni bons moments. Hi ha amics i companys que han patit accidents, alguns greus i altres fatals. Les causes poden ser moltes, però hi ha una majoria en les que el mal estat de les carreteres són el detonant. Tant sols cal anar observant. Si aneu amb cotxe observeu també i quan us hi trobeu, penseu que aneu sobre quatre rodes i seguidament penseu amb els que anem sobre dues. El mal estat dels asfaltats, les taques d’oli i gasoil sobre les carreteres, acumulació de fulles d’arbres i pinassa dels pins, bosses de plàstic, pedres i restes caiguts de camions que transporten runes. Revolts mal calculats i amb peraltes mal traçats. La famosa pintura blanca dels passos de vianants, dels senyals de trànsit horitzontals, són una causa més de les caigudes. És tant senzill. Atures la moto, poses el peu a terra i sense adonar-te rellisca. Les motos grans acostumen a pesar més de dos cents quilos i aguantar-la un cop comença a caure no és gens fàcil. Tenim altres enemics, els conductors de cotxes que van a la seva. Però que consti que també ho són pels altres conductors de cotxes. Els hi ha que sembla que encara tenen pendent de pagar alguna quota del préstec. No els hi ha donat les bombetes dels intermitents. No els posen ni per casualitat, ni per un descuit. Has d’anar pendent del que fan i del que has de fer. Has d’endevinar i preveure amb temps quina serà la seva reacció. I ja no vull parlar de quan circulen per una via amb més d’un carril. Canvien d’un a l’altre com els hi ve de gust, sense advertir a ningú. I si els diu alguna cosa o els fas senyals, s’emprenyen.

Per tot això encara no acabo d’entendre com és que ara volen posar més dificultats i problemes pels que vulguin obtenir el permís per conduir motos. Apart de que serà molt més car, les limitacions sobre les màquines ho faran més difícil. En canvi, als que compren cotxes, tant sols amb la famosa lletra “L” ja n’hi ha prou. Quines incongruències. Crec que cal donar un suspens als senyors Pere Navarro i Josep Pérez Moya. Tant sols posen en marxa idees per recaptar més diners. Estic d’acord que en el parc de vehicles, els cotxes superin a les motos, però cal donar solucions als vehicles que causen menys problemes a les carreteres, cap embussos, als que menys contaminen i als que menys energia consumeixen. La meva R 1200 RT, amb 1200 cc i uns 110 CV, consumeix uns 28 litres per fer uns 550 quilòmetres. Comparant amb cotxes, algun en dona menys?

Economia i viatges amb moto

miquelquintana — Sun, 20 Jul 2008 16:19:00 +0000

Sí, el títol del meu escrit sembla estrany, però no ho és. Potser em direu que he agafat mania al tema de la economia, però no. No tinc mania, el que passa és que em preocupa perquè cada més veig com la utilitat dels euros que ingressem queda més minvada. I estic preocupat per tothom. Ahir vàrem fer una sortida motera amb una parella, amics i motards. La trobada va ser en una benzinera l’AP7. Aprofitar per omplir totalment el dipòsit amb benzina de 98 sense plom, a 1,406 € el litre. Respecte a la darrera setmana em vaig estalviar 0,004 € per litre. Una ganga total. Tot seguit anàrem en direcció nord. Volíem arribar a Olot per dinar però també volíem aturar-nos pel camí per esmorzar. Ho vàrem fem a Cardedeu, en una cafeteria del centre del poble. Un de nosaltres decideix que no prenia res de menjar, ja que a casa havia pres un cafè amb una pasta. Total, dos entrepans amb formatge, un de pernil i formatge calent, tres cerveses, un te amb llimona i tres cafès. Total de la nota 20,90 €. Realment increïble.
Decidirem seguir camí, enfilarem cap a Sils i des d’allà cap a Olot. La carretera amb el paisatge verd al costat, una meravella. Enguany ha plogut molt i tot està molt verd. Ens havíem fet a la idea de menjar les típiques patates d’Olot. Un cop les motos ja les vàrem tenir estacionades en un bon lloc, que no fessin nosa als vianants i que el sol no les pogués desfer com un gelat. Teníem dues opcions i prenerem una d’elles. Triarem aquest cop Can Guix. Taula per quatre i com anàvem secs, demanarem tres cerveses i una ampolla d’aigua. Mentre anem dinant conversem sobre temes diversos. Viatges, vacances que s’acosten, de feina però poc, de motos. Postres i per acabar cafès. Seguirem conversant fins que la propietària s’acostà a la taula del veïna i aprofitarem a demanar-li el compte. Conversàrem amb ella de la zona, dels indrets dels voltants i resultà ser que era de la Vall d’en Bas. Llavors i amb una demostració de memòria, ens va anar dient el que havíem anant menjant, ho va anar anotant en un bloc de fulls amb quadrícula i ens digué dons tot son 36,25 €. El primer que vàrem pensar és que havia dividit per quatre el total de la nota. Doncs no. Era el total. Sí tot el que havíem menjat i begut costava això. Uns segons per refer-nos i li donarem 20 € cada parella i clar està, el canvi quedà sobre la taula ja que el servei havia estat ràpid, correcte, simpàtic i eficient.

Em pregunto quina diferència hi ha entre Olot i Sant Cugat, per exemple. O entre Olot i Sabadell. Perquè podem dinar al migdia, a la carta, amb la qualitat, netedat i simpatia per aquest preu i aquí, al costat de Barcelona, no. La comparació més clara la podem fer amb l’esmorzar. O compren més car o guanyen més. Perquè això sí, el preu del kilowatt, del metro cúbic de gas, d’un diari, de la bombona de gas de butà i de tantes altres coses és el mateix aquí que allà. Llavors encara ho entenc menys. Quina forma de prendre’ns el pel. Prop de la capital de Catalunya tot és molt més car. I el pitjor és que ho acceptem. No diem res. Pagar i a callar. No passa res. I així ens va.

Llavors, la meva preocupació per la economia crec que és raonable. Una família de quatre membres, amb 2000 € cada mes, poden fer molt més allà que aquí. La hipoteca serà igual. Els bancs i caixes no fan diferenciacions. El preu del combustible també. La diferencia és que per moltes coses han d’anar a Barcelona. Per altres tant sols cal que vagin a Girona. I a sobre els d’aquí els menyspreen perquè són de poble. Però la veritat és que viuen millor. L’índex de consumidors de prozac és molt inferior.

Be, la tornada plàcida. Satisfets perquè em passat un dia agradable. Com fa calor, ens aturem al pantà de Susqueda i ens remullem. Acabem amb els peus dins de l’aigua per refrescar-nos. Continuem i passades les deu de la nit a casa. Cansats però molt satisfets. Això sí, hem trobat cues de cotxes que no s’acabaven. Les avantatges de la moto és que et permeten escapolir-te i evitar fer hores de cues.

La sorpresa final, aquest matí. He anat, per raons que no venen al cas, a Sabadell. He comprat dues barretes de pa, de les de quart, en un forn que el fa des el 1912. He pagat 40 cèntims d’€ per cada una. Sí. Quaranta cèntims d’€ per barreta de pa. Era del que en molts llocs s’anomena rústic. A Sant Cugat ens costa més d’1 €. Seguidament compro els diaris. Això sí, La Vanguardia i l’Avui, al ser diumenge costen 2,20 € cadascun. O sigui, convertit en les enyorades pessetes, una mica més de 730. No fa pas massa temps, recordo que els diumenges van passar a costar 100 pessetes i la reacció de molta gent va ser d’una emprenyada monumental. Ara, paguem 365 pessetes per diari i no passa res. Espero que tot canviï pel be de tothom.

No em valen les promeses d’en Rodríguez, encara que les avali en Montilla i els seus. Ni amb l’aval de la gent d’Esquerra i molt menys dels d’Iniciativa. I ho dic perquè a hores d’ara, ja estic fart de mentides. Si fos veritat allò que ens deien de petits, que al dir mentides queien les dents, tots anirien amb postissa. Això sí, pagada per tots nosaltres. Els que no les podem tenir per la Seguretat Social perquè és un luxe.

Novament parlant de motos

miquelquintana — Sun, 15 Jun 2008 08:12:00 +0000

Sí, novament vull parlar de motos. I ho faig a ran del fet que en Pere Navarro, el cap visible de la DGT va sortir fa uns dies als mitjans de comunicació dient que per fer evitar els accidents dels motoristes, volien limitar les motos a un màxim de 100 CV. Ja està, ja l’han tornat a fer. Com pot ser que els membres de l’executiu central tinguin una mirada tant curta, absurda i tant poc assenyada per resoldre el que ells anomenen problemes. Novament els socialistes surten amb un estirabot perjudicant a tothom per la seva ceguesa i la seva ineptitud davant els seus càrrecs.

Ara serà que els accidents de les motos només afecten a les que sobrepassen els 100 CV. Quina ximpleria senyor Navarro. El primer que vull dir-li és que durant l’any 2007 va haver, crec 528 morts per accident de moto y en tot l’estat espanyol. El 50%, segons les seves xifres, els van causar tercers, es a dir, no el mateix motorista. Per tant, no caldria fer alguna cosa també amb la resta de vehicles?. El que passa és que vostè i els seus companys de partit no s’atreveixen per por a la que els hi pot venir al damunt per part dels fabricants d’automòbils d’aquest estat. En canvi, com fabricants de motocicletes no hi ha pas tants, doncs contra ells. Si així és com pensa solucionar el problema li puc aconsellar que plegui. Marxi senyor Navarro i amb vostè emportis a tota la colla d’ineptes que te al seu càrrec i als que te per damunt.

Primer de tot caldria que fossin sincers i reconeixessin el mal estat de moltes carreteres, autovies i autopistes sense oblidar els carrers de moltes ciutats. Quan els dissenyen i els fan tant sols pensen en les quatre rodes. Segon, haurien de fer una garbellada i separar els ciclomotors de les motocicletes. El gran parc de petits estris de 49 cc i e 75 cc que circulen per arreu amb tota impunitat i amb modificacions importants no els comptem?. Doncs cal que se’ls mirin i aviat. Tercer, abans de decidir de forma dictatorial el que pretenen fer li demano ens presenti a la opinió pública una estadística dels accidents i amb les màquines que han intervingut. Per cert, compten els que es produeixen a les ciutats i pobles, o tant sols els de les carreteres. Quart, a la vista de la estadística podrem seure per comentar això de les limitacions. Potser o fan per ser igual que altres països de l’UE. Cinquè, cal revisar també les motos que en teoria ja circulen limitades per raons dels permisos de conduir i que tant sols ho estan sobre el paper. Doni una volta per la xarxa, en espais on es compren i venen motos i observi el que alguns eixelebrats diuen en els seus anuncis. Aquests i els que abans he comentat son els que desprestigien el mon de la moto.

Per acabar li diré que si mal no recordo, el mateix any 2007 va tancar amb una xifra de morts a les carreteres per accidents de la resta de vehicles que és deu vegades superior a la de les motos. Estan per limitar els cotxes?. Segur que no i les raons ja les he apuntat abans.

Senyor Navarro i companyia. Sentit comú malgrat sigui el menys comú dels sentits. Més ma dura pels incívics vagin sobre el que vagin. Menys tolerància a les begudes alcohòliques i els estupefaents i llavors quan això ho tinguin solucionat parlem-ne. A la gent que gaudim de les nostres motos, de les carreteres i de les amistats amb altres motoristes sempre ens tindrà a la seva disposició per intentar posar remei a aquest greu problema. Si vol aquí estic.

Les motos i els accidents

miquelquintana — Sun, 18 May 2008 18:26:00 +0000

Des de ja fa alguns dies a totes les cadenes de televisió estan fent uns nous anuncis del Ministeri de l’Interior, i en concret de la DGT, en el que un home assentat en una cadira de rodes explica com va tenir un accident amb la moto i na Merche, que suposem devia ser la seva companya, va morir. Després diu que tant sols és un actor, es lleva de la cadira i marxa. Una veu en off diu que l’any passat van morir 528 persones en accidents de moto.

També he vist un altra, que l’han passat menys, on un presumpte conductor d’un cotxe es lamenta perquè no va veure la moto i l’accident va ser fatal pel motorista. En aquest, la veu en off diu que el 50% dels accidents de moto es produeixen per culpa d’un altra vehicle. Bé, perfecte. Sí, he dit perfecte pels números i la reflexió que seguidament faré.
Si l’any 2007 van haver 528 morts per accidents de moto i el 50% van ser per causes alienes als motoristes, el primer que salta a la vista és que si els altres vehicles haguessin actuat com s’ha d’actuar i no com molts fan, que crèuen que el carrer és seu, no fan servir els intermitents, aparquen on volen, no respecten els senyals de trànsit, la xifra es podia haver reduït al 50%, es a dir, a 264 morts. Que ningú entengui que vull jugar amb morts. No soc pas tant frívol. Tant sols un ferit ja em causa dolor i molt. El que vull és posar de manifest una realitat i que la gent de la DGT sí són frívols a l’hora de voler impactar en els conductors per evitar accidents amb resultat de mort. Sí, la seva frivolitat arriba a extrems impensables. No demostren res més que la seva incompetència, arrogància, nul·litat pel càrrec i la seva ignorància de la realitat.
No he sentit mai que hagin tingut el coratge de reconèixer el mal estat dels carrers, carreteres i, el pitjor, de les autopistes de peatge que haurien d’estar en un perfectes. Al nivell del preu que es paga. També hi ha carrers plens de sorra, deixalles que han caigut de camions que transporten runes, escombraries, taques i restes d’oli que són paranys per les motos i els seus conductors. Pintures lliscants i perilloses. Asfaltats molt deficients i amb forats que quan cau dins una de les rodes (habitualment la davantera) pot fer caure al morotista ja que pertany a la direcció del vehicle. Escletxes a l’asfalt que provoquen que les rodes marxin de la seva trajectòria. Passos elevats per evitar els excessos de velocitat en lloc de posar semàfors. Revolts fets amb els peus i no amb el cap. Els radis són més d’ovals que de circumferències. Manca de senyalització en moltes cruïlles. I per acabar, demanaria a les universitats, al professorat i als degans, que quan imparteixin classes als futurs enginyers que han de dissenyar les noves carreteres i autopistes, pensin en les motos. Que no tots els vehicles son tot terrenys per portar nens i nenes a les escoles. Que no són de cuatre rodes. Que circulem sobre dues i a més, els motards, amb màquines que pesen dels 180 als 280 quilos.
Sé que també hi ha motoristes que no es mereixerien circular amb moto. Que són uns inconscients, uns eixelebrats i un perill pels altres. Que es creuen Valentinos i no haurien d’anar ni amb bicicleta. Malauradament també hi ha que porten camions, furgonetes, tots terrenys i turismes. Desgraciadament, però, sempre hi hauran bojos que perjudicaran als que no ho són. Això no ha de servir d’excusa. Cal posar remei.
Per tant, als mals governants, tant de ministeris com de conselleries els hi demanaria menys demagògia i més fets. Per tant, cal que denunciem i hauríem de fer-ho seriosament. Presentant denúncies als Mossos o la Policia de torn sobre el mal estat dels llocs que veiem i també als governs afectats. En el cas de no rebre respostes en forma de correcció dels problemes, recórrer al síndic de Catalunya en el nostre cas o als defensors del poble en la resta d’Espanya. Comencem a fer-nos sentir, no amb fer sonar clàxons ni concentracions. Les administracions són plena d’incompetents i tant sols entenen les denúncies.

Motards, carreteres i radars.

miquelquintana — Sun, 27 Apr 2008 21:55:00 +0000

Avui, com ha fet un dia esplèndid amb Marta hem decidit anar a fer un tomb amb la moto, la nostra BMW. Com tants altres dissabtes i diumenges, si no plou clar estar, fem una escapada a un lloc no massa lluny. Hem anat a Sitges. El problema és que per anar des de Sant Cugat del Vallès no tenim una carretera més directa. Hem d’anar fins gairebé a Barcelona, per la AP-7, seguint per AP-2 i després per l’autovia de Castelldefels, carretera de les famoses costes de Garraf i arribem en un hora més o menys. Soc conscient de que podem anar per Molins de Rei, direcció Sant Boi, Viladecans, Gavà i a la fi anem a parar a l’autopista de Sitges igualment.

El problema és que les carreteres no estant pensades per les motos i molt menys quan parlem d’aquestes de gran cilindrada i major pes. La nostra, amb dipòsit de combustible ple arriba als 280 quilos. Tenen moltes rodades que els camions de gran tonatge han fet, desperfectes perquè l’asfalt que en el seu dia van posar no era el que devia ser. Segur que algun component va quedar en minoria i per això es fa malbé abans d’hora. Hi ha moltes restes de tot allò que no es pot arribar a pensar i que pot perjudicar greument als passatgers de les motos. A tot això cal afegir els conductors de turismes, furgonetes i camions, que circulen al seu aire, que no fan servir mai els miralls retrovisors, ni els famosos intermitents per avisar de les seves intencions i ja no diguem dels que, creien que el seu vehicle és superior, acceleren i es creuen per davant sense encomanar-se a cap sant ni a cap diable. Els seus grans cotxes són l’extensió del seu petit pennis.

A tot això cal tenir en compte el tema de la velocitat. Els famosos vuitanta quilòmetres de velocitat màxima en una corona que encercla la ciutat de Barcelona. A cada moment et recorden que és per no contaminar tant i per reduir els accidents. Quina fal·làcia per no dir quina presa de pel. No sé a qui volen enredar però a mi, no. Quan circulo amb la moto, una BMW de 1100 cc., em veig obligar a anar en tercera velocitat i per tant, apart de que m’obliguen a consumir més, el motor roda a més revolucions i les emissions són majors. Suposo que els turismes ho tenen exactament igual. Per altra banda, al anar tots pendents de que el velocímetre no superi els maleïts 80, els conductors dediquen més temps a controlar-lo que a mirar endavant, enrere pel retrovisor i, el pitjor, no fan servir els dos retrovisors laterals per verificar si tenen un altre vehicle al seu voltant abans de fer una maniobra. Resultat?. Es produeixen més frenades i per tant més risc de topades.

Per tant, a la vista dels meus comentaris, que responen a observacions fetes en el decurs de molts dies, he arribat a la conclusió de que les mesures proposades i posades en marxa pel govern tripartit corresponen estrictament a un afany de recaptació, amb un estil stalinista total. Amb la por de la multa econòmica i la pèrdua de punts tenen a una gran part de la població atemorida. Comptem que en l’àrea metropolitana de Barcelona viuen el 70% de la població de Catalunya i per tant, un 70% de catalans vivim “acollonits” per una colla de governants dictadors, ineptes i sense cap mena d’idea per fer les coses com caldria fer-les.

Per cert, l’altra dia vaig poder observar a l’AP-7, dos vehicles oficials de la Generalitat, que sense anar escortats per la policia ni portar cap distintiu prioritari, circulaven a bastant més de 80. Diria que fins i tot anaven a més de 100. No podran al·legar mai que anaven a una emergència ja que encara no he vist a cap conseller ni director general ni cap altre càrrec de categoria inferior que vagin precisament a resoldre emergències de forma urgent i que precisin córrer més del permès.

Crec que és hora que aixequem el cap els habitants d’aquest país i deixem d’anar amb la por sobre nostre. Cal posar-hi les coses clares i demostrar que les amenaces i el terror no són fórmules de governants demòcrates, sinó de tot el contrari, de dictadors, encara que en el cas català son petits dictadors. No estic proposant fer desobediència civil sinó actuar en contra anant als jutjats presentant denúncies per mala praxis política, per incompetència i per inútils.