Miquel Quintana » Humanitat

La web sense nom.

Miquel Quintana — Wed, 07 Jul 2010 09:24:47 +0000

Amb aquest apunt meu vull recomanar una web molt interessant per la gent que els anys 70 van ser importants a la seva vida. Són els que ara rondem els 60 anys i potser algun més. La web es diu La web sense nom, que es descriu com sobre el rollo undergrown dels 70 i la cultura alternativa a BCN.

Apareixen un bon numero de persones que actualment encara formen part de la societat, altres que ja no hi són. Hi ha molts articles i notícies interessants d’aquells moments, amb fotos, vídeos de festes llibertàries del moment. Uns vídeos on es pot observar que aquelles festes no eren com les d’ara. Concerts en els que la gent no està bevent fins a caure rodons. És cert que sí va aparèixer l’heroïna. Una droga que va segar vides en aquells moments i que no ha servit d’exemple per a res. Va ser un moment important per l’aparició dels moviments hippie, que es van iniciar amb el famós maig de 1968. I això va crear una cultura i una forma de vida que al llarg dels anys s’ha desvirtuat del tot perquè se’ls va acusar de drogoaddictes de forma general i interessada. Molt segada.

Hi ha moments en vídeos i/o fotografies on molts dels lectors d’aquells moments es podran veure. Que els portaran records. Que rememoraran amistats. Van ser els moments que varem viure. I que formen part de la nostra historia.

Per la gent d’ara, em refereixo als joves, els pot servir com a informació. Perquè sàpiguen que el món no es va crear amb ordinadors, iPad’s, telèfons mòbils, Spotify, televisions, etc. Abans d’ara hi havia vida intel·ligent. Amb jovent que se les inventava per organitzar actes i festes en uns moments on uns senyors disfressats de color gris i verd sempre volien aigualir-les.

Espero en gaudiu. Us portin bon records. Qui més, qui menys, podrà reviure moments o fins i tot conèixer que és coïa per allà els 70 que ara semblen molt lluny.

Surten persones vinculades amb la família de Marta, la meva esposa. Apareix en Enric Borau, mort recentment i casat amb Núria Ponsa, la germana gran de Marta. L’Enric Borau, en Pau Riba en els seus millors moments, la seva esposa i mare dels seus fills; la comuna de Formentera; les actuacions a Zeleste. L’Enric va ser un gran músic i compositor. Va estar en molts grups que ell mateix anava creant. Amb en Sisa, l’orquestra Plateria, els seus inicis. En Pau Maragall, germà dels Maragall que coneixem per la política. I molts i moltes més. Records que queden per la historia d’un País. I que oblidar-los seria girar-nos d’esquena a la una realitat viscuda en moments difícils i molt complicats.

La imatge que acompanya aquest apunt l’he tret de la web sense nom i és el cartell del famós Festival Canet Rock de 1975. Quins records!!!. Gràcies als que han fet la web i als que hi col·laboren deixant els seus comentaris. Us convido a que ho feu. Ajudareu a escriure línies dels moments. I sobre tot, gràcies Canti.

El desastre d’Haití.

Miquel Quintana — Wed, 13 Jan 2010 21:58:01 +0000

Un cop més la natura, el planeta, ha mostrat el seu caràcter i la seva forma de fer. Avui, el 13 de gener de 2010, quedarà assenyalat en els calendaris de la història com un dia més en el que el planeta ha fet una demostració clara del seu poder i tant sols en un minut. El terratrèmol que ha sacsejat Haití ha sigut de greus resultats. Les víctimes mortals ja s’eleven a més de 100 mil i un nombre important de desapareguts que ara per ara són sota la runa dels milers d’edificis abatuts.

Un país pobre, amb una situació de gran fracàs, ha sigut la víctima de la ràbia del planeta, de la natura, a la que tant volen defensar i protegir però que demostra que no precisa de la nostra col·laboració.

Com sempre quan es donen aquestes catàstrofes, l’ajut internacional no s’ha fet esperar. Des de l’estat espanyol i altres països rics, un gran grup de voluntaris, sobre tot els especialitats en aquests afers han sortit carregats per ajudar en les tasques de recuperació, tasques mèdiques i per recuperar les víctimes que hi ha sota les runes. Una gran feina feta per grans persones.

No sé encara perquè aquests greus fets, gairebé sempre, es donen en països pobres on els seus habitants sobreviuen dins la misèria més miserable. Països als que els occidentals acostumen a anar de vacances perquè el nivell de vida és ínfim, quasi imperceptible, gaudint d’unes vacances amb poc esforç econòmic. Els mateixos que mostren, en reunions d’amics i familiars, aquells objectes que han adquirit a cap preu i on han viscut a cos de reis per quatre euros. Són llocs on les ONG’s porten anys desenvolupant accions milionàries d’aquelles que mai acaben, malgrat porten anys fent-les.

A partir d’aquí em faig una reflexió. Aquests ajuts que ara aniran fins allà, no es podien haver anat portant poc a poc intentant, a més, ensenyar-los a generar la seva riquesa?. Algú va dir que enlloc de portar-los peix era millor ensenyar-los a pescar. I això no es fa. Els afanys colonialistes d’Europa segueixen actius i suposo deu ser millor portar miralls per canviar-los per or, que no fer una gran acció i d’una vegada per totes engegar aquests països i que després ja caminin sols. La por a la competència i fer real aquella màxima de que per hi hagi rics, necessiten que hi hagi pobres. No, no m’he tornat revolucionari ni anticapitalista, tant sols faig servir el sentit comú.

Bé, el fet lamentable d’avui em porta el record del tsunami i altres desastres que per molts científics que hi hagi mai es podran preveure ni se’ls pot buscar respostes en cap cas pel tema del canvi climàtic ja que els terratrèmols poc tenen a veure amb les emissions de gasos a l’atmosfera.

Per acabar afegiré una curiositat. Fa uns cinc anys, al Japó el va sacsejar un terratrèmol de les mateixes característiques del d’Haití i tant sols va haver quatre ferits. Les diferències entre ambdós països és obvia.

Mort digna o vida en la mort!!

miquelquintana — Fri, 14 Nov 2008 20:06:00 +0000

Aquesta setmana hem viscut novament un cas relacionat amb persones que degut a malalties o accidents greus porten anys que, a apart de patir amb la seva salut, porten una vida complicada i difícil o fins i tot, algunes estan en un estat vegetatiu postrades en un llit, rebent la vida per la via d’uns cables que les connecten amb uns aparells. El cas amb el que ens vam llevar el dilluns va ser el de la nena anglesa, de tretze anys, que després d’estar amb greus problemes de salut provocats per diferents malalties, entre elles el càncer, ha decidit no rebre el transplantament d’un cor que amb una probabilitat mínima d’èxit potser li permetia viure alguns anys més, però depenent de forma constant dels metges, medicacions i hospitals. Està cansada. Està ja farta de veure’s entre quatre parets d’un hospital a l’habitació d’un hospital. Està ja fins al cap damunt de patir per poder tenir una mínima qualitat de vida. Està ja avorrida per no poder jugar amb la seva germana i gaudir de la vida familiar amb els seus pares, amb les seves amistats com fan la majoria de nenes de la seva edat. Finalment ha decidit lliurar-se a la sort i amb decisió ferma i amb una gran valentia, ha decidit que es queda com està i que hi serà en aquest món fins que tot acabi. Si més no com tothom. A tothom ens arriba el dia.
Però això ha aixecat moltes ampolles i ha fet moltes ferides en persones declarades sensibles que realment són dictadores en vers els altres i no accepten la seva decisió. Ha sorgit la qüestió de si te prou seny com per haver decidit sobre la seva vida. S’han donat nombrosos arguments. Fins i tot els religiosos que són els menys acceptables al menys al meu parer. Cal revisar la història de la humanitat per veure que les religions han estat la causa de moltes guerres i morts i avui encara ho són. El que sí han demostrat és que la maduresa d’aquesta nena, Hanna Jones, és superior a la dels que la critiquen. S’han donat nombroses opinions i mol diferents. Però ben poques han contemplat el patiment de Hanna i dels seus. Opinen i miren en un altra direcció.

Per continuar amb el tema, els tribunals italians, el de Cassació, ha donat la raó a una família perquè la seva familiar, Eluana Englaro deixi de ser alimentada de forma artificial i pugui morir dignament. Porta disset anys en coma irreversible, des de que tenia vint anys i a causa d’un accident de trànsit. Intentar mantenir viva una persona de forma artificial no resulta gens agradable pels seus familiars i crec que no és normal. Els creients religiosos acostumen a dir que la vida la dona i la treu el deu al que adoren. Llavors, haurien de ser els primers en no permetre això perquè contradiu les seves creences. Les persones estimades, siguin o no familiars, les gaudim quan són vives, podem parlar, compartir, decidir. Però quan està així no. No és digne ni respectuós per ningú.

De fa molts anys he defensat la mort digne per les persones. Tenim una Constitució que declara la igualtat entre els ciutadans però que no comenta res de tot això. Mentre no es prengui consciència de que cada persona és propietària de la seva vida i que pot disposar d’ella de la forma que vulgui. Pels casos d’incapacitat existeixen uns professionals, anomenats notaris, que poden donar fe del que les persones han dit en els seus moments lúcids. Perquè és dóna per bo un testament quan el que hi ha és repartiment de bens i en canvi no es possible fer-ho amb el d’una persona que decideix que la deixin morir en situacions extremes i irreversibles?. On està la veracitat de la justícia?.

Cal reconsiderar tot aquest assumpte d’una forma seriosa. La mort digna per les persones és el millor premi que se’ls pot donar quan ja deixen de ser persones. No hem de permetre la humiliació malgrat no s’assabentin del seu estat perquè no són conscients. Recordo que quan feia amb el meu amic Toni Santos un programa a Ràdio Sant Cugat, vam tractar el tema amb l’associació DMD, Dret a una mort digna. Qualsevol esquerda en la meva opinió va quedar tancada. Per tant, no calen els escarafalls per aquest assumpte i pensem en els éssers que moren a diari per causa de guerres. No ho han demanat.

Washington ha aprovat el suïcidi assistit amb un 58% de vots i s’ha sumat a l’estat d’Oregón i per tant cal que aprenguem que fan els altres.

El comportament humà

miquelquintana — Sun, 27 Jul 2008 11:45:00 +0000

En Darwin va ser un dels precursors en establir el comportament humà, fins i tot, en la seva època va ser tractat d’heretge i de moltes coses més, evidentment per la totpoderosa església catòlica, que habitualment acostuma a ficar-se allà on ningú li demana i quan entres en discussió amb les seves teories et tracten de tot.

Bé, a què ve tot aquest discurs introductori?. Doncs a que no fa pas masses dies vaig poder comprovar la facilitat amb la que les persones poden ser portades als límits que un altra vol. La manipulació de les persones és quelcom increïble fins que és veu aprop. I és que vaig tenir el gran plaer d’assistir a l’assemblea de propietaris d’on visc. La meva primera ja que fa un any que hi visc. Primer que ja la van fer passat mig juliol amb la garantia de que hi haurien pocs veïns i així, els de la junta sortint, van poder portar a terme el que pretenien. Fins i tot, amb una forma rocambolesca de fer votacions, es va aprovar que dos membres de l’anterior junta hi serien presents en la nova per donar suport i aportar coneixements (?).

Això també dona imatge de com es poden manipular les persones. Realment som així?, ens poden manipular sense adonar-nos i a més, quan algú ens ho diu, negar-ho?. Doncs sí. Comprovat. No sé si és que hi ha moltes persones pusil·lànimes, amb aparença de closca de tortuga, que pel fet d’estar immerses en les seves pròpies rutines no veuen més enllà de la punta del seu nas i signen, fins i tot, la seva sentència de mort sense adonar-se i amb el pur convenciment de que ho fan bé. Dubto que ho mesurin, ni que ho reflexionin. I el pitjor és que arriba l’extrem de que poden afirmar allò que mai han vist, sigui una afirmació a favor o en contra del que els hi proposen. Com es pot anar a cegues?. Mirar i no veure. Caminar i no bellugar-se del mateix lloc. Potser sí que en les seves tasques són uns grans executius o executives, però a les que marxen del seu habitat queden perdudes en un mar de dubtes i davant la por de fer el ridícul i de no quedar malament amb el cap de la manada, doncs afirmen i asseveren el que calgui. Mai vist. He viatjat molt per gairebé tot el món. He estat en diversos països diferents. Amb gent diferent que te cultures diferents, formes de pensar, religions diferents comptant amb les seves grans influencies als seus practicants, però no havia contemplat de forma tant propera aquesta pèrdua de personalitat que pot fer arrossegar a fer incongruències en allò que no es habitual. I compten que alguns dels llocs on hi estat, encara ara els titllem de tercermundistes. Potser ens poden donar lliçons però com som la raça predominant no els acceptarem mai.

Observant als seguidors dels equips de futbol ja es veu una llum que diu molt del comportament, però allà en un estadi, a més les persones cremen les seves frustracions, la seva mala llet contra els seus caps o contra el que tinguin en contra i es pot veure com arriben a barallar-se amb similars a ells per l’espectacle dantesc que es donen dins els rectangles on vint-i-dos mercenaris se’n foten de tothom i gràcies a les grans quantitats de diners que se’ls paga per no fer res. Bé, de tant en tant si fan alguna cosa, perquè la massa enfervorida els elevi a l’alçada d’un dels seus Déus. Llavors i a la vista d’això fins i tot felicito als embadocadors, encantadors de serps, xerraires, grans visionaris, que tenen la capacitat de embadalir a un nombre important de persones i portar-los allà on volen. Ho estem veient en casos com els de les que veuen mares de Déu sobre arbres o altres llocs, que els hi transmeten missatges per comunicar-los a la resta. Habitualment són missatges de recaptar diners per fer temples que en casos, la majoria, no s’arriben a fer mai. Quan han sortit del lloc de trobada, un a un els hi demanes una almoina per alguna ONG i es lamenten que no en tenen. Clar. Se’ls han deixat tots abans. El pitjor de tot són les reaccions quan els hi comentes allà on són, el que han fet. Alguns reaccionen bé, intenten reflexionar i convèncer-te de que han actuat bé, pel benefici de la majoria i es queden tant amples. Altres, les seves reaccions poden ser violentes i llavors a partir d’aquell dia entres a formar part de la llista d’enemics. Enemic perquè els has posat en evidència i la seva reacció de pusil·lanimitat és l’agressió i el rebuig.

Molt rics en titulacions, alts càrrecs, posició econòmica però tant pobres d’esperit, de raonament, de reflexió, d’esser humà que passen a formar part de la cadena productiva d’uns quants malgrat ells pensen que són els grans dominadors del món.