En el meu anterior article vaig comentar la gestió municipal, les tasques dels gestors dels Ajuntaments, els equips de govern que en el decurs d’aquests anys han malbaratat recursos públics en obres i altres qüestions possiblement innecessàries que els han portat a situacions límit i a acumular deutes milionàries, sobre tot amb empreses privades que han vist com la seva tresoreria entrava en zona perillosa. També m’hi vaig referir a l’Ajuntament de Sant Cugat del Vallès, ciutat en la que resideixo des de ja fa 12 anys i avui, però donades les circumstàncies i les notícies, haig de tornar a parlar del meu Ajuntament perquè ha sorgit un nou cas de nefasta gestió que tan sols posa de manifest el que fa temps comento.
En el ple de dilluns passat, 16 d’abril, l’equip de govern de CiU va presentar el deute que l’empresa Reostat té amb aquest Ajuntament i que és de 1,2 milions d’€. Aquesta empresa és concessionària d’uns terrenys municipals que li van ser cedits per traslladar la discoteca Chic davant les nombroses queixes de ciutadans que setmana rere setmana patien els sorolls i els aldarulls que els usuaris generaven. La concessió que va ser aprovada pel ple municipal es va fer per un import anual de 200.000 € i pel que ara exposen, des de l’any 2006 han deixat de pagar. Es dóna el cas que els conflictes en aquesta nova ubicació encara són pitjors ja que en el decurs d’aquests anys s¡han donat nous aldarulls i en casos greus, atropellaments, accidents diversos i, fins i tot, un crim en el que va morir una jove pel que van ser detinguts dos joves.
Però el que més sorprèn d’aquesta notícia és que aquest desgavell s’ha donat en els dos darrers mandats de l’anterior alcalde, Lluís Recoder, actual conseller de la Generalitat. I el que més sorprèn encara és que en el decurs del mandat 2007 – 2010, aquest Ajuntament va rebre dos premis internacionals a la transparència atorgats per Transparency International i també va rebre un premi europeu a la millor gestió econòmica i financera municipal. Tot plegat una mostra més de la forma en la que s’ha governat en aquests anys i que demostra que no ha existit aquesta transparència i la gestió econòmica i financera no han sigut les més adequades. Cal afegir que la gestió del premi europeu va suposar una despesa important perquè si van desplaçar molts càrrecs municipals a la festa en la que van lliurar el guardó.
Està clar que a la vista del succeït en el darrer ple, queda palès que en tots aquests anys no ha hagut transparència, no s’ha informat als partits de la oposició i molt menys a la ciutadania. I per tan, caldria saber com s’han quadrat els comptes en tots aquests anys en els que les quantitats impagades quedaven amagades de tothom.
Però també queda clar que malgrat tots els incidents, l’Ajuntament no ha actuat. Tampoc sabem si en qualsevol moment s’han generat sancions a l’empresa concessionària que de ben segur no haurà pagat i pel qual, el deute pot ser encara molt més elevat. Però també es pot donar el cas que l’Ajuntament no hagi actuat i això serà una mostra més de la nefasta gestió que s’ha portat a terme en aquests anys en els que s’ha prioritzat molt més en crear i mantenir una marca de ciutat, en donar imatge de ciutat sostenible, de ciutat d’alt nivell i de ciutat elitista. Una marca que l’anterior alcalde sempre manifestava fent esment al elevat nombre de llicenciats i doctorats residents com a signe de eficiència qualitativa i d’elevat nivell intel·lectual.
Tampoc vull posar contra les cordes als partits de la oposició perquè se’ls ha amagat informació i per tant no podien reaccionar de cap forma, encara que cal comptar estan en minoria davant les majories absolutes de CiU amb 14 regidors l’anterior mandat i 15 en l’actual, d’un total de 25 regidors que conformen el ple municipal.
Reflexions sobre la política actual. Ajuntament de Sant Cugat del Vallès.
Reflexions sobre la política actual. Els Ajuntaments.
No hi ha res com dormir bé per recuperar les neurones avariades. Això permet posar-les de nou en marxa i tornar a la càrrega per seguir amb les reflexions sobre la política actual i el seu grup escènic, actors i actrius, que viuen d’esquenes al pati de butaques i fan oïdes sordes al que el públic els hi pugui dir, malgrat haver pagat entrada a un preu prohibitiu.
Ara em referiré als Ajuntaments. Aquelles administracions públiques que sempre se’ns han venut com les més properes a la ciutadania. I del cert que ho són, però habitualment molt més en els moments de les eleccions, quan els que han estat manant els darrers quatre anys volen i desitgen els tornem a escollir per seguir remenant els sacs de les cireres, perdó, seguir governant i fent de les seves.
Doncs resulta ser que aquestes administracions properes són en aquests moments les més moroses de tot l’estat espanyol. Són les que no paguen als seus proveïdors, deixant les factures pel futur, però seguint de prop als esmentats proveïdors perquè en els terminis previstos paguin les seves obligacions econòmiques sota les amenaces, legals això sí, de carregar els imports amb sancions i altres imports per no haver acomplert amb les seves responsabilitats. Una forma de donar exemple i quedar en bon lloc. Uns Ajuntaments que administren els diners que voluntàriament dipositem amb Il·lusió i gran alegria en les seves mans perquè facin el que vulguin, fins i tot malbaratar-los amb obres faraòniques i altres d’innecessàries en molt casos, per poder-les lluir posteriorment quan ens demanin novament la nostra confiança. Uns Ajuntaments que han acumulat uns deutes milionaris i que tenen la butlla, potser papal, per deixar de pagar i fer-se els sords davant les reclamacions i que ara, gràcies al govern espanyol del Partit Popular, disposaran d’uns crèdits a interessos mínims de prop de 35.000 milions d’euros i així pagar els deutes acumulats. Però clar, el pitjor és que a sobre disposaran dels avantatges d’exigir que els hi facin una rebaixa o descompte per pagar de forma immediata.
Però clar, ningú ha comentat el fet d’exigir responsabilitats als administradors nefastos i infractors que han deixat que aquests deutes arribessin on han arribat. Una mostra més de la forma d’actuar i impunitat amb la que treballen i que deixa molt més clar que mai que no tots els ciutadans d’aquest estat som iguals. Ells i elles es poden permetre fer aquests fraus i se’n surten sense cap problema. Tan sols poden arribar a tenir mal d’esquena dels moviments d’espatlles que fan a diari, fent-nos veure que això no va amb cap d’ells.
I en casos els seus arguments són tant febles que semblen excuses d’infants. Fan esment a la bombolla immobiliària i queden tranquils. Però en què els ha perjudicat?. Clar, si no hi ha noves obres, noves construccions, no reben les taxes però no recorden les que ja van cobrar de les que ja estan acabades i ara disposen de les taxes i impostos dels nous veïns.
Però en el meu cas em vull cenyir a la ciutat on visc, Sant Cugat del Vallès. Una ciutat amb marca de qualitat, amb tots els premis haguts i per haver i que l’any 2009 va tancar l’exercici amb un superàvit d’un milió d’euros perquè se’ls va acudir revisar la concessió amb l’empresa de subministrament d’aigua i van aconseguir un diferencial de 15 milions d’euros a favor del municipi. Una xifra que a data d’avui ningú ha certificat que hagin estat pagats i per tant s’hagin pogut comptabilitzar com a ingressats. No estic fent ciència ficció, parlo del que va succeir i que ara mateix està en mans del Tribunal de Comptes perquè els regidors del PSC així ho van decidir.
Tot plegat tan sols ens permet veure una situació que gràcies a la crisi ha sortit al llum i hem pogut conèixer de prop. Una situació que era coneguda o al menys se sospitava sense disposar de proves. Una situació que deixava anar unes flaires que en alguns municipis fins i tot no deixava respirar. Una situació que no sé si quedarà sanejada del tot ja que del cert, mai sabrem quins són els deutes dels nostres municipis.
Reflexions sobre la política actual
Fa un temps que estava contingut i no escrivia. El metge d’urgències m’ho va dir. Oblida’t d’aquesta misèria i viu. I en dir misèria es referia a la política ja que ell i els seus companys i companyes, porten molt temps patint retallades i altres misèries que els implanten de forma inquisidora i tot plegat per culpa de la nefasta i absurda gestió portada a terme per una colla d’impresentables de tots colors polítics i que mai donen resposta a ningú, ni assumeixen cap responsabilitat, ni reconeixen pas els seus errors. A la fi, per a ells i elles som el seu mal, el seu problema, gastem en excés i cal que, amb la seva sapiència, ens recondueixin als bons camins i ens aparten de les amistats negatives. Som uns ciutadans plens de vicis. Volem viure i això tan sols és per a uns quants elegits i elegides.
Però arriba un moment en el que pot molt més el que observo, escolto, llegeixo cada hora, cada dia, per esperonar el meu cervell i la meva llengua. En aquest cas són els dits que ara mateix teclegen l’ordinador.
Primer de tot dir que la disbauxa política actual sembla més una olla de grills que un respectable Parlament o un Congrés dels Diputats. Però sobre tot en el cas del Parlament, el nostre Parlament, l’ens més important del nostre País del qual haurien de sortir les grans idees, solucions, apostes i propostes polítiques per tirar endavant Catalunya, encara em produeix molt més mal de cor. M’entristeix molt. Penso que no ens ho mereixem. Sobre tot quan es veu de lluny que hi són els de sempre, els que han manat i ara no, els que mai han manat però hi són, els que cada dia pregonen proclames i projectes d’intenció que mai arriben a fer-se realitat. I en aquest cas, segons de qui, millor que quedin en això, en projectes o idees.
Escolto tertulians que comenten la jugada, llegeixo articles d’experts en diferents matèries però en cap moment he escoltat a cap d’ells o elles, comentar la realitat. On són tots aquests diners que han desaparegut? On són tots els diners que corresponen a proveïdors, a empreses privades que encara no han cobrat factures per tasques o serveis fets fa anys?. Quins són els responsables? Se’ls demana o exigeix responsabilitats?. Tan sols com les responsabilitats que ens demanen a nosaltres en els moments en els que hem de pagar i acomplir amb els compromisos. Unes responsabilitats que fins i tot dupliquen o tripliquen els imports inicials amb recàrrecs i interessos per haver excedit la data límit. I tot això amb l’exigència que ens obliga a pagar abans de reclamar en els casos d’errors administratius. Unes exigències que donen més idea d’una forma de govern inquisidora que no pas democràtica. Hem d’acomplir sinó ens persegueixen i sense cap mena de problema, disposen d’unes avantatges que la resta de mortals no tenim a no ser que avancem molts més diners en advocats i ho arriben a denunciar en els jutjats. Ens embarguen els comptes, ens prenen els diners dels comptes bancaris sense cap vergonya. Disposen del que és nostre i no es posen vermells. I a tot això, repeteixo, se’n diu estat democràtic i lliure.
Però els grans pares i mares de la pàtria no tenen pas problemes. Ens fan estrènyer els cinturons però ells i elles no pateixen pas. Segueixen disposant dels seus ingressos, en casos abusius i segons la norma, il·legals. Ells i elles poden rebre diners lliures d’impostos i no s’avergonyeixen. Ells i elles segueixen sent els mateixos de sempre. No han pensat en reduir el nombre de diputats, de càrrecs de confiança, d’ajudants, de familiars, amics i coneguts. I no els tremola pas el pols alhora d’aprovar rebaixes de sous als funcionaris, rebaixes o congelacions de pensions, reduccions d’ajuts a persones amb discapacitats, a reduir les despeses en sanitat o en ensenyament. Inventen noves fórmules per recaptar molt més però sempre pensant en les nostres butxaques. Fórmules per capar les nostres llibertats de forma que si les traspassem ens castiguen amb noves lleis que tan sols limiten el nostre espai vital.
Malauradament és el que tenim però mentre hi hagi qui encara pensa que per defensar-los, militar als seus partits, donar-los suport, algun dia tindran la seva recompensa no farem pas res. I mentre els escoltem, potser millor, els sentim deixar anar algunes arengues esperonadores, sense analitzar la realitat del que estan dient perquè en molts casos només són brindis al sol, ells i elles seguiran vivint i fent-nos la guitza a cada hora.
No estic pas depressiu, no sóc negatiu, no estic ensorrat. Només exposo una realitat que observo amb tristor en veure de quina forma ens manipulen. I a sobre ens venen que tot ho fan pel nostre futur ja que sinó arribarà el llop, un llop europeu, que amb els seus grans i esmolats ullals ens faran molt mal. I encara els i les hi ha que ho agraeixen. I d’això es vanen. I es fan més forts.
Tanco la meva reflexió. Tanco els ulls i les oïdes però ho faig per tornar a generar neurones que aportin noves idees. Les escriuré.
Mossos d’Esquadra i la vaga encoberta.
Els temes que comentaré no són pas nous, venen de fa temps però darrerament s’agreugen de forma més clara, molt més a la vista de tothom i no sé si és deu a una vaga encoberta del cos policial de Catalunya, el Mossos d’Esquadra, però segur que deu haver alguna raó que no arriba a l’enteniment normal d’una societat lliure, democràtica i en la que els drets humans han de ser la bandera d’un País que ha optat per aquesta via.
Avui El Periódico publica una carta d’un lector en la que comenta una situació que quasi frega el ridícul més impactant. Parla d’un soci del FC Barcelona que en el darrer partit Barça – Real Societat, un soci amb més de 40 anys d’antiguitat i que havia portat un termo amb caldo per ajudar a passar el fred, va ser convidat per uns Mossos a abandonar el camp i fer fora l’esmentat termo per considerar-lo un estri perillós. Certament el fet mereix un ja famós #etfelicitofill cum laude per diverses consideracions. El propietari del termo no va ser advertit a l’entrada, perquè les persones que controlen els accessos com el personal de seguretat del club, no ho van considerar així. No dic que les mesures de seguretat hagin de ser portades a terme amb eficàcia però possiblement, els Mossos que van intervenir en aquest cas, deuen ser fans de sèries televisives d’origen americà on tothom
El petó de Judes. 38è Congrés del PSOE.
Després del 38è Congrés del PSOE i després de la derrota per un marge mínim de 22 vots de Carmen/Carmen Chacón, he llegit diversos articles d’opinió i he escoltat opinions diverses de tertulians. Puc estar d’acord o no però penso que un tema important, al menys per a mi, s’ha oblidat i ningú fa esment. Em refereixo a la campanya que se li ha dissenyat i que ha portat a terme Chacón i el seu equip, ha sigut un desastre, sense cap coherència i molt mal estructurada. I amb això no dic que jo ho hagués fet millor, però si hauria evitat algunes sortides de mare que tan sols han provocat un rebuig important a la majoria dels barons del PSOE i de tots aquells i aquelles que ja porten molts anys i creien que podien perdre els privilegis que gairebé tenen garantits de per vida. Certament lluitar o combatre aquests costums i les formes de fer és molt difícil ja que actuen com, amb perdó, una bandada de llops en la que tots i totes actuen alhora quan senten el perill o precisen trobar menjar, deixant de banda les seves rancúnies individuals o de grup.
Amb aquest comentari no vull donar cap pas en favor dels dos candidats, ni pel guanyador ni per la que va quedar fora de la cursa, tan sols manifesto que en la política espanyola i
COPEVO o com prendre el pel.
El passat dilluns vaig rebre una telefonada del SOM, Servei d’Ocupació Municipal, de l’Ajuntament de Sant Cugat en la que em convocaven a una reunió, avui dimecres a dos quarts de deu del matí. La convocatòria era per persones de més de 50 anys, en situació d’atur, per presentar un nou projecte molt interessant. Com és habitual en mi, un quart d’hora abans ja hi era però la reunió ha començat 35 minuts tard pel problema d’un projector amb el que ens anaven a presentar un powerpoint. Maleïda tecnologia!! En ple segle XXI i un projector dóna problemes!!.
El pla que ens han presentat és un nou projecte. Un nou consorci format per la Generalitat, els Ajuntaments de la comarca del Vallès Occidental, la Diputació de Barcelona, el Consell Comarcal del Vallès Occidental, la
30 minuts i la imatge
El magnífic reportatge del programa 30 minuts d’aquest passat diumenge, 8 de gener de 2012, és tant sols una mostra més del vandalisme polític que estem patint des que va arribar la democràcia i que hauria de fer remoure les consciències i budells dels ciutadans d’aquest País, però sobre tot dels de Catalunya.
Portem molts anys, potser masses anys parlant d’espoli, de malbaratament dels diners públics que són tots aquells que paguem de forma obligada, directes i indirectes. Fins i tot amb patriotisme de saló. Són tots aquells diners que de forma inconscient anem dipositant dia rere dia dins la caixa comuna per poder disposar dels serveis públics que els diferents governs en el decurs d’aquests anys ens han anat prometen. Però està clar que no han actuat bé i a la vista del que el reportatge ens mostra tant sols queda una única reflexió. Vivim en un país, en un estat, on Alí Baba i els seus 40 amics serien tant sols uns aprenents. Vivim en un país, en un estat, en el que després d’anys de misèria humana i social a causa de la dictadura, alguns i algunes, quan van veure el sol van decidir canviar el seu antic habitatge de 60 metres quadrats per una casa de luxe; van canviar el seu vell cotxe, si en tenien, per un d’alta gama i van decidir que a partir d’aquell moment s’havia acabat amb les restriccions i que calia viure bé. I així ho van fer, això sí, amb la boina roscada fins a les orelles. Els fets que s’assenyalen en el reportatge mostren a més la pobresa d’esperit i les formes en les que uns quants personatges van decidir fer diners i molts gràcies a la ignorància d’uns ciutadans que ni en sabien ni en saben res de res. Fer diners de la forma més indigna i denunciable.
Titelles i polítics.
Des que el passat gener de 2011, vaig deixar de ser membre de CDC, dimitint dels càrrecs que tenia en el partit i a més renunciant al càrrec que tenia en el gabinet d’en Lluís Recoder mentre era alcalde de Sant Cugat del Vallès, he fet alguns articles en els que comento el meu desacord amb la política que CiU està duent a terme a la Generalitat així com en l’Ajuntament de Sant Cugat, on governen des de fa més de 24 anys. Però està clar que això no agrada i en alguns casos una colla de sicaris pagats, que encara mantenen el carnet del partit a la butxaca, amb noms falsos i sota l’anonimat que la xarxa permet, es dediquen a escriure falsedats i mentides per tal de desprestigiar-me. I molts, possiblement, són dels que ara estan rebent els favors promesos a canvi dels serveis prestats, en forma de càrrecs i sous que mai a la seva vida podien arribar a imaginar. Deuen pensar que potser sóc curt de gambals i que no observo el seu estil i les seves formes, apart que sempre fan servir el nom de Jordi o d’altres inventats, com el cas famós de la Maria de Puig-reig, que comentava
