7 febrer 2010
5 Comentaris
He llegit l’apunt d’en José Antonio Donaire, @Don_Aire en la xarxa Twitter, que ha titulat Vegueries = Federalisme i realment l’he hagut de repassar una segona vegada perquè no acabava d’entendre el que volia dir ni a què es refereix. Comença dient que el federalisme forma part de Catalunya des de sempre. Que en el decurs de la història així ha sigut. Si vaig enrere, en els anys de democràcia, la feble democràcia que tenim, no ha hagut cap federalisme. Molt menys en els quaranta anys de la dictadura totalitària del General Franco i amb anterioritat el que aquí va succeir va ser la proclamació de la república dins un estat centralista i quasi totalitarista que ja governava. Sí recordo que a ran de la entrada en la democràcia, el líder socialista del PSOE, Felipe González, argumentant la seva descendència ideològica i política d’en Billy Brand, va proclamar en diversos mítings, que el seu objectiu era la implantació d’un estat federal a la còpia d’Alemanya. Una Alemanya moderna, avançada, recent sortida d’una destrucció total per la segona guerra i que havia sabut erigir-se ja en aquells moments, com el gran motor i la locomotora d’Europa.
En González, acompanyat per molts altres dirigents socialistes de dubtós origen, van estar governant durant molts anys aquesta estat espanyol però sense imposar aquest federalisme sinó que van treure de la màniga un estat de CCAA amb una nova distribució geogràfica que no tenia res a veure amb la que una gran majoria havien estudiat. Van agafar un mapa, un regla i un llapis i van redibuixar, al seu aire, un nou mapa, on la província de Madrid, per exemple, esdevenia una comunitat autònoma com qualsevol altre. El canvi va ser important. A ran d’aquí van anar apareixent el problemes ja que les anomenades “històriques” tenien una idiosincràsia diferent però van haver de passar pel mateix raser. També forma part de la historia recent escrita que Catalunya així com el País Basc van haver de patir de valent per un fet que consideraven diferencial i poc integrador, la llengua que es parlava, un fre per moltes de les relacions amb l’estat centralista amb tics de totalitarisme. Es va fer una Constitució que no s’ha pogut esmenar mai, no modernitzar, ni actualitzar, que coarta moltes de les llibertat d’un Estat modern i de les llibertats dels seus ciutadans. Una Constitució a la que em vaig negar donant un vot negatiu en el referèndum que es va fer. La Constitució no és el Quixot, no és la Bíblia, que no te cap possibilitat de reforma. Són els Estatuts convinguts entre uns homes amb idees de progrés, de modernització d’un Estat que estava en moments equivalents a l’època troglodita, que es van fer en uns moments en els que els sabres encara eren visibles i l’exèrcit tenia un superioritat excessiva, que controlava tots els passos er evitar la fractura d’aquell conjunt que havien assolit per la força de les armes a una colla de gent de mal viure.
No m’equivocaré si dic que la família ens ve imposada. La família de la que procedim. Els nostres orígens són únics i els nostres antecessors decideixen què fan amb les seves vides, prenen uns camins que consideren adequats i van generant i incrementant la família, fins que un dia li toca al que escriu. Neixes en una família que des de l’inici no saps com és. No coneixes a les persones que et diuen que són el teu pare i mare. No coneixes a les persones que et diuen són avis, tiets i tietes, cosins i cosines, i així fins a la resta del membres d’aquell clan familiar en el que sense saber perquè has anat a parar.
En la mida que transcorren els anys els vas coneixent. Uns de forma favorable, altres no tant. El clan pot créixer o no. Si creix s’afegeixen nous i noves individus als que tampoc coneixes i que els temps ho permet. També els altres membres coneixen al un i també es creen un concepte sobre aquella persona, que ets tu. Ka vida dins el clan marxa. Marxa però a un ritme que al principi te és imposat. Has d’anar allà, has de fer petons perquè així ho manen uns cànons, has de vestir amb un elements que no has decidit. Vas a unes escoles que no has triat i on trobes membres d’altres clans que tampoc coneixes. Però vet aquí que a partir d’aquest moment hi ha quelcom que es veu diferent. La relació amb aquells membres d’altres clans ja no és la mateixa. Per diferents situacions i sensacions que desconeixes, estableixes unes relacions diferents a les del teu clan. Has arribat al moment de poder decidir per tu mateix. Arriba el moment de la capacitat de decisió. Quelcom que mai havies tingut i que per primera vegada notes com estrany. Les sensacions entre els altres membres i un mateix generen atracció o rebuig i és el moment en el que les decisions són lliures per acceptar o no als estranys.
Diumenge 31 de gener vam fer la gran festa de proclamació del nostre candidat a la presidència de la Generalitat. Artur Mas va fer un discurs ponderat, real, sense embuts i està clar que havia de posar de manifest la situació actual del País i d’Espanya. Al meu parer va ser un bon discurs de presentació. El d’un candidat que demostra que estima el seu País, que es vol rodejar d’un gran equip per sortir d’on és ara Catalunya i començar a caminar. Comptem que la caminada fa pujada i no és gens fàcil. Els camins estaran plens de rocs i no deixarà que els peus es puguin afermar al terreny. Però això no el preocupa. En Mas té la suficient energia com per esquivar aquests inconvenients i estic segur, molt segur, que sabrà fer el que calgui per sortir. Al darrera tindrà un gran equip. Companys de partit i possiblement altres que no ho seran. En Mas és prou intel•ligent com per saber a quines portes ha d’anar a picar per aconseguir que persones amb moltes capacitats pugin al tren de la renovació, del canvi, de la gran il•lusió.
Als crítics els vull dir que les solucions que en Mas pugui aportar seran iguals per a tothom. Tant si el creuen i el voten com si no ho fan. Els beneficiats, els catalans, les persones que viuen i treballen en el nostre País. No és sectari. No controlarà el vot, ni el carnet d’afiliació, ni les seves creences. Serà per a tothom. Els que ara pateixen aquesta situació de desgavell, desgovern, de manca d’idees. Tothom. Dubto molt que els votants dels partits que ara hi ha al govern no tinguin problemes. Gaudeixin de rebaixes en els preus, paguin la benzina més barata, continuïn tenint feina.
El senyor Gerardo Díaz Ferran, president de la CEOE, i home amb greus problemes empresarials, fallides econòmiques i altres saraus, va fer ahir unes declaracions davant el seu públic addicta, que per resoldre la crisi de l’estat espanyol tot passava per fer una reducció dels salaris del treballadors. No sé si ho va dir abans o després que els seus treballadors d’Air Comet el volguessin agredir perquè estan al carrer, sense feina, sense cobrar molts mesos els seus sous i sense cap garantia per recuperar els deutes, ja que l’empresa en la que han treballat no té cap propietat. Ni tant sols els avions amb els que volaven, que ja han estat embargats.
Està clar que la visió d’aquest senyor, l’educació sempre per davant, no és gens acceptable malgrat el seu càrrec dins la patronal espanyola. Càrrec que va ser forçat i provocat pel Partit Popular. Un empresari que ha comés aquestes irregularitats i que ho argumenta dient que va escollir un numero equivocat de la rifa. No té cap credibilitat ni demostra serietat i molt menys té la capacitat de dirigir a la resta d’empresaris. No mereix el lloc que ocupa. Llumeneres així ja n’hi ha prou.
Des que diumenge passat es va presentar la nova imatge de CiU, que no de precampanya ni de campanya, s’ha destapat un gran nombre d’articles, apunts a blocs, comentaris a diferents xarxes, amb efectes de valoració positiva i negativa. Fins i tot, els hi ha que han jugat amb el logotip del somriure convertint-lo en un pirata o una mena de caricatura d’en Groucho Marx.
Però que voleu que us digui. Negar la realitat tant sols la poden fer els grans cecs d’esperit, els que deuen tenir la vida molt ben solucionada, els irracionals i els que estan bé com ara estan. Aquesta realitat és ben diferent. I amb missatges, vídeos, eslògans no solucionarem res. Tant és que hi hagi somriures o persones serioses. Cal posar fil a l’agulla i anar per feina. No valen les demagògies ni els sectarismes. D’una forma o altra hem de dir prou. I aquest prou ha de ser el més unànime possible.
Catalunya ha de recuperar la gran estabilitat. No es farà d’avui per demà. Però cal fer-ho amb cares noves, amb gent diferent, que realment entenguin el que cal fer i tinguin un projecte. Un projecte que enfronti els interessos catalans als del govern espanyol. I tant és quin govern sigui. Per enquestes, el PSOE caurà i tindrem a un PP ultra nacionalista espanyol. És a dir, sortirem de Guatemala per anar a Guatapeor.
24 gener 2010
9 Comentaris
He estat llegint l’apunt d’Albert Medrán publicat en el seu bloc avui diumenge i que ha encapçalat “Una CiU naïf es presenta en societat”. Volia respondre’l amb un comentari en el seu mateix bloc però he pensat que era millor fer-ho en el meu. Li he deixat un avis de que així seria.
Primer de tot m’agradaria dir que amb tot el respecte en vers en Medrán, m’ha semblat un apunt fet amb les preses d’un diumenge, ja que el veig completament buit de contingut i em consta que l’autor és un expert en comunicació com en diverses ocasions m’ha dit i ho ha dit. Sobre tot en comunicació política.
El seu apunt no ens diu res. Criticar així i des de la llunyania és el que habitualment acostumen a fer els polítics. Crítiques fàcils i sense cap sentit. Sense entrar a fons i sense oferir res a canvi. Per fer una crítica correcta, no és suficient disposar d’estudis universitaris i molts màsters. Cal saber aportar els arguments necessaris per rebatre el que es critica.
23 gener 2010
2 Comentaris
Avui s’ha fet la presentació oficial de la nova imatge de CiU davant la militància i els mitjans de comunicació. Una imatge en la que el nou missatge vers la ciutadania és la il·lusió, la de saber que hi ha un partit polític que pot defensar els interessos de tothom. Generar il·lusió per poder canviar, sortir de la grisor en la que ara som immersos. Generar Il·lusió per veure un futur proper en el que tothom torni a tenir un somriure al sentir-se segur davant la quotidianitat, segur davant la societat. Un somriure per poder tornar a tenir una feina que permeti anar endavant. Un somriure al poder gaudir de més tranquil·litat.
Actualment vivim en una situació grisa, fosca, amb la que resulta difícil veure el futur, ni tant sols l’endemà. La boira que han instal·lat els socialistes en el nostre País i en la resta de tot l’estat espanyol no permet veure res clar. Qui pugui dir que disposa d’un futur clar i nítid és un gran afortunat.
L’Ajuntament de Vic ha despertat les grans consciències de tot l’estat espanyol. Pel que sembla “la moralina” dels socialistes catalans i espanyols ha arribat a superar tots els nivells d’un fals cristianisme.
El bufet d’en Miquel Roca va fer un informe en el que avalava les tesis documentades pel consistori vigatà. Malgrat això, l’alcalde demana al govern espanyol les actuacions que han de portar a terme amb el cas dels immigrants sense papers. Des del carrer Entença “assessoren” als seus regidors de Vic perquè es retractin dels acords adoptats amb la resta de forces polítiques que formen el consistori. El ministre Rubalcaba, afirma per activa i per passiva que a Vic s’ha d’empadronar a tothom. L’informe de la Judicatura espanyola manifesta que els immigrants irregulars han de ser empadronats, presentant únicament els passaports encara no portin el visat d’entrada al territori espanyol.
Mentrestant, membres del PSC comencen a teclejar els seus ordinadors i a fer escrits als seus blocs, acusant de xenòfobs als membres de CiU per donar suport a la proposta de l’alcalde de Vic. Sense reflexionar sobre les lleis actuals que regulen el sistema d’empadronament.
He llegit l’apunt d’en José Antonio Donaire, @Don_Aire en la xarxa Twitter, que ha titulat Vegueries = Federalisme i realment l’he hagut de repassar una segona vegada perquè no acabava d’entendre el que volia dir ni a què es refereix. Comença dient que el federalisme forma part de Catalunya des de sempre. Que en el decurs de la història així ha sigut. Si vaig enrere, en els anys de democràcia, la feble democràcia que tenim, no ha hagut cap federalisme. Molt menys en els quaranta anys de la dictadura totalitària del General Franco i amb anterioritat el que aquí va succeir va ser la proclamació de la república dins un estat centralista i quasi totalitarista que ja governava. Sí recordo que a ran de la entrada en la democràcia, el líder socialista del PSOE, Felipe González, argumentant la seva descendència ideològica i política d’en Billy Brand, va proclamar en diversos mítings, que el seu objectiu era la implantació d’un estat federal a la còpia d’Alemanya. Una Alemanya moderna, avançada, recent sortida d’una destrucció total per la segona guerra i que havia sabut erigir-se ja en aquells moments, com el gran motor i la locomotora d’Europa.
